La dissolució del Parlament espanyol, la convocatòria d’eleccions generals per al 20 de desembre i el complex laberint català presenten un panorama que no deixa indiferent els analistes, per més que, si elevem la mirada enllà dels Pirineus, observem amb tant de temor com tristesa com, dia rere dia, el projecte europeu s’entenebreix per causa d’una extrema dreta cada cop més forta, esperonada bàsicament pel gran drama humà que representen els refugiats.
Diumenge passat hi va haver eleccions generals a Polònia, un país on, emmirallats en la política de Victor Orban a Hongria, ha donat la majoria d’escons a “Llei i Justícia”, l’ultradreta polonesa, que ha obtingut 232 escons d’una cambra de 460, que li permetran governar en solitari.
Aquests resultats impliquen que “Llei i Justícia”, un partit nacionalista i catòlic, podrà aplicar la seva agenda contra la immigració, contra l’euro i a favor de la indústria del carbó. No podrà, però, com era el seu objectiu, –és l’únic consol-, modificar la Constitució. Per a això necessitava una majoria qualificada de dos terços. Convé, però, saber que la seva intenció era que la Carta Magna augmentés el paper de l’Església en els afers públics, prohibís l’avortament, la fecundació in vitro i els matrimonis civils del mateix sexe. Alhora, la reforma hauria atorgat al president nous poders executius per governar per decret, dissoldre el Parlament i destituir càrrecs públics. També abolia la divisió de poders, perquè col·locava el Tribunal Constitucional i tota l’estructura judicial sota control del president.
Aquestes reformes no semblen possibles, i fins és dubtós que algunes de les promeses populistes que “Llei i Justícia” va llançar durant la campanya es duguin a terme. Cosa que no ens hauria de sorprendre perquè aquests comportaments no són nous tampoc a casa nostra, on sabem que el paper ho suporta tot i que els programes no són sinó una excusa per aconseguir vots, però no un compromís amb la ciutadania.
He de dir, però, que el que a mi, com a demòcrata i catòlic, em sobta és l’interès que tenen alguns partits europeus ultranacionalistes per augmentar el pes de l’Església en els afers públics. ¿Vol dir això que l’Església és una garantia de regressió? ¿Significa que l’Església pot esdevenir un mur –com els que ha aixecat Victor Orban- contra els emigrants sirians i aixequen també els jueus contra els palestins- en contra d’una de les principals obres de misericòrdia recordada pel papa Francesc reiteradament?
La paraula sempre profètica de Jesús, “era foraster i em vau acollir”, del judici final (Mt 25,35), sembla suggerir tot el contrari i ens empeny a trobar solucions, a donar una ajuda real als que pateixen persecució i són obligats a fugir de casa seva. Per això em demano: ¿és creïble que els polonesos i tants altres cristians europeus puguin pensar que un augment del pes de l’Església en els afers públics (contradient amb això les grans conquestes derivades de la Il·lustració) contribuirà a l’aixecament de fronteres i a edificar murs per així deixar d’atendre els emigrants, els exiliats, els qui demanin refugi en fugir dels desastres de la guerra? Més encara: ¿poden ficar-se dins un mateix sac (a no ser el de la regressió) qüestions com l’avortament, el matrimoni entre homosexuals i el drama dels refugiats?
Deixo aquí la pregunta, perquè no és aquesta la qüestió que vull tractar, preocupat com estic en observar la deriva ultranacionalista que, a Europa (en això presenta grans diferències amb el nacionalisme català, que no és d’ultradreta), es troba lligada a una ideologia dretana que, en alguns casos –Polònia n’és un- prescindeix fins i tot dels resultats econòmics obtinguts, que es tornen irrellevants davant l’allau del nacionalisme. Ho dic perquè, aquests darrers anys, a pesar de coincidir amb una crisi que ha devorat la riquesa de la UE, el producte interior brut polonès ha augmentat gairebé un 25%. El país, l’únic del club que no va entrar en recessió el 2008, gaudeix d’una taxa d’atur inferior al 10% (tot i que a costa d’una forta emigració) i pot presumir d’una altra raresa: tenir el deute públic sota control, gràcies en part al bon aprofitament dels fons europeus.
Tot i això, cap d’aquests èxits no ha seduït tant els polonesos com el discurs nostàlgic del partit de Jaroslaw Kaczynski, carregat de nacionalisme i euroescepticisme, que defensa alhora un Estat fort en temps de sobirania compartida, d’incerteses i de canvis. Això significa, per tant, que l’esdeveniment que, de manera més significativa, va decantar les empatades enquestes a favor del partit guanyador va ser la crisi de refugiats, que hem de lligar també al no a la integració europea, al no a l’euro i al no a la imposició de la UE a la proposta d’acollir més demandants d’asil que va fer Kaczynski, que aquesta vegada no serà primer ministre –ho serà una senyora que es diu Beata Szydlo-, tot i que mourà els fils des del partit.
I no estem davant d’un fenomen aïllat, perquè el baròmetre polonès augura tempestes a més països de la Unió on, elecció rere elecció, les dues grans famílies polítiques europees, artífexs del consens europeu des del final de la II Guerra Mundial, perden posicions en tots els punts d’Europa en benefici de formacions de nou encuny, sovint als extrems de l’espectre polític i amb tendències euroescèptiques.
D’altra banda, i potser això és també preocupant, l’antieuropeisme sembla que hagi deixat de ser un patrimoni de l’extrema dreta, com seria, per exemple, el cas de França, amb l’auge de Marine Le Pen, furibunda crítica de la integració europea, de l’euro i de la zona Schengen. Perquè a diferència de França, Polònia i Hongria (fins i tot, Finlàndia, Dimanarca, Alemanya i el Regne Unit, que tenen avui partits d’extrema dreta antieuropeus), aquest sentiment s’estén també a d’altres ideologies. De fet, a Grècia ha estat Syriza la que ha escombrat els conservadors amb propostes d’extrema esquerra, algunes molt contràries als organismes de direcció europea. I a Portugal, els partits socialistes i d’extrema esquerra (anticapitalista i antieuro) teixeixen aliances per governar i desallotjar els conservadors del primer ministre Pedro Passos Coelho.
Els arcs parlamentaris es presenten, doncs, més fragmentats que mai, el fenomen es retroalimenta i fa que els partits moderats endureixin el discurs per frenar l’avanç dels partits protesta, populistes o extremistes.
————-
N.B.- El totum revolutum que és JxS ha aconseguit certament dues coses a Catalunya. Una la cercava, l’altra no: la primera, comptar els vots de la gent que té darrere i descobrir que no compta amb el 51 per cent dels catalans; la segona, que, tot i obtenir una majoria absoluta d’escons, aquesta només s’assoleix amb els diputats de la CUP, la qual cosa fa pràcticament impossible l’elecció d’un president que procedeixi de Convergència, i, cas que acabin posant-se d’acord per elegir-ne un altre d’entre tots els diputats de la gran coalició, difícilment aquest podrà ordenar un programa de govern, perquè l’únic que els uneix és l’opció per la independència, que, ara per ara, sembla inassolible. No sols perquè no ho permet la Constitució espanyola, sinó perquè no té prou suport dels catalans. Suport que, al meu entendre, és tant o més definitiu que el que pugui dir la lletra d’un text constitucional que, dret o tort, bé o malament, acabaria cedint si la forma independentista a Catalunya fos realment majoritària.
Josep Maria Quintana 