L’opció socialdemocràta

by

Estimat director:

No vaig veure’t a la conferència del professor Berzosa que obria el curs de l’Ateneu i tinc la impressió que et vas perdre un esdeveniment d’importància perquè, acostumats a sofrir la verborrea dels polítics (que sol ésser tant contundent com vàcua), escoltar la reflexió intel·lectual resulta un plaer. D’altra banda, el discurs que va oferir-nos el rector de la Complutense no sols em va resultà plaent pel to —reposat i clar— en què va pronunciar-se, sinó perquè va ser capaç de desbrossar un greu problema mundial —el que provoca la desigual distribució de la riquesa entre els estats— sense concessions a la demagògia, sense necessitat de fer-nos sentir en l’obligació d’haver de militar en l’esquerra més extremosa per a compartir els seus sentiments i per a prendre consciència que cal d’alguna manera qüestionar l’actual estat de coses si és que volem un món més just.

Si t’atures a escoltar avui el pensament únic que comparteix tota la dreta neoliberal, tant l’europea com l’americana, acabes convençut que no hi ha alternativa possible a la filosofia que ella predica. Però el que em resulta més dolorós encara és que, quan escoltes després el pobre discurs alternatiu que fan els socialistes, te n’acabes convencent.

Per a il·lustrar això que et dic ara només et recomano que repassis els discursos de Rafael Simancas, aquest personatge que opta a la presidència de la Comunitat autònoma de Madrid. Si tens paciència per a fer-ho, veuràs com el seu discurs deixa petit qualsevol revolucionari dels que en el món hi ha hagut. Diu coses com aquestes: Que ell —i només ell— representa la lluita contra els especuladors; que aquests són els qui realment comanden a Madrid; que el Partit Popular és la quinta essència de la corrupció i que, si guanya, s’haurà pervertit la democràcia. En definitiva, que jo o el caos, com pots veure clarament. Però aquest discurs farcit de paraules i de gestos esquerrans i revolucionaris, que, curiosament, ha estat incapaç de fer la més mínima referència al propis errors (errors —llegeixi’s Tamayo y Sáez— que tothom que no sigui cec ha vist) aquest discurs, dic, no t’arriba al cor, no és creïble. És pura xerrameca. Una verborrea radical i vàcua que no mena enlloc.

Jo et confés que, pel que havia sentit abans de la conferència, tenia una certa prevenció respecte del professor Berzosa. Em feia por d’haver d’escoltar un discurs, no ja radical —perquè la radicalitat en el pensament no em preocupa—, sinó esbiaixat; un discurs d’aquells que, més enllà del que diuen o raonen, destil·len verí, amargor i menyspreu per l’adversari, discursos que provenen no ja pensadors, sinó venedors ambulants de propostes polítiques que no responen a una anàlisi sòlida des del punt de vista intel·lectual sinó a una simple estratègia de partit, i que provoquen en els qui els escolten la impressió de ser uns imbècils (si no uns corruptes) i de formar part del món dels “dolents”.

Res d’això no va succeí a l’Ateneu. Ben altrament, el professor Berzosa va fer un discurs estrictament acadèmic. Fins i tot, i a mesura que avançava en els seus plantejament, jo tenia la impressió que no acabaria mullant-se i que ens deixaria només amb una sèrie d’interrogants oberts. Certament, però, que no va ser així perquè ell acabà decantant-se clarament per unes idees que resultaven molt crítiques amb la situació actual. No et creguis, però, que eren unes idees que desqualificaven d’entrada l’economia de mercat o el sistema capitalista. No, lluny d’això, el conferenciant defensà l’economia de mercat, i fins va referir-se als aspectes positius que ha comportat la globalització econòmica, però també va destacar-ne les conseqüències negatives, aquelles que han generat inestabilitats en els últims temps o crisis com la que ha sofert l’Argentina i d’altres països menys desenvolupats, i, sobretot, les que han aprofundit en la desigualtat entre les nacions.

Jo diria que, sense citar mai la paraula socialdemocràcia, el professor Berzosa va fer una professió de la fe socialdemòcrata. I no sols perquè, amb subtilitat, va desqualificar el pensament d’aquells ultraliberals que pensen que els qui no són tan rics o tan llestos com ells no mereixen sinó el menyspreu i l’abandó per part dels poders públics, ans perquè va defensar clarament la iniciativa privada i, naturalment, el lliure mercat, però també (i alhora) l’existència d’un poder democràtic que moderi les no sempre justes conseqüències del mercat lliure, i d’unes institucions a escala mundial que siguin capaces no només de vetllar per la privatització o la liberalització, ans també per destinar més recursos al desenvolupament dels països més desfavorits i per a prendre mesures que evitin que els països pobres siguin cada dia més pobres a costa dels rics.

És evident, benvolgut amic, que la qüestió de fons que abordà el professor Berzosa no pot, només, ser tractada a escala nacional. Per tant, no és només Espanya o França o Anglaterra, ni són tampoc els Estats Units els qui, individualment, han d’arbitrar solucions al respecte. Però penso que també a nivell nacional haurien de plantejar-se aquestes coses, i haurien de poder ser tractades amb la serenitat i amb la lucidesa que va tractar-les el professor Berzosa a l’Ateneu. Mirant, però, el panorama polític que ens envolta, tinc la impressió que això no és possible. Tanmateix em demano, amic director, per què no és possible. I la resposta potser es troba en una dreta que segurament hauria de ser menys visceral i una mica més tolerant, i en una esquerra a la qual tenim dret a exigir, penso, una mica més de rigor i d’autocrítica.


%d bloggers like this: