En el camp de l’administració de justícia, l’Estat s’atribueix el dret i el deure de prevenir i reprimir les conductes delictives per mantenir la pau social i la seguretat pública, que articula mitjançant la Llei, que no sols regula els drets i els deures dels ciutadans, sinó que defineix també els il·lícits penals i, des del punt de vista processal, estableix una sèrie de processos jurisdiccionals que serveixin d’instrument per imposar les corresponents sancions quan la Llei es violenta.
Ara bé, la seguretat jurídica fa que el dret a perseguir i a castigar els delictes no pugui ser perenne, d’aquí que l’Estat s’imposi una autolimitació o renúncia a la potestat de castigar, que es concreta en l’institut de la “prescripció”, que no és sinó, i en definitiva, una causa d’extinció de la responsabilitat criminal fundada en l’acció del temps sobre els esdeveniments humans. El seu fonament, repeteixo, rau en raons de seguretat jurídica i el seu efecte principal és d’impedir l’exercici del poder punitiu un cop que han transcorregut determinats terminis a partir de la comissió del delicte (prescripció del delicte), o del pronunciament de la condemna, sense haver complert la sanció (prescripció de la pena). Diguem també que la prescripció s’aplica, com és lògic, a la responsabilitat civil derivada d’una infracció penal.
Aquest institut –el de la prescripció- és al què s’ha referit la Sala Civil del Tribunal Suprem quan, el passat dimecres, ha acordat rebutjar el recurs de l’Associació de Víctimes de la Talidomida a Espanya (AVITE), en entendre que la indemnització que reclamaven a Grünenthal (laboratori que va fabricar el medicament danyí), estava prescrita.
El Suprem ha confirmat, doncs, la sentència de l’Audiència Provincial de Madrid que va desestimar aquesta demanda de responsabilitat civil per la mateixa raó. I ha fonamentat l’argument en el fet que la ingesta que les dones van fer del fàrmac es produí a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, tot i que els afectats al·leguen que no hi va haver reconeixement oficial de les seves lesions fins al 2010, per la qual cosa no van poder emprendre accions abans.
Els magistrats de l’alt tribunal consideren, “indubtable” que els danys que pateixen els afectats es deuen a la Talidomida (reconeixen, doncs, el mal causat i admeten, per tant, que aquest es deu a l’acció de Grünenthal), però creuen que el termini per iniciar la reclamació no es podia marcar en relació al reial decret de 2010, que regula la concessió d’indemnitzacions, sinó que s’havia de situar en “períodes molt anteriors” en què -asseguren els jutges-, els afectats ja van poder demandar l’empresa farmacèutica. El Suprem deixa, però, oberta la porta, com ja va fer l’Audiència provincial, a futures reclamacions civils i per al cas que apareguin danys no coneguts fins ara o que s’agreguin als actuals.
Més enllà de dir si els camins dels reclamants s’han tancat o no del tot (probablement aquests ara iniciaran un període de lluita davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg), el que jo voldria remarcar aquí és que, de vegades, per la raó que sigui (en aquest cas a causa de la “prescripció”), la Llei no és útil, ni suficient, per provocar la “justícia”. De fet, si és que la decisió del Tribunal Suprem és correcta –i hem de pressuposar que ho és- no hi ha dubte que, en aquest cas, els mecanismes derivats de la Llei no han servit per fer justícia, ja que no s’ha pogut indemnitzar un col·lectiu de persones que, injustament –i amb mala fe per part dels laboratoris que van crear la Talidomida- han sofert danys irreparables.
I si la Llei de vegades no ho pot resoldre tot –que no sempre ho pot resoldre tot-, ¿quin camí ens queda als ciutadans per arbitrar una solució a problemes reals o per reparar situacions injustes, com, per exemple, aquesta dels afectats per la Talidomida? Com a resposta a la pregunta jo diria que allà on no arriba la Llei, sempre pot arribar-hi la Política. Vull dir amb això que, en el cas de la Talidomida, bo i acceptant que el dany no s’ha reparat, el Govern (si cal amb l’ajut del Parlament), té la possibilitat d’arbitrar actuacions per assumir el deure d’indemnitzar –ajudar, subvencionar o digueu-li com vulgueu- els afectats i resoldre el problema que la Llei –la que han hagut d’aplicar els Tribunals de Justícia- no ha pogut resoldre.
Recordo –per esmentar ara a un altre exemple- que, quan jo era membre del Consell Consultiu de la CAIB, aquest va haver de dictaminar respecte d’un cas molt desgraciat: un jove, que col·laborava gratuïtament amb la Direcció General d’Esports fent de monitor en uns campaments, va ser condemnat per un jutge a indemnitzar els danys que va sofrir un dels al·lots que eren al campament en caure d’una “tirolina”. Ferma la sentència, el pobre monitor, al qual el jutge va fer responsable del dany per no haver tingut prou cura del fillet en virtut de la responsabilitat objectiva que havia adquirit en acceptar el càrrec (gratuït) al servei de la Direcció General d’Esports, va intentar que fos aquesta (per tant la CAIB) que assumís la responsabilitat i es fes càrrec de la indemnització.
El Consell Consultiu, tot i que era conscient que, probablement, estava cometent el que, a nivell humà, hauríem de qualificar com una injustícia, no va tenir més remei que dictaminar contràriament a la indemnització, perquè la Llei no li permetia actuar d’altra manera. ¿Què va fer, però, el Govern del president Cañellas? Doncs va dictar una resolució en la qual “oït el Consell Consultiu” -que desestimava la responsabilitat de l’Administració-, acceptava “políticament” assumir la dita responsabilitat. I així va refer una situació que, per l’aplicació estricta de la Llei, hauria esdevingut clarament injusta.
En el fons, aquests dos casos –el de la Talidomida i el del jove monitor que va ser condemnat- són metàfores del que està succeint a Catalunya i que, davant la rigidesa actual de la Llei, no ha trobat cap mena de solució dialogada –, per tant, política- per resoldre el que, en opinió dels catalans és “una injustícia”, i en opinió de molts espanyols (no sé si del govern), és –o hauria de ser- com a mínim, “un gravíssim problema real”. Però davant la incapacitat per dialogar –és a dir, davant la impossibilitat de fer política-, els primers han decidit anar fins al límit (no d’altra manera poden definir-se unes eleccions amb les quals pretenen rompre el sistema constitucional), mentre que el govern, aferrant-se al mantra de la Llei, la Llei i res més que la Llei, ha oblidat que, quan aquesta no condueix a trobar solucions per a resoldre els problemes (o les injustícies), l’únic camí possible és el de la Política.
No ens hauríem de sorprendre, per tant, si demà, comptats els vots a Catalaunya, els uns o els altres ploren desconsoladament la seva dissort. Això si és que no som tots els qui ens hàgim de lamentar de no haver acudit a la Política per evitar un xoc de trens que produirà, en el millor dels casos, gravíssims desperfectes.
Josep Maria Quintana 