Sobre violència i religió

by

Una persona estimada m’escriu des de França i em comenta el següent:

“A l’Institut d’Estudis Àrabs de París vaig comprar una biografia del Profeta.

La veritat és que estic molt deprimit. No serà amb arguments teològics que pacificarem els ultres de l’Islam, car Mahoma no va dubtar ni un sol moment a ordenar robatoris, assassinats i venjances de tot tipus. Així és com es construeix un imperi, i precisament això és el que millor va fer el Profeta, que més que profeta, sembla un home d’estat que empra la religió com a mètode.

El cristianisme és molt més pacífic, no obstant, els cristians han fet moltes animalades en nom de la religió.

Això reforça la impressió que tinc de que violència i religió van bastant deslligats. Les causes del que passa avui no crec que siguin religioses, malgrat la suposada violència de l’Islam i el teòric pacifisme cristià.

Oblidem-nos del xoc de civilitzacions.”

És obvi que el comentari no pretén fer un tractat sinó transmetre’m la primera impressió d’una persona de formació cristiana que vol estar atenta al món que l’envolta i que malda per conèixer l’Islam tot llegint una biografia de Mahoma.

Ultra la impressió que li fa aquest primer contacte amb el creador de la fe musulmana, el que a mi m’atreu del comentari és la conclusió a què arriba sobre la religió: “Les causes del que passa avui no crec que siguin religioses”, diu. Per tant, si és que té raó, quan la religió s’invoca per justificar un atac, un assassinat, una guerra, aquesta en seria en tot cas l’excusa i no la causa. Això em consola bastant, però penso que no és suficient perquè, de la mateixa manera que hem criticat abastament els arguments teològics de les creuades cristianes i de tantes guerres injustes que el cristianisme ha provocat, penso que, per acceptar de ple que la religió musulmana no incita a la violència, haurien de desaparèixer molts reclams a la lluita armada, a la venjança, en definitiva a la guerra, que ens arriben avui de part d’alts dirigents musulmans que, malauradament, o bé romanen callats i no contradiuen aquestes consignes, o bé inciten a la violència.

Els cristians hem passat de l’axioma “fora de l’Església no hi ha salvació” a acceptar la llibertat de cultes i de creences. L’infidel (aquell que, per no creure podia i havia de ser perseguit) avui no existeix en el vocabulari cristià. Dubto, però, que es pugui dir el mateix en el camp de la fe musulmana. Ho dic simplement pel que veig, perquè lamento desconèixer l’islam des del punt de vista teològic.

Anuncis

%d bloggers like this: