La crisi del sistema

by

L’escola on es formen els joves polítics que aspiren a continuar exercint aquesta bella funció quan siguin grans té ja tots els defectes que ornen la classe política espanyola. Entre nosaltres, el sistema de partits que va sorgir en els dies de la transició ha marcat d’una manera decisiva la classe política, i no podem dir que l’hagi marcada d’una manera plausible, ni molt menys.

Els quaranta anys de dictadura i el fet que els partits haguessin estat proscrits durant tot aquest temps va aconsellar un sistema que potenciés els grans partits amb un sistema electoral de grans districtes (provincials, ordinàriament) i amb llistes tancades que dóna als quadres dirigents una primacia absoluta. A Espanya, fora dels partits no hi ha salvació possible. I això implica (ens agradi o no) la professionalització i la jerarquització de la política, la qual cosa es tradueix en un sistema gregari de polítics ordinàriament mediocres que estan sempre disposats a dir el que vol la cúpula dirigent, perquè saben que, entre altres coses, en ser foragitats de les llistes, cauran en el no-res més absolut de l’oblit i de la indiferència.

I d’acord amb això, els dirigents no cerquen persones que siguin “algú” dins la societat perquè aportin a la política la seva experiència o el seu saber, ans prefereixen de trobar un “no-ningú” per a forjar-lo al seu gust i evitar així problemes domèstics. I això acaba en una degradació constant i progressiva del sistema.


A %d bloguers els agrada això: