¿Pot haver-hi una reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense un previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya?, va demanar Francesc-Marc Alvaro a Pedro Sánchez en una emissió de RAC1, i la pregunta va quedar sense resposta. Bé, no exactament. Després de fugir d’estudi en primer lloc, i davant la insistència del periodista, Pedro Sánchez va donar la resposta que ell i els socialistes del PSOE han encunyat quan se’ls presenta aquesta mena de qüestions: “La reforma federal que nosaltres defensem reconeixerà les singularitats de Catalunya”. Tots l’han apresa de cor, aquesta resposta, i no es mouen del guió que ha traçat la direcció del partit. Catalunya és, doncs, per als socialistes una singularitat. Ni tan sols fan ús del concepte “nacionalitat” que, reconeix la Constitució de 1978. Però què vol dir això de la singularitat? Com es menja?
En aquest debat maldestre i ple de llocs comuns que manegem avui dia, PP i C’s han esdevingut, sens dubte, els dos grans partits que no amaguen el seu “nacionalisme espanyol”. Per a ells, Catalunya no és una nació, i per tant, no cal modificar res del que diu avui la nostra llei fonamental. Però Pedro Sánchez i el PSOE es volen desmarcar d’aquest “nacionalisme espanyol” clar i llampant, d’aquest nacionalisme de matriu castellana que defensen Aznar, Rajoy i Rivera per igual i sense matisos, que renega de qualsevol “diversitat” i de qualsevol “varietat cultural”, argots que s’observen com una anomalia, com un error que cal extirpar del cos, únic i indivisible, que és Espanya. En aquest sentit, Puigverd ens recordava fa poc la tradició espanyola de la puresa de raça, que segles enrere va provocar l’expulsió de jueus, de moriscos i d’afrancesats; una tradició que, en el fons, no es diferencia gaire de l’extirpació que, al llarg dels segles, s’ha intentat dur a terme de la “diferència” basca i catalana, que conceben com a irregularitats que no són capaços d’acceptar.
Però del que no hi ha dubte és que sabem on és aquesta gent, perquè defensa una posició clara. Tant com la que han assumit els independentistes catalans, cada cop més obcecats en la seva decisió de dir adéu a una Espanya que no reconeixen, perquè tampoc accepten matisos al seu discurs. I això fa que considerin –en aquest sentit no es diferencien gens dels nacionalistes de matriu castellana- que els components castellà i català són impermeables. Per tant, incapaços de trobar-se, de combinar-se i, doncs, de suportar-se. Incapaços, en definitiva, de conviure i de crear un marc legal on es reconeguin els drets, les ambicions i els desitjos de l’altre, en un tot que sigui divers.
De fet, és el que expliciten els resultats electorals del 27-S, que marquen un empat tècnic entre dues posicions irreconciliables, que només es podrien desencallar si els uns i els altres –Rajoy i Mas, especialment- decidissin baixar de la torratxa on cadascú s’ha situat i decidissin parlar.
Davant això, davant aquest impossible metafísic, ¿és el PSOE una esperança? ¿Ho és aquest PSOE de les singularitats?
Honestament (i dolorosament), he de dir que ho dubto si els apriorismes que empresonen Pedro Sánchez, si els interessos electorals que l’acuiten (especialment a Andalusia, però també a tota l’Espanya castellana) l’impossibiliten d’interpretar què passa realment a Catalunya i fan que l’única resposta que pot oferir sigui la de les “singularitats”.
I el que més em sobta davant el discurs únic dels socialistes és que Miquel Iceta no hagi aixecat un dit per puntualitzar aquest concepte vague i genèric que Pedro Sánchez accepta com la pedra filosofal per treure’ns de l’atzucac en què ens trobem, i que hagi hagut de ser Ximo Puig qui, des de València (com es nota que aquest té els de Compromís que li alenen al clatell!) hagi hagut de fer la primera puntualització.
Potser perquè jo també ho veig com ell, m’ha agradat que Francesc-Marc Alvaro aconsellés a Pedro Sánchez i a Miquel Iceta que reflexionessin plegats sobre la relació causal que pot haver-hi entre el posicionament ideològic del PSC i els cada cop més mals resultats d’aquest partit, i li recomanés que rellegissin Jaume Lorés abans de judicar-los.
Vaig tenir la sort de ser amic de Jaume Lorés (Barcelona 1935-2002), que vaig conèixer al llarg de la dècada dels vuitanta, quan jo exercia la meva professió a Barcelona. Vam dinar plegats més d’un cop en un petit restaurant de Sarrià per reflexionar sobre política, i jo l’escoltava com qui escolta un mestre, i llegia després amb fruïció els articles que publicava a La Vanguardia, i els llibres que anava escrivint, on desgranava lúcidament la sempre complicada política del país.
Lorés era un pensador cristià i alhora socialista. Havia ingressat a Convergència Socialista de Catalunya amb Joan Raventós i, posteriorment, al Partit dels Socialistes (PSC), en el qual sempre milità. Però era qualsevol cosa menys un fonamentalista. Coherent, doncs, amb el seu catalanisme transversal, Jaume Lorés va col·laborar amb el conseller Max Cahner (CDC), quan dirigia el departament de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, i més tard amb el conseller Joan Rigol (UDC). Lorés va dirigir durant nou anys (1989-1998) el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya.
Penso, doncs, que és encertat recordar el pensament del socialista Jaume Lorés a Miquel Iceta i Pedro Sánchez per ajudar-los a superar aquest vague (i buit) concepte de “singularitats” que defensa el PSOE. Perquè res no ve més a tomb que les paraules que Lorés adreçà a Felipe González amb motiu de la sentència de la LOAPA, a la vista del posicionament que aleshores van adoptar el PSOE i el PSC: “Hom no nega –va escriure Lorés- que el PSOE sigui nominalment federalista, però només si es dóna a aquest terme un sentit unilateral, unidimensional, i fins pedestrement abstracte. Federalista sense federals. Autonomista sense autonomies. Descentralitzador sense perifèria. Les coses pel seu nom. Un federalisme que ni entén les autonomies. Perquè el parany i l’escull en què s’han ficat molts socialistes catalans consisteix a denigrar el nacionalisme concret en nom del federalisme abstracte, el catalanisme real en nom del federalisme de paper. Sense adonar-se que ser federalista, històricament, a Catalunya, ha estat un matís en el difícil art de ser catalanista i nacionalista. Mai no es pot dreçar la bandera del federalisme contra el nacionalisme, com es fa a cada cantonada i raconet. Per ser federalista concret s’ha de ser, abans, nacionalista concret, i fer desembocar la solució del problema nacional en la construcció d’un estat federal, plurinacional. La defensa i la construcció de la federació passa per la defensa de la pròpia nacionalitat. La resta són trons.” (El Món, 19 d’agost de 1983).
A la vista d’això, ¿creu algú que pot haver-hi una reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense un previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya?
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.