Quan Mariano Rajoy i jo vam ingressar al cos jurídic dels registradors de la propietat –fa ja més de 25 anys- entre els cinc-cents i escaig de temes que vam estudiar no n’hi havia cap dedicat al Tribunal Constitucional, per la senzilla raó que, si bé s’acabava d’aprovar la Constitució Espanyola, que era l’origen d’aquest òrgan, amb prou feines s’havia desplegat la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, que regulava aquesta nova i desconeguda institució, que es va consolidar amb diverses lleis de 1984, 1999, 2000, 2007 i 2010 (aquesta darrera feta amb nocturnitat per Rodríguez Zapatero amb l’acord, precisament, de Mariano Rajoy, que era aleshores el cap de l’oposició).
A diferència de nosaltres dos, Soraya Sáez de Santamaría va ingressar al cos jurídic d’advocats de l’Estat l’any 1998, i és segur que, al seu programa, hi havia ja un o més temes dedicats a l’estudi del Tribunal Constitucional que, com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent dels altres òrgans constitucionals de l’Estat i està sotmès només a la Constitució i a la seva Llei Orgànica. Ella, doncs, més que Rajoy i que jo (que som força més vells i més antics en l’accés a un dels cossos que, divertidament, Juliana designa com “la brigada Aranzadi”), ha de saber perfectament una qüestió que, al meu entendre, és l’abc de l’essència del Tribunal Constitucional: que no forma part del Poder Judicial; poder aquest que té alhora una regulació específica al Títol VI de la nostra Constitució (arts. 117 a 127) i és (en això com el Tribunal Constitucional) independent del poder executiu i del legislatiu i està regulat també per una Llei Orgànica de 1985.
La diferència fonamental entre el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia (que –aquests sí- formen part del Poder Judicial) és que, mentre el primer té com a única característica la de poder interpretar la Constitució, els Tribunals de Justícia (integrats per jutges i magistrats) tenen la potestat –i, per tant, la funció- d’administrar justícia. Són, doncs, aquests darrers els que baixen a l’arena i jutgen casos concrets (civils, penals, administratius i laborals).
Tanmateix, aquest esquema constitucional serà modificat –i per via d’urgència!- si, com tot ho fa preveure, el Partit Popular usa la seva majoria absoluta per dur a terme la reforma del Tribunal Constitucional que ha preparat la senyora Sáenz de Santamaría amb els seus assessors –aquests sí vertaders sapadors i pontoners de la brigada Aranzadi-. Ho dic perquè, segons el text de la proposició de llei que es va discutir al Congrés dels Diputats el passat dimecres, la reforma atribueix “caràcter de títol executiu a les resolucions del Tribunal i estableix, en matèria d’execució, l’aplicació supletòria de la llei de jurisdicció contencionsa-administrativa”. En base, doncs, a aquesta disposició, els magistrats del T.C. podran “disposar en la sentència qui ha d’executar-la, les mesures d’execució necessàries i, si s’escau, podran resoldre les incidències de l’execució”. A més, la decisió es podrà “notificar a qualsevol autoritat o empleat públic”, i en el cas de desobediència, es demanarà un informe abans de decidir si se li imposa una multa o una altra sanció.
I per al cas que concorrin “circumstàncies d’especial transcendència” –i aquí, posats a mal pensar, hem de fer esment a la improbable (però possible) declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya-, el tribunal, d’ofici o a instància del Govern de l’Estat, podrà adoptar les sancions que estimi adequades “sense escoltar les parts” (!). Encara que, posteriorment, en el termini de tres dies, les escoltarà i el fiscal confirmarà o modificarà les mesures prèviament adoptades.
Aquesta reforma, que els populars tramiten pel procediment d’urgència perquè pugui accedir al BOE a mitjan octubre, preveu que l’alt tribunal pugui “imposar multes coercitives” i “acordar la suspensió de les autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment o encomanar al Govern, encara que aquest estigui en funcions, l’execució de la sentència”.
Per què aquesta reforma ens sembla innecessària i, sobretot, fora de lloc? Doncs perquè si es confirma, el Tribunal Constitucional ja no serà únicament l’intèrpret suprem de la Constitució, sinó també un òrgan amb funcions executives –algunes fins i tot de naturalesa penal!- que trencaran el que havia esta la seva naturalesa originària i el convertiran d’alguna manera en un òrgan judicial i, alhora, executiu.
Jo no puc afirmar si la reforma prevista és o no inconstitucional (cosa que haurà d’avaluar el mateix Tribunal quan s’interposi –si s’interposa- el corresponent recurs, però crec que la reforma posa el Tribunal Constitucional en una posició administrativa que no li es pròpia.
Diguem que la reforma ha tingut d’entrada les crítiques del Consell General del Poder Judicial, que ha manifestat el seu desacord tant amb l’esperit com amb el contingut de la proposició de llei; i també pel fet que aquesta es tramiti d’urgència.
I per què s’ha tramitat d’urgència? Doncs diguem-ho clarament: per evitar l’informe del mateix Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i també –i això és encara més important- per evitar el preceptiu –encara que no vinculant- informe del Consell d’Estat (els de la brigada Aranzadi no són beneits!), dictàmens que molt bé haurien pogut mostrar-se contraris a la reforma.
D’altra banda, i per acabar, diré que aquesta proposició de llei té, al meu entendre, una altra característica que, en el marc legislatiu, no és acceptable. Perquè si les lleis, per definició, es dicten amb caràcter general, aquesta, tot i que, formalment, també s’aprovarà amb l’esmentat caràcter, fa la impressió que s’ha dictat preveient un cas molt concret: la possibilitat que, després de les eleccions del 27S, a Catalunya, el parlament català aprovi una DUI, si és que “Junts per sí” més la “CUP” obtenen una majoria absoluta que els permeti declarar la independència.
Amb la reforma aprovada, si això darrer es produís, el Tribunal Constitucional, transformat en òrgan judicial i executiu, podria demanar que qualsevol institució de l’Estat –fins i tot l’Exèrcit!- intervingués contra el Parlament de Catalunya i contra el president Mas, al qual es podria cessar com a president de la Generalitat, i aquest no podria tan sols recórrer la decisió davant ningú, atès que el Tribunal podrà adoptar las mesures d’execució necessàries sense necessitat d’escoltar-lo.
Temo molt que, davant una qüestió tan important i transcendent com aquesta, podríem dir que “los atajos no siempre son sostenibles”.
Josep Maria Quintana 