Tenia divuit anys i tornava d’un viatge a León, on havia passat uns dia a casa dels pares de la meva cunyada Candelas. El viatge va ser llarguíssim en un tren d’aquells que s’aturava a totes les estacions. Crec que hi vaig pujar cap a les 5 del matí, i el recorregut fins a Barcelona va durar una mica més de vint-i-quatre hores. Era el mateix dia, el 18 d’agost de 1968, que els tancs soviètics entraven a Praga i acabaven amb la primavera política que havia iniciat Alexander Dubcek.
Imatge d'Agències
És cert que dotze anys abans, els mateixos tancs havien també envaït Hongria, i per raons semblants. I això perquè l’ortodòxia de qualsevol dictadura no es pot defensar, sinó, amb els armes. El pensament molt poc importa. És així i sempre ha estat així.
Aquell dia d’agost, un cop els joves ens havíem refet del nostre fracàs a París (allí la revolta contra el capitalisme i la democràcia burgesa havia fracassat absolutament), observàvem perplexos com tampoc el comunisme admetia tampoc cap mena de reforma i rebutjava qualsevol esforç del pensament. Era ortodòxia pura. I, o combregaves amb Moscou o bé havies de desaparèixer entre les tenebres.
Aquell dia, molts joves vam perdre la innocència i ens van sentir absolutament desvalguts. Ni la democràcia capitalista i burgesa admetia reformes (De Gaulle havia guanyat amb una majoria absoluta), ni el comunisme dogmàtic permetia aventures democràtiques. 
I a més, nosaltres ens trobàvem immersos en plena dictadura franquista, per molt que el desenvolupament econòmic havia alleugerit una mica els paràmetres de la repressió i, pel que fa al món intel·lectual, ja podíem llegir (comprats d’ací o d’allà) aquells llibres que consideràvem indispensables per a la nostra formació cívica i política.
Han passat moltes coses de llavors ençà. El règim soviètic va suïcidar-se, els espanyols vivim en un sistema democràtic i els revolucionaris francesos d’aquell temps s’han convertit en persones riques perfectament integrades en el sistema.
Però no tot és diferent. Els Estats Units continuen volent ésser el gendarme del món i no dubten d’envair l’Iraq quan els sembla que fer-ho és oportú, i acabem de descobrir que també Rússia, la principal hereva de la desapareguda URSS, no ha dubtat d’envair Geòrgia en el primer moment que ha tingut ocasió de demostrar que és ella la qui marca el ritme d’aquest costat del planeta.
I la Unió Europea? Doncs em sembla que aquesta continuï vivint a la inòpia quan això està succeint… quaranta anys després.
Josep Maria Quintana 