Del referèndum de 1976 a la Memòria històrica

by

Ahir va fer 30 anys que els espanyols vam aprovar en referèndum i per una gran majoria -el 94,5% de vots positius, amb una participació del 77,72%-, la llei de Reforma Política. Una llei que posava punt final a la legalitat franquista i obria les portes a la democràcia que “en el Estado español se basa en la supremacía de la ley, expresión de la voluntad soberana del pueblo”, segons deia l’article 1, el qual afegia que “los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado”.

Aquella llei sotmesa a referèndum provocà un gran desassossec entre els qui ens havíem manifestat clarament contra la dictadura i demanàvem la “ruptura democràtica” amb el règim anterior. D’una banda no podíem negar que era una proposta que obria el país a una democràcia formal que semblava autèntica, però ens costava d’acceptar que això es fes pels qui s’havien beneficiat i havien estat compromesos amb el franquisme.

Aquest desassossec va provocar que nosaltres ens abstinguéssim de votar. No podíem votar “no” perquè la llei proposava una cosa que nosaltres volíem. I no podíem votar “sí” perquè el canvi no es feia a partir d’una clara condemna del sistema anterior.

El resultat afirmatiu fou aclaparant i ens deixà tocats, alhora que donava tot el protagonisme a Adolfo Suárez i al partit que immediatament va crear, que guanyà dues eleccions seguides, per a finalment desaparèixer per sempre més. UCD fou un partit circumstancial, un partit per a fer la “reforma” contra els que volíem la ruptura, reforma que ha permès una democràcia sense demanar a ningú credencials ni patents de demòcrata.

A la vista dels anys hem de concloure que els resultats favorables superen els desfavorables, però també és cert que aquest tancament en fals del passat, sense que ningú no condemnés de manera clara el règim franquista, ha fet que arrosseguéssim alguns problemes no resolts que difícilment resoldrà ara aquesta llei de “Memòria Històrica” que proposa el PSOE, la qual, però, no agrada a la dreta, que la troba innecessària i evocadora de fets que s’haurien d’oblidar, i tampoc no agrada als situats més a l’esquerre dels socialistes, que la consideren dèbil i curta d’intencions. Molt em temo, doncs, que haurem de continuar arrossegant els pecats de la transició.

Anuncis

%d bloggers like this: