Josep Maria Quintana

Fa un parell de setmanes, un columnista del diari Menorca, membre de l’Opus Dei, Carlos Salord Comella, va publicar un article sobre l’homosexualitat a partir de la premissa ja coneguda que “El homosexual no nace, se hace”. El seu discurs em va fer sentir malament però vaig creure que era millor no fer-ne cas i deixar-lo sense resposta. Greu error el meu, que vaig calibrar en la seva magnitud quan, el passat dissabte, dia 16, vaig llegir l’article del meu amic Pedro J. Bosch, sobre “La cuestión homosexual”. Bosch va substituir el seu habitual article en forma de diari per una resposta contundent, respectuosa i alhora implacable des del punt de vista científic i humà.

La subscric de cap a peus i m’hi adhereixo, alhora que vull declarar, amb tot el respecte personal però també amb tota contundència, que sento vergonya de pertànyer a la mateixa Església de la qual forma part el senyor Salord.

El passat cap de setmana, l’escriptora menorquina de Ciutadella, Maite Salord, ha quedat finalista del Premi Sant Jordi amb una novel·la, “Anagnòrisi”. És una magnífica notícia per als qui estimem la literatura (i també per als qui ens estimem Menorca) veure com una escriptora jove de la casa queda finalista d’aquest guardó tan prestigiós de la literatura catalana.

Òbviament no conec l’obra, però me n’havia parlat el meu editor, Isidor Cònsul, quan ens trobàrem a Maó a principis de novembre per presentar “L’estiu de l’anglès” de Carme Riera. M’assegurà que es tractava d’un text molt reeixit i de forta intensitat dramàtica, i no hi ha dubte que deu ser així perquè no és gens fàcil arribar a la votació final d’aquest certamen.

Amb Pau Faner (qua guanyà el Sant Jordi el 1975, i que també ha guanyat tots els grans premis de la literatura catalana, a més del Nadal), Ponç Pons, Esperança Camps (recentment guanyadora del Premi Vicenç Estellés), Joan Pons, Margarida Ballester i Maite Salord, podem assegurar que les lletres de Menorca viuen un dels períodes més dolços de la seva història. D’altra banda, ben al costat d’aquests autors consagrats, hi ha gent jove que s’obre pas en aquest camp de la creació literària, ço que vol dir que el país és viu, encara que sovint ens pugui semblar el contrari, sobretot si observem el món polític on el baix nivell del llenguatge, la pobresa de les idees, l’endogàmia dels partits i el poc interès d’aquests a obrir-se a la societat no conviden precisament a l’optimisme.

Fa molts mesos vaig dedicar una de les meves lletres de batalla a un debat que reiteradament s’està plantejant en el parlament francès, sobre si aquest pot o no legislar per a fixar la “veritat” dels fets històrics. Si no ho recordo malament, jo aquell cop em referia a l’holocaust del poble jueu durant l’època nazi (la “Shoah”), sobre el qual, una llei francesa fixa què va significar, de manera que un investigador o historiador podria ser condemnat si arribés a conclusions que fossin contràries a la “veritat” declarada a la llei.

Avui, en un bloc anònim que m’he trobat, hi ha un comentari curt sobre aquesta matèria, que incideix, però, sobre el projecte de llei de la “memòria històrica” que tracta el parlament i al qual també jo em referia ahir de passada. Us el recomano vivament.

Ahir va fer 30 anys que els espanyols vam aprovar en referèndum i per una gran majoria -el 94,5% de vots positius, amb una participació del 77,72%-, la llei de Reforma Política. Una llei que posava punt final a la legalitat franquista i obria les portes a la democràcia que “en el Estado español se basa en la supremacía de la ley, expresión de la voluntad soberana del pueblo”, segons deia l’article 1, el qual afegia que “los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado”.

Aquella llei sotmesa a referèndum provocà un gran desassossec entre els qui ens havíem manifestat clarament contra la dictadura i demanàvem la “ruptura democràtica” amb el règim anterior. D’una banda no podíem negar que era una proposta que obria el país a una democràcia formal que semblava autèntica, però ens costava d’acceptar que això es fes pels qui s’havien beneficiat i havien estat compromesos amb el franquisme.

Aquest desassossec va provocar que nosaltres ens abstinguéssim de votar. No podíem votar “no” perquè la llei proposava una cosa que nosaltres volíem. I no podíem votar “sí” perquè el canvi no es feia a partir d’una clara condemna del sistema anterior.

El resultat afirmatiu fou aclaparant i ens deixà tocats, alhora que donava tot el protagonisme a Adolfo Suárez i al partit que immediatament va crear, que guanyà dues eleccions seguides, per a finalment desaparèixer per sempre més. UCD fou un partit circumstancial, un partit per a fer la “reforma” contra els que volíem la ruptura, reforma que ha permès una democràcia sense demanar a ningú credencials ni patents de demòcrata.

A la vista dels anys hem de concloure que els resultats favorables superen els desfavorables, però també és cert que aquest tancament en fals del passat, sense que ningú no condemnés de manera clara el règim franquista, ha fet que arrosseguéssim alguns problemes no resolts que difícilment resoldrà ara aquesta llei de “Memòria Històrica” que proposa el PSOE, la qual, però, no agrada a la dreta, que la troba innecessària i evocadora de fets que s’haurien d’oblidar, i tampoc no agrada als situats més a l’esquerre dels socialistes, que la consideren dèbil i curta d’intencions. Molt em temo, doncs, que haurem de continuar arrossegant els pecats de la transició.

No podia ser d’altra manera si el govern xilè volia mantenir la dignitat. D’ací que em sembli impecable i justa la decisió de la presidenta Bachelet d’expulsar de l’exèrcit el capità Augusto Pinochet Molina, nét del dictador mort que, en un discurs encès fet per sorpresa en el funeral, i doncs sense autorització dels seus superiors, aplaudí el fet que l’exdictador hagués “derrotat” el marxisme amb el cop d’estat de 1973 i critiqués els jutges que, en aplicació de la llei (aplicació, per cert, tardana i insuficient) el van processar.

Curiosament, a la mateixa cerimònia fúnebre que presidia el bisbe castrense de Xile, Monsenyor Juan Barros, aquest va tractar en tot moment Pinochet de “Jefe del Estado” i, tot i que demanà perdó pels errors que hagués pogut cometre (una fórmula genèrica a l’ús en aquest tipus de cerimònies) afirmà, però, que el cop militar es va produir per “situaciones complejas” que vivia el país durant el mandat de Salvador Allende.

Aquestes paraules justificaven clarament el cop d’estat contra la legalitat vigent i tota la repressió que va comportar després, com ho demostra el fet que fossin aplaudides efusivament pel públic que assistia a l’acte.

Davant això, la pregunta que jo em faig és aquesta: No hauria també el Papa d’expulsar de l’episcopat el bisbe general castrense de Xile? I aquesta pregunta en du una altra: Per què l’Església es mostra sempre tan condescendent i tan “diplomàtica” amb els seus pastors quan aquests diuen que “comprenen” o bé “justifiquen” la repressió dels colpistes de dretes? És això cristià?

A manca d’una ideologia pròpia, clara i definida en el camp social i econòmic, i més enllà del nacionalisme entès com a ideologia, tinc la impressió que el que defineix Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) són els gestos externs: treta de banderes espanyoles, discursos supernacionalistes, crítiques genèriques al que Madrid ens roba, etc.

És ben curiós, però, que, amb la readició del tripartit, ERC es trobi cada dia més mancada de la possibilitat de gesticular, com hem vist amb l’incident de les banderes. Puigcercós fa treure l’espanyola del seu despatx i Montilla l’obliga a reposar-la immediatament i ell ho fa.

D’altra banda, com que Carod i Puigcercós s’han compromès davant Montilla a parlar només com a membres del govern, no poden sortir a fer les arengues nacionalcatalanistes que tant els agradava de fer, i això implica que el partit és quedi sense portaveus d’alta volada. A més, aquest cop Montilla, i només ell, assumeix la representació del Consell executiu de la Generalitat.

També he llegit en algun lloc que, 62 dels 121 militants d’ERC que es van donar de baixa, han declarat que ho van fer a causa de la reedició del tripartit. Si això és cert, caldrà reconèixer que el poder que ha assumit el partit que fundà Macià l’any 1931 a la Generalitat Catalunya els dóna més maldecaps que èxits.

Algú havia dit que Montilla era un fluix?

No crec que hagi d’afegir res al que vaig dir fa uns dies sobre el general Pinochet, que ha mort plàcidament en un hospital després d’haver sofert un atac de cor als 91 anys. És cert que no se li rendiran honors de cap d’estat, fet que hauria estat un escarni, no sols per la presidenta Bachelet, que fou torturada i que va perdre son pare, assassinat per les forces que donaven suport a la dictadura, sinó també per tots els qui van sofrir tortura i mort (o ambdues coses) durant els disset anys de mandat del dictador, i també van haver de sofrir la ignomínia de veure com Pinochet es perpetuava, primer com a cap suprem de les forces armades, i finalment com a senador vitalici.

És cert que durant aquests darrers anys la figura sanguinària de Pinochet ha sofert alguns processos per delictes de tot ordre (també d’evasió de capitals), però haurà mort sense rebre cap condemna definitiva i –no deixa de ser cruel- rebrà l’homenatge de l’exèrcit en un funeral que se li farà com a excap de les forces armades de Xile.

La seva mort ni m’alegra ni m’entristeix. El que em dol és que aquest home marxi d’aquest món impune, com se’n va anar impune el dictador que, a casa nostra, va governar trenta-sis anys després d’haver guanyat una guerra civil que deixà un milió de morts. I aquest sí que va tenir un funeral d’estat, amb la col·laboració íntima del cardenal primat, monsenyor Marcelo González Martín i –no podia ser d’altra manera- amb la presència del dictador de Xile, Augusto Pinochet Ugarte.

Carlos Nadal escriu a La Vanguardia d’ahir un magnífic article sobre l’Iraq i malda per descobrir què passarà després que l’informe Baker s’ha fet públic. Us convido a llegir-ne el bocí següent:

“Un trago amargo ha sido el informe del llamado Grupo de Estudio sobre Iraq, bipartidista, formado por diez personalidades de talla y con James Baker, un hombre de Bush padre, como copresidente. En el documento, resultado de un estudio a fondo realizado durante meses, no hay evasivas. Bush lo ha calificado de duro. Y lo es por su mismo punto de partida, que consiste en decir abiertamente que la situación está en grave estado de deterioración. Y que “no hay una solución milagrosa”. Para proseguir en 79 puntos que van en varias direcciones básicas: a) retirada militar progresiva de aquí a principios del 2008; b) emprender una amplia acción diplomática en la que deberían entrar Irán y Siria; c) es condición imprescindible resolver en términos justos el conflicto israelí-palestino; d) el ejército iraquí ha de asumir la tarea de pacificación; e) la plena responsabilidad de reconciliación y pacificación debe recaer en el gobierno iraquí, bajo la advertencia de que EE. UU. retirará todas las ayudas si no lo consigue.

Basta echar una rápida ojeada al texto para comprender que la combativa Nancy Pelosi, presidenta electa de la Cámara de Representantes, haya sacado la conclusión de que el informe es la comprobación del fracaso de la política de Bush, obligado a proceder a sustanciales cambios. ¿Pero cuáles?

En todos y cada uno de sus puntos el documento quema. Lleva en sí, naturalmente sin decirlo ni siquiera indirectamente, una conclusión sin paliativos: no es Bush la persona indicada para darle totalmente la vuelta a la política que él ha patrocinado, avalado, defendido. Su política. La que le ha valido momentos de aparatosa aprobación popular y el posterior descenso vertiginoso en los índices de favor de la opinión.

En Iraq, el presidente Bush se lo ha jugado todo. Lo hecho allí no es de las cosas que en política son corregibles sin sufrir duramente las consecuencias. Habló el país en las urnas el 7 de noviembre. Tal vez el nuevo Congreso esté en condiciones de darle un giro de 180 grados a la política emprendida hasta ahora. El presidente, no. Lo ocurrido en Iraq exige la reconducción prácticamente total de las decisiones fundamentales. ¿Es posible hacerlo con un presidente que ha gastado todo su capital político en una empresa desastrosa para cuya realización mintió descaradamente al país, uno de los delitos más graves en la vida institucional norteamericana?

Si las responsabilidades del presidente no se ventilan legalmente será porque está por medio el crédito de Estados Unidos. Porque pocos serían quienes pudieran tirar la primera piedra. No se trataría sólo del juicio al presidente.

Están ahí, imborrables, los años de entusiasta adhesión de la mayoría del país; la docilidad del Congreso; el consentimiento de muchos medios de comunicación.

Aun Estado le es dado corregir el rumbo de su política exterior. No así a los promotores y ejecutores de la conducta que lleva a un callejón sin salida. Sobre todo si la política dañina para la nación no es un puro error táctico, sino el resultado de una ideología. Terreno este en el cual Estados Unidos se encuentra ante una encrucijada.”

Una persona estimada m’escriu des de França i em comenta el següent:

“A l’Institut d’Estudis Àrabs de París vaig comprar una biografia del Profeta.

La veritat és que estic molt deprimit. No serà amb arguments teològics que pacificarem els ultres de l’Islam, car Mahoma no va dubtar ni un sol moment a ordenar robatoris, assassinats i venjances de tot tipus. Així és com es construeix un imperi, i precisament això és el que millor va fer el Profeta, que més que profeta, sembla un home d’estat que empra la religió com a mètode.

El cristianisme és molt més pacífic, no obstant, els cristians han fet moltes animalades en nom de la religió.

Això reforça la impressió que tinc de que violència i religió van bastant deslligats. Les causes del que passa avui no crec que siguin religioses, malgrat la suposada violència de l’Islam i el teòric pacifisme cristià.

Oblidem-nos del xoc de civilitzacions.”

És obvi que el comentari no pretén fer un tractat sinó transmetre’m la primera impressió d’una persona de formació cristiana que vol estar atenta al món que l’envolta i que malda per conèixer l’Islam tot llegint una biografia de Mahoma.

Ultra la impressió que li fa aquest primer contacte amb el creador de la fe musulmana, el que a mi m’atreu del comentari és la conclusió a què arriba sobre la religió: “Les causes del que passa avui no crec que siguin religioses”, diu. Per tant, si és que té raó, quan la religió s’invoca per justificar un atac, un assassinat, una guerra, aquesta en seria en tot cas l’excusa i no la causa. Això em consola bastant, però penso que no és suficient perquè, de la mateixa manera que hem criticat abastament els arguments teològics de les creuades cristianes i de tantes guerres injustes que el cristianisme ha provocat, penso que, per acceptar de ple que la religió musulmana no incita a la violència, haurien de desaparèixer molts reclams a la lluita armada, a la venjança, en definitiva a la guerra, que ens arriben avui de part d’alts dirigents musulmans que, malauradament, o bé romanen callats i no contradiuen aquestes consignes, o bé inciten a la violència.

Els cristians hem passat de l’axioma “fora de l’Església no hi ha salvació” a acceptar la llibertat de cultes i de creences. L’infidel (aquell que, per no creure podia i havia de ser perseguit) avui no existeix en el vocabulari cristià. Dubto, però, que es pugui dir el mateix en el camp de la fe musulmana. Ho dic simplement pel que veig, perquè lamento desconèixer l’islam des del punt de vista teològic.

El més interessant de la resolució del Tribunal Suprem que hem conegut fa un parell de dies no és avalar els contactes del Govern amb Batasuna, ni menys encara haver dit que en això no s’hi amaga cap tipus delictiu. El que realment importa d’aquesta resolució és que retorna la política als polítics, a les institucions, i no avala la politització del poder judicial a qui el partit de l’oposició vol convertir en una tercera cambra, a manca de poder aconseguir el que vol per les vies ordinàries. Això és el més important.

A sant de què ha de ser delicte reunir-se amb algú per parlar de la pacificació del País Basc? Podrà ser més o menys convenient, podrà ser fins i tot moral o immoral, com assegura el PP, però el que no serà és delicte i, per tant, ens trobem davant d’una acció que respon a una manera de fer política. Serà correcta o no ho serà, tindrà resultats positius o negatius, que no ho sabem encara, i d’aquests resultats el govern n’haurà de passar comptes a les properes eleccions, però ningú no pot negar el dret d’un govern a cercar solucions a un problema i, encara menys, es pot qüestionar el diàleg amb un grup de persones que, per il·legal que sigui l’organització a la qual pertanyen, individualment considerades tenen els drets i deures inherents a la ciutadania.

Per tant, les coses clares: als tribunals el que és dels tribunals, i a la política allò que realment correspon a la política.