Passejant el meu pessimisme

by

Mentre Rajoy esperoneja el PP perquè Zapatero “no faci contenta” Catalunya, Carod addueix que Catalunya és la “fàbrica d’impostos” d’Espanya. I tot mentre Montilla i Solbes s’enfronten en un debat dialèctic que no sabem molt bé com poc acabar en uns moments en què Zapatero apel·la a la nostra grandesa per dir que el país suporta la crisi més bé que molts del seu entorn, a pesar que tenim una taxa d’atur que és de les més grans de la Unió Europea. Hauríem d’afegir a això que, mentre els bascos cerquen una sortida viable per als seus afanys sobiranistes, Pepe Blanco nega el pa i la sal als nacionalistes i Fraga culmina un acte partidari dient que hom pot ser “més galleguista que ningú sense ser nacionalista”, ja que ser-ho implica “la major traïció a Espanya i a una Constitució que estan destrossant”.

Potser em sento abatut o pessimista, i tal vegada contemplo la realitat del país des d’un subjectivisme que m’enganya, però no crec que tinguem gaire motius per mostrar-nos alegres o cofois am la nostra realitat, entre altres coses perquè contemplar el govern que tenim i escoltar Zapatero esdevé un exercici que em sembla cada cop menys atraient, entre altres coses perquè la seva capacitat per dir coses que no diuen res és proverbial, com ho és també la facultat que té per dir el mateix i el contrari sense “contradir-se”, la qual cosa resulta francament admirable.

Ahir, el meu fill em comentava a través de la webcam que havia escoltat sencer el discurs d’Obama, i que li havia agradat bàsicament una idea, a més del discurs en si (Obama és, sens dubte, un gran orador): que l’Estat no ha de fer allò que poden fer els ciutadans (o dit d’una altra manera: que els ciutadans no han d’esperar que l’Estat faci allò que poden fer ells).

No ho sé, però em sembla que no és precisament aquesta la idea que han assumit els espanyols (catalans inclosos), ni tampoc els polítics que dirigeixen els diferents governs que tenim arreu de l’Estat.

Advertisements

%d bloggers like this: