Seguir la campanya electoral nord-americana és un exercici més curiós que interessant des del punt de vista polític. Tot i que els Estats Units ens poden donar lliçons del des punt de vista democràtic, penso que difícilment ens poden servir de mirall. Encara més, crec que una gran part de la seva parafernàlia electoral interessa ben poc, per molt que, en un cas com l’actual, l’experiència viscuda per Obama sí que té interès i aporta, com a mínim, un bri d’esperança en una societat que, en general es mostra força despolititzada (amb prou feines acut a votar un cinquanta per cent de ciutadans amb dret a fer-ho), que sovint més es mostra més interessada en l’exaltació dels “valors nacionals” que en una rigorosa anàlisi política.
Per exemple, Bush. En afecte, aquest home que ara té tan poc predicament, va ser reelegit el 2004 per una majoria immensa (una de les més grans que es recorda en el llarg historial democràtic nord-americà), simplement perquè havia exaltat aquests “valors nacionals” contra “l’enemic exterior”, en aquest cas el terrorisme d’Al Qaeda, que havia provocat l’atac més gran que els Estats Units havien rebut mai. Després hem vist que la seva política de “guerra preventiva” no ha servit gairebé per a res (i ja sé que Aznar no ho veu d’aquesta manera).
Ara acabem d’assistir a l’afer Palin (que si la filla de 17 anys està embarassada de cinc mesos, que si es casarà, etc.), un fet que per a nosaltres, els europeus, potser tan sols hauria esdevingut una anècdota. Tanmateix, aquest fet ha comportat dues reaccions de signe ben diferent que no voldria deixar desapercebudes: Palin ha aprofitat l’ocasió per confirmar-se en les seves tesis ultraconservadores: la filla es casarà amb el pare de la criatura i no avortarà (tot, per tant, dins l’ordre més absolut), i d’això n’ha fet campanya. Obama, en canvi, ha dit als seus que ningú no intenti treure punta política d’aquest afer. I per reblar la seva tesi ha recordat a tothom que la seva mare el va tenir a ell amb 18 anys. Són, en efecte, maneres diferents d’enfocar la cosa.
Josep Maria Quintana 