Josep Maria Quintana

L’operació “Jaque” que han dut a terme les forces armades colombianes per alliberar Ingrid Betancourt, l’ostatge que, des de fa sis anys, tenien segrestada, és, no només una gran victòria de la llibertat i del president Uribe, sinó una passa, i aquest cop penso que decisiva, en la liquidació d’aquest exèrcit d’aventurers, doctrinaris i antidemòcrates que són les FARC.

La mort de Raul Reyes i la incursió en territori d’Equador en una operació militar que va provocar grans protestes del president Correa, però que va demostrar que les FARC existeixen perquè, entre altres coses, han tingut suport estranger, sembla que van iniciar aquest camí de no retorn, que és l’únic que pot seguir-se per aconseguir la normalitat democràtica a Colòmbia.

Uribe està demostrant un gran coratge, i l’èxit d’aquesta operació, que ni els israelians haurien aconseguit de dur a terme més perfectament, ha de ser el punt de partida d’una obertura de negociacions que no pot acabar d’altra manera que amb la rendició d’aquest exèrcit que viu del segrests i de les extorsions.

Veneçuela i Equador sembla que són conscients que no sempre han estat aigua clara en aquesta matèria. I també depèn molt de l’acció dels seus governs que la liquidació de les FARC arribi a bon terme.

També jo vaig veure els dos darrers partits de la selecció espanyola –“la roja”, com li diuen avui-. Molt relativament afeccionat al futbol, no em vaig asseure davant del televisor fins al partit contra Rússia i, després, contra Alemanya. I vaig gaudir. I també vaig sofrir, tot i que era conscient de la superioritat de l’equip de casa. Però ja ho saps, un a zero és molt poc i, aquella colla de gent alta i poderosa semblava que a qualsevol moment et pogués fer un gol. I allò dels penaltis és sempre una juguesca. Una loteria que es remet a la sort.

En definitiva, que vaig ser feliç amb els dos partits de futbol, perquè el joc, no només era interessant, sinó que era bo. Vaja! Era fantàstic veure com feien córrer la pilota aquells joves que jugaven amb la mateixa força i il·lusió que els joves afeccionats que juguen de franc al pati de l’escola.

I a més, em va agradar que guanyessin els nostres, els espanyols, els “de la roja”. Jo no hauria pogut dir mai que volia que guanyessin els russos, ni els alemanys. I per què? Doncs perquè els espanyols són els de casa, perquè són els meus.

Dit això –que encara que a algú se li pugui fer estrany està escrit en la meva línia ideològica de sempre-, del que no estic tan satisfet és de com s’ha gestionat aquesta victòria, de com s’ha festejat per tot arreu i de com s’ha aprofitat per totes les ràdios i cadenes de televisió estatals per anar més enllà del que era –vaja!, del que és- una victòria esportiva. En el súmmum de la follia vaig sentir com Villa cridava fins i tot “¡Arriba España!”, suposo que bastant inconscientment, endut per la massa exaltada i triomfant. Cridar això un noi que ben segur va néixer ja dins els anys vuitantes és ben fort!

Tanmateix, no tot és manipulació. Probablement és realitat. I dret o tort, induït o espontani, hem pogut comprovar com n’és de gran i de fort el nacionalisme dels qui ataquen els nacionalistes. Tant, que de vegades fins i tot pot quedar petita la bestiesa d’Urkullu dient que anava amb els russos, o la de no sé quin dirigent d’Esquerra que va assegurar que ell volia que guanyés Turquia. Ostres, Turquia!, vaig pensar, això és nou. Quina troballa!

Bé, vull dir amb tot això que els qui vam gaudir amb els nostres, els qui mai no hem abdicat de ser espanyols però estem lluny d’acceptar el nacionalisme tan en boga entre aquest gruix de gent que es passa el dia criticant els “altres” nacionalistes sense saber que també ells ho són –i com ho són!-, ens trobem una mica perplexos, perquè nosaltres tenim clar que preferim no lligar-nos a aquest pensament i a aquest corrent –el nacionalisme- que es va forjar dins el segle XIX i que ara, en el segle XXI, dificulta enormement la construcció d’Europa.

Perquè són els nacionalismes d’estat –els darrers exemples els tenim a Irlanda i, avui mateix, a Polònia- els qui, embolcallats amb la bandera pròpia i en aquell “noltros som noltros” que tan agudament va encunyar Antoni Maura (i que vaig escoltar també després a Gabriel Cañellas), és, dic, aquest egoisme nacional el que, en molts casos, ens impedeix de construir una Europa Unida que pugi tractar de tu a tu els Estats Units i a les altres potències, reals o emergents, del món.

Un cop els partidaris de Morgan Tsvangirai en van quedar sense candidat a Zimbabwe, el passat divendres, 27 de juny, per la seva retirada de la cursa electoral, no tenia cap sentit que als col·legis electorals hi hagués dues paperetes.

Tampoc no tenia sentit que el candidat de l’oposició es presentés, perquè ell sabia que no era possible tenir un escrutini net, després de l’experiència de la primera volta. Així doncs,  Robert Mugabe no ha tingut cap mena de problema per resultat reelegit, a pesar de les exhortacions fetes per Nelson Mandela, un dels pocs polítics que encarnen avui la consciència d’una Àfrica ètica, el qual ha afirmat que només Déu podria retirar-li el poder (suposo que referint-se a la seva mort), un poder que ha aplicat únicament i exclusivament per arruïnar el país i enriquir-se personalment.

El diari Le Monde es demanava ahir què pot fer la comunitat internacional davant la tirania a què estan sotmesos els ciutadans de Zimbabwe. Europa i els Estats Units van imposar sancions que afectaven els principals dignataris del règim i avui tenim la prova manifesta de la seva ineficàcia. Altrament, hi ha avui un convenciment general que, amb les sancions a un país, l’únic que realment s’aconsegueix és d’agreujar la situació dels més dèbils, però mai la dels qui són al poder i l’usufructuen en benefici propi.

Així i tot, és evident que si Mugabe es mantén en el poder, els resultats del seu mandat seran novament devastadors per al seu país i per a la imatge global del continent negre. Teniu en compte que Zimbabwe no ha signat mai el tractat sobre el Tribunal penal internacional (CPI), per això és urgent que es trobin fórmules per aïllar aquest càncer que té la humanitat en el cor de l’Àfrica.

Ara bé, el més greu que jo observo en aquest cas radica en el fet que una desaparició de Mugabe no resoldrà pràcticament res, perquè durant tos aquests anys, el dictador ha creat una xarxa d’interessos entre els seus col·laboradors més propers (polítics i militars), que són els qui s’han apropiat de les terres més riques i dels principals recursos de la nació, que seran molt difícil de desfer.

Allí, doncs, podem comprovar la perversió intrínseca de la corrupció política fins als seus extrems. I eliminat el dictador, continuarà el sistema. No crec, doncs, que, ara per ara, hi hagi cap mena d’esperança per al país.

Els pregoners del desastre revestits d’intel·lectuals semblen estar convençuts que, amb l’actual estat de coses en matèria lingüística, no sols es lesionen els drets dels castellanoparlants en territoris de parla catalana, sinó que, des del poder polític d’aquests territoris, s’està provocant un llengücidi en allò que fa referència al castellà.

Aquests predicadors han arribat a dir que el provincianisme dels nostres polítics (aquest molt els agrada molt, dit sempre des del seu presumpte cosmopolitisme) farà que la gent no sàpiga castellà, amb la qual cosa se’ls tancaran un munt de portes. Recordo que, de jove, també m’ho deia una tia, això: “Cal que parlis en castellà, perquè si no, mai no trauràs unes oposicions”.

Resulta, però, que ahir es van fer públics els resultats de la selectivitat a Catalunya, que és, per cert, la comunitat autònoma on pitjor política lingüística es du a terme –sempre en l’opinió d’aquests gurús dels desastre, de “la España se rompe”, del “quieren hacer desaparecer el castellano”, etc., i resulta que, d’acord amb les dades oficials, la nota mitjana per matèries és de 6,25 en llengua i literatura castellanes, i de 5,52 en llengua i literatura catalanes. És a dir, que, mira per on!, els joves catalans treuen més bona nota en castellà que en català!

D’altra banda, a aquesta gent tan preocupada pels drets dels castellanoparlants a les nostres terres, jo li voldria recordar la frase que, amb gran cinisme, va dir el president d’Air Berlin. Aquest home va dir que ell feia no sé quants anys que vivia a Mallorca i mai no havia necessitat el català per viure.

Si això és com diu ell –que ho és-, la meva pregunta esdevé elemental: ¿Tant es lesionen els drets dels castelanoparlants en territori on la llengua catalana és la pròpia si aquests poden, no ja viure-hi uns anys, sinó, néixer, viure i morir-hi sense que ningú mai no els hagi obligat –ni els pugui obligar!-, a haver de girar la seva llengua materna?

Si no fos dramàtic, penso que faria ganes de riure.

És ben curiosa la facilitat com es modifiquen les coses en política. Però si l’espectador atent analitza a fons el perquè d’aquests canvis sovint troba una resposta que la justifica. En efecte, mentre el PP va viure aïllat, soberg i sense oferir als altres cap possibilitat de diàleg, un personatge tan fluix de contingut com és el president Rodríguez Zapatero va viure còmodament, tot recolzant la seva actuació en altres forces polítiques que havien també arribat a la conclusió que amb el PP no s’hi podia pactar.

Ara, després dels grans esforços que ha fet Mariano Rajoy per assegurar-se la direcció del PP, arraconant el que hem vingut a denominar l’aznarisme, i fins intentant ell mateix mudar-se de pell i canviar d’estratègia, ara, dic, tot ha canviat (o sembla que ha començat a canviar), i és el PSOE el qui s’ha quedat sol en la darrera votació que s’ha produït al congrés.

En el minidebat d’ahir, el llenguatge de Rajoy no s’assemblava gens al de fa un any (o al que ha fet servir en els darrers quatre anys), i de sobte hem vist com el qui passava necessitat era Zapatero. En aquest debat, el president encara va poder burlar-se del seu rival dient-li allò de “estoy muy contento de que ustéd esté aquí”, però si Rajoy y Sáenz segueixen pel camí que han encetat, us asseguro que el tàndem Zapatero-De la Vega ho passarà malament.

Era molt més fàcil enfrontar-se a la cega radicalitat d’Acebes o a la cínica verborrea de Zapalana que no pas contestar preguntes centrades i contradir argumentacions sòlides, que és el que, a partir d’ara, sembla que faran els dirigents del PP.

Sempre podrem dir que el Rajoy d’ara és la mateixa persona que el Rajoy d’abans, però aquests arguments ad hominem, si bé poden produir certs efectes durant un temps, acaben per fracassar per la força de la realitat, i és aquesta la que finalment s’imposa.

El fet real, avui, és que ahir, en el Congrés dels diputats, Zapatero no va superar Rajoy, i el que encara és pitjor: no va ser convincent. I que el PSOE es va trobar més sol que la una. I que així –si no aconsegueix de fer pactes permanents- li serà molt difícil superar la crisi, una crisi que l’ha agafat a contrapeu i davant la qual –com diu Rajoy- els socialistes no han sabut fer un diagnòstic clar, i no sembla que sàpiguen molt bé com han d’abordar-la. Això és el que percebem molts ciutadans. I no perquè ho digui Rajoy, sinó perquè ho podem veure per nosaltres mateixos.

Temo molt que, si les coses continuen per aquest camí, els set diputats que li manquen a Zapatero per tenir majoria al Congrés li seran un calvari.

Pocs dies després que un grup molt destacat d’acadèmics francesos fessin un manifest en defensa de la llengua francesa i afirmessin que el reconeixement legal de les “llengües regionals” podia malmetre el futur de la que és la llengua oficial a França, un altre grup d’intel·lectuals espanyols, amb Fernando Savater al front (i on trobem també signatures com la d’Albert Boadella, de Félix de Azúa i d’Arcadi Espada, “ciudadanos” per damunt de tot), signen un manifest en defensa “de la lengua común”, que és, com no podia ser d’altra manera, un crit perquè el castellà acabi imposant-se en tot i pertot.

En aquest tipus de manifest sempre es diuen coses com que els signants del text no tenen res en contra de les altres llengües “oficiales en el estado” diferents del castellà, però tot seguit ens recorden que “sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen.”

El problema per als qui no tenim el castellà com a llengua materna és que aquests soi disants intel·lectuals tenen raó, ja que així s’estableix constinucionalment. I és a partir de la llei constitucional que ells construeixen una teoria ben sòlida des del punta de vista legal, que els du a afirmar que “la lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. També que “todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana”, o que “en las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES” (en majúscules a l’original perquè quedi ben clar).

Així doncs, aquests pensadors no fan sinó altra cosa que posar música a una lletra constitucional que estableix clarament una clara “asimetria” entre l’espanyol i les altres llengües cooficials en determinats territoris. També val a dir que a ell els importa un borrall si aquestes altre llengües –que diuen respectar en els seus textos- acaben per desaparèixer, que és el que acabarà succeint per la naturalesa de les coses, ja que només poden salvar-se mínimament si –com s’accepta amb la protecció legal de les dones davant la violència domèstica (perquè “de fet”, diu la llei, són més febles que els homes i són elles les que sofreixen la violència masclista)- s’accepta també que pugui fer-se una política de discriminació positiva per part dels poders públics en favor de la “llengua dèbil”, i això per exigència d’un superior principi d’igualtat que “exigeix de tractar desigualment als qui són desiguals”, segons doctrina reiterada del Tribunal Constitucional.

Però no ens enganyem. Aquí no n’hi ha, d’igualtat. I això ho tenen clar aquests prototips intel·lectuals defensors, en el fons, de la “lengua única”. Val a dir, però, que els signants del manifest són més fins en els seus escrits (i també més hipòcrites) que el menorquí, senyor Pons Montanari, fundador i expresident d’ICM, el qual ens deia no fa gaire que el català és –cito de memòria- “una lengua para hablar por casa, para ir en zapatillas”. Òbviament jo no ho crec, això, però aquest és el que realment l’objectiu que persegueixen els intel·lectuals del manifest. I el que és molt pitjor encara: això és el que vol que sigui la Constitució: una llengua de segona que lentament (o no tant lentament) acabi per desaparèixer.

Tinguem, doncs, les coses ben clares: Atès que, d’acord amb la Constitució, els ciutadans espanyols només tenen el dret i el deure de conèixer l’espanyol, mai –mentre no ens rebel·lem contra el text constitucional- no podrem viure dignament amb la nostra llengua. I això perquè, ho vulguem o no, forçosament ens haurem de plegar als qui no vulguin entendre, no ja els nostres drets –que no els tenim-, sinó la nostra realitat.

No ens queda, per tant, altre camí que lliurar-nos al martiri dignament a mans dels qui cada cop són i seran més poderosos. És clar que també podem rebel·lar-nos i –tot i que no aconseguirem res- declarar-nos insubmissos respecte del que, en matèria de llengües, diu la Constitució, i assumir clarament que, en aquest punt, estem i volem estar fora de la llei.

L’aparició espectacular del gran líder caigut, José María Aznar, en els prolegòmens del congrés del PP a València, que va provocar la interrupció d’aquest, la gran abraçada que donà al seu delfí (també caigut) Ángel Acebes, la mirada àcida a Mariano Rajoy, a qui donà la mà sense immutar-se, el retret que diuen que va fer al dirigent popular andalús, Javier Arenas (“nos habéis renovado a todos menos a ti”), etc. etc., és el penúltim gest d’aquest personatge que no accepta que la vida el retiri encara que tots sabem (fins i tot la majoria dels seus) que va ser ell, i la manera d’actuar dels seus, la causa de la derrota popular del 2004. Hi ho ha estat novament de la derrota de 2007.

De veritat que aquesta aparició i tot el que significa (potser avui en viurem un nou episodi) em recorda la imatge patètica (i extraordinària des d’un punt de vista filmogràfic) de la Gloria Swanson a Sunset Boulevard, el magnífic film de Billy Wilder, amb William Holden i Erich von Stroheim.

No saber retirar-se a temps és un dels errors més grans que pot cometre l’home.

Fa uns dies vaig lloar unes declaracions d’aquesta senyora que, als 44 anys, acaba de ser designada secretaria general del PP i que, se suposa, serà ratificada en el congrés del partit. Eren unes declaracions que reflectien una mentalitat de dreta oberta i dialogant i que, al meu entendre, eren assumibles d’un cap a l’altre, cosa que no podria dir de les que, al llarg de quatre anys, ha pronunciat el senyor Acebes.

D’altra banda, que una dona que és professionalment advocadessa de l’estat, que està divorciada, que ha estat mare de família per inseminació in vitro i que es declara catòlica practicant sigui elegida secretaria general del PP, em sembla un pas endavant que no hauria cregut que fos possible només un any enrere.

Amb això no vull dir que ser divorciada i mare per inseminació sigui més bo o comporti un plus respecte de les dones que estan casades i que tenen fills amb el seu marit. Simplement vol dir que el respecte i la tolerància comencen a ser possibles dins el PP, i que les tesis dels cardenals espanyols que amb tant mala fortuna governen l’Església comencen a ser abandonades fins i tot per la dreta que els ha estat més sequaç. I això ho considero una bona notícia. Una magnífica notícia per al país.

Mentre anava al despatx aquest matí he escoltat les paraules que havia pronunciat el recentment detingut batlle d’Estepona: “A todos los cerdos les llega su san Martín”. Més enllà del bon o mal gust que desprèn aquesta dita popular, el que és gairebé inconcebible és que una persona es pugui girar de damunt davall en tan poc temps, si és que era sincer quan va dir la frase, cosa que, com a mínim, hem de pressuposar.

De tota manera, més enllà de la bondat o maldat de les persones, el que el “cas Estepona” demostra és que estem davant un sistema corrupte que l’Estat no té sota control. Màlaga, Andratx, Estepona i tants altres, de més petits o de semblants, no són sinó exemples de com n’és de fàcil caure en la temptació, en l’exercici de la vida política municipal, davant la terrible força dels diners que es mouen en matèria urbanística, una matèria en la qual gairebé sempre és decisiva l’actuació –i la decisió- de batlles i de regidors.

Tots tenim dret a esperar de l’honestedat dels polítics, però més encara en tenim a exigir que l’estat tingui un control efectiu sobre l’ús dels fons públics. Molts diaris avui es demanen quin paper ha jugat la Junta d’Andalusia en aquest afer. O potser hauríem de dir quin paper no ha jugat, perquè durant anys sembla que hagi contemplat impertèrrita els tripijocs del GIL (tant a Marbella com a Estepona) i que només molt tard hagi decidit a actuar. Penso que hi havia massa indicis que exigien haver-ho fet abans, evitant d’aquesta manera que s’avancés tan decididament i impunement en la corrupció.

De tota manera, el que ningú no sembla que plantegi, i que potser comença ja a ser hora de plantejar és fins a quin punt l’urbanisme ha de ser necessàriament una competència estrictament municipal. Una activitat que mou tants i tants milions d’euros en el nostre país no crec que “necessàriament i exclusivament” hagi d’estar en mans dels municipis i del regidor de torn.

Ja sé que això és una heretgia, però sovint penso que val la pena d’alienar-me amb els heterodoxos. És massa avorrit estar-ho sempre amb els integrats.

Ens despertem amb la notícia que Vicente Grande, president del Mallorca, gran empresari del totxo i propietari dels Quarters de l’Esplanada des Castell, a l’illa de Menorca, ha presentat el concurs de creditors del Grup Drac davant el jutjat. Ho ha fet de manera voluntària i el passiu que ha provocat aquesta decisió ascendeix a uns 600 milions d’euros.

Les dificultats financeres del promotor immobiliari eren conegudes a Palma, ja que a més d’haver tingut alguns problemes amb els bancs, Grande havia anunciat la seva intenció de posar a la venda el Reial Club Esportiu Mallorca per un preu que oscil·lava entre els 40 i 60 milions d’euros. I no oblidem tampoc que Grande està immers en un procés judicial en qualitat d’imputat en el denominat “cas Pla Territorial de Mallorca”, per haver venut una finca que va passar de rústica a urbanitzable per gairebé 60 milions d’euros, fet que li va permetre d’obtenir plusvàlues milionàries que estan sent investigades pel jutge.

També aquest matí ens despertem amb un anunci que representa un constructor que s’ha penjat, com per fer-nos veure com estan de malament molts promotors, sobretot en zones turístiques (i la nostra ho és). D’altra banda, a l’edició de diumenge passat de La Vanguardia hi trobàvem un anunci que deia “Constructor ven apartaments per no poder pagar les hipoteques”.

Més enllà de la solidaritat amb el sofriment dels altres, què hem de fer? Demanar al govern que resolgui els problemes del senyor Grande? Que resolgui els dels promotors que s’han inflat a fer diners amb unes promocions que pràcticament pagaven amb els diners de les compres dels pisos sense preocupar-se de tenir un capital propi que pogués aguantar els primers aires de crisi?

I anant a una altra cosa: cal que el govern resolgui també el problema dels transportistes, que probablement són molts més dels que el país necessita un cop la bimbolla de la construcció s’ha desinflat? Ha de resoldre igualment el problema dels productors agrícoles que, en part per culpa de la vaga de transportistes, s’ha quedat amb la mercaderia a casa? I els des pescadors? I el dels taxistes? I el del preu del petroli? I el dels borns a les nostres platges?

És clar que aquest govern, amb aires de proteccionisme social (els 2.500 euros per part, els 400 euros de compensació als assalariats etc.) ha donat peu a que tots acabem pensant que ens ha de resoldre els problemes. I molt em temo que hi podrà fer ben poc en aquest camp. I el poc que podrà fer-hi ho farà sempre que sigui capaç de sortir-ne il·lès d’una crisi, que segons ell no és crisi, però que basta que sortim al carrer i que llegim els diaris per veure que es comporta com si ho fos.