Davant la mort de Pinochet

by

No crec que hagi d’afegir res al que vaig dir fa uns dies sobre el general Pinochet, que ha mort plàcidament en un hospital després d’haver sofert un atac de cor als 91 anys. És cert que no se li rendiran honors de cap d’estat, fet que hauria estat un escarni, no sols per la presidenta Bachelet, que fou torturada i que va perdre son pare, assassinat per les forces que donaven suport a la dictadura, sinó també per tots els qui van sofrir tortura i mort (o ambdues coses) durant els disset anys de mandat del dictador, i també van haver de sofrir la ignomínia de veure com Pinochet es perpetuava, primer com a cap suprem de les forces armades, i finalment com a senador vitalici.

És cert que durant aquests darrers anys la figura sanguinària de Pinochet ha sofert alguns processos per delictes de tot ordre (també d’evasió de capitals), però haurà mort sense rebre cap condemna definitiva i –no deixa de ser cruel- rebrà l’homenatge de l’exèrcit en un funeral que se li farà com a excap de les forces armades de Xile.

La seva mort ni m’alegra ni m’entristeix. El que em dol és que aquest home marxi d’aquest món impune, com se’n va anar impune el dictador que, a casa nostra, va governar trenta-sis anys després d’haver guanyat una guerra civil que deixà un milió de morts. I aquest sí que va tenir un funeral d’estat, amb la col·laboració íntima del cardenal primat, monsenyor Marcelo González Martín i –no podia ser d’altra manera- amb la presència del dictador de Xile, Augusto Pinochet Ugarte.

Anuncis

%d bloggers like this: