El diari El País, que durant molts anys (quan el sobiranisme no representava un perill real i proper), s’havia mostrat condescendent i comprensiu amb les posicions nacionalistes, ha virat en rodó aquests darrers temps perquè, “no és el mateix veure la mort de lluny que de prop” com va dir un republicà del meu poble per justificar davant els seus d’haver-se confessat i rebut el viàtic en perill d’una mort que, finalment, no es va produir.
En aquest viratge que ha dut a terme sense concessions ni commiseracions, ha publicat a primera pàgina (cosa que només fa en editorials propis de gran importància) una carta de Felipe González dirigida als catalans. S’han fet molts comentaris d’aquesta. Jo em quedo, però, amb el del periodista Xavier Antich publicat a La Vanguardia del passat 2 de setembre, és a dir amb l’opinió d’un català nascut a la Seu d’Urgell que mai no s’ha declarat independentista. Doncs bé, diu Antich: “Cal prendre seriosament la seva desqualificació de les eleccions (“la falseada contienda electoral”), el seu anatema apocalíptic (“¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?”), el seu paternalisme (“me dirijo a los ciudadanos de Cataluña para que no se dejen arrastrar a una aventura ilegal e irresponsable”), el seu menyspreu partidista i banal de l’adversari (“esa extraña coalición unida solo por el rechazo a España”). I, sobretot, cal prendre seriosament la seva indecent falsedat respecte a la situació a Catalunya: “Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”, en una inequívoca referència al nazisme i al feixisme. I cal prendre seriosament, molt de debò, una mentida repugnant de proporcions escandaloses: “se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen pedigrí catalán”. Per tot això, però sobretot per aquesta falsedat i per aquesta mentida, i perquè sóc un dels destinataris d’aquesta carta “a los catalanes”, aquest text, independentment d’altres consideracions, em mereix el més profund dels menyspreus.”
Uns dies més tard, després del desgraciat incident del ministre Morenés, que va parlar més del compte (per dir exactament el que pensava), El País ha publicat també en portada tot un allau de notícies sobre la possible corrupció de CDC: “Decenas de empresas pagaron a la fundación de Convergència. Las principales adjudicatarias de la Generalitat y de Ayuntamientos del partido de Mas donaron a CatDem tres millones de euros entre 2008 y 2013.” La notícia no diu que CDC sigui corrupta (que potser ho és), però ho insinua clarament amb la intenció primordial de desacreditar el president Mas i tota la llista de “Catalunya pel sí”. Però bel al costat d’això publica un manifest editorial en favor de la famosa “Tercera via”, que és la que jo, com a menorquí (per tant, espanyol no català, però de cultura catalana) defensaria si no fos perquè, presentada “tarde y mal” per aquest diari, no crec que la declaració sigui honesta.
I tanmateix em sembla molt bé el que diu en afirmar que “Este periódico apoya cuantas iniciativas contribuyan al diálogo, como la representada por la asociación La Tercera Vía, frente a la emocionalidad excitada por el secesionismo y por los partidarios de no tocar el statu quo. Apostar por el independentismo conduce a una situación irreversible: si las cosas salen mal —y hay muchas posibilidades de que así sea—, ya no hay vuelta atrás. Por eso hay que mantener espacios abiertos al diálogo y al entendimiento. Dispararse desde las trincheras de la secesión y del continuismo, aunque lo primero sea una grave violación de la legalidad y lo segundo un grave error político, no aporta más resultado a los catalanes y al resto de los españoles que la prolongación de la crisis.”
Ara bé, per què El País no es planteja –ni analitza tan sols- les causes que han dut els catalans a aquesta situació revolucionària de voler trencar amb Espanya i amb el nostre sistema constitucional? És cert que en les paraules de l’editorial hi ha també una crítica a l’immovilisme de Rajoy i del seu govern, però potser hauria estat interessant que, des del diari, s’hagués criticat netament Rajoy quan aquest va tancar les portes a Mas l’any 2012 davant la proposta d’una reforma del sistema de finançament, o quan els catalans plantejaven un blindatge de les seves competències en matèria de llengua i de cultura. On era El País aleshores? On es posicionava?
Quan un Estat es nega a contemplar els problemes reals del seu poble, o bé els minimitza dient com a tot argument que les peticions que fa, de manera insistent, una determinada comunitat amb gran suport de la ciutadania són “una sinrazón” o bé “una burla al sentido común”, al final produeix la radicalització dels posicionaments i empeny els descontents a rompre amb la legalitat. Però no per crear una dictadura –com afirmava (irresponsablement) fa poc a Lloret de Mar la reapareguda María Dolores de Cospedal-, sinó per crear una nova democràcia en un nou Estat que vol separar-se del que estava unit de feia segles.
I quan aquesta “sinrazón”, aquesta “burla al sentido común” comença a agafar cos, aleshores venen totes les pors, fins al punt que el que està passat aquests dies (Cospedal, Felipe González, El País, etc. etc., per no parlar de la premsa reaccionària madrilenya) no és sinó una demostració del gran temor amb què el govern d’Espanya i molts espanyols afronten ara la realitat –és a dir les eleccions del 27S- després que s’han mostrat absolutament intolerants i s’han negat a contemplar el problema real que l’Estat tenia a Catalunya quan era el moment d’afrontar-lo. I és en aquest context que apareixen ara les “terceres vies”, quan les forces de xoc han assolit ja una dinàmica que no apunta al diàleg sinó a la ruptura, amb totes les conseqüències que aquesta implica (que ara per ara desconeixem), però que seran tan lesives per als catalans (si la cosa no surt com pensen) com per a Espanya (en tots els supòsits).
Per això citava jo a Kérenski en un article anterior, l’exemple més clar d’una tercera via entre la dictadura del Tzar i la dictadura del proletariat, que va fracassar estrepitosament, a pesar de la bona voluntat –que no nego- d’aquell polític rus.
I perquè no se m’interpreti malament, aprofitant que aquest és un article amb amples citacions de l’opinió dels altres, diré finalment que, davant el “problema català”, jo assumeixo el posicionament que Antoni Puigverd publicava a La Vanguardia el passat dia 2 de setembre:
“La crítica al tot o res de Mas no es pot dissociar del mantra de Rajoy i Sáenz de Santamaría a la societat catalana: llei, llei i només llei. La tàctica del sobiranisme ha afavorit un plantejament binari que comprimeix Catalunya i la redueix a blanc o negre, bo o dolent. Però també la tàctica de Rajoy contribueix al bo o dolent, legal o il·legal, submissió o ruptura. La societat catalana moderada no li demanava a Rajoy que donés la raó a Mas. Li demanava que ajudés Catalunya a sortir del cul-de-sac: una responsabilitat que el PP tenia atès que aquest partit va ser part molt implicada en el desafortunat periple de l’estatut. Negant una resposta a la Catalunya moderada el PP feia el joc a l’independentisme, una retroalimentació que ve de lluny (vasos comunicants Aznar-Carod). Potser la societat catalana afavorirà més del previst els partits pont. O potser no. El que és clar és que les dues forces binàries tenen menys múscul del que exhibeixen. Després de les dues etapes electorals que ens portaran a Nadal, tornarà la política. Mentrestant, si amb til·la no en fem prou: taps a les orelles i el cor al congelador.”
Josep Maria Quintana 