Joan Perucho

by

Estimat director:

Encara que maldem explicar tot el contrari, la veritat és que els escriptors solem tenir una gran vanitat personal. De fet, normalment estem convençuts que el que hem escrit mereix la consagració canònica i no són poques les vegades que dubtem dels nostres companys d’ofici als quals, si bé de portes a fora solem alabar, en cachette ens agrada de sotmetre a la més dura de les nostres crítiques. No és aquest el meu cas respecte d’un escriptor que acaba de morir, creador d’una literatura que, si bé no és aquella en la qual jo em sent més a gust, configura un llegat literari de primera magnitud.

I no em refereixo a Manolo Vázquez Montalbán, un altre gran escriptor que també hem perdut darrerament. M’estic referint a un poeta, narrador, assagista i, fins i tot gastrònom (tenia, doncs, força similituds amb V.M.) que era, però, menys conegut del gran públic, encara que ens ha deixat 40 novel·les, 21 llibres de poemes i 20 d’assaigs, entre d’altres escrits, alguns dels quals s’han traduït a 25 idiomes. Amb això suposo que ja hauràs advertit que t’estic parlant de Joan Perucho, d’aquest jurista poc vocacional (potser neix d’aquí la meva simpatia) que sempre preferí la literatura al dret, que ha mort la passada setmana, quan estava a punt de complir els 83 anys.

Perucho era, en efecte, un escriptor gran, molt gran, un dels pocs escriptors catalans (tot i que ell no escrivia només en català, atès que manejava el castellà amb la mateixa destresa) que ha merescut de ser qualificat com a “canònic” per un dels més grans teòrics actuals de la literatura, Harold Bloom, que, en la seva obra El cànon Occidental (Nova York 1994) el cita juntament amb Carles Riba, J.V.Foix, Mercè Rodoreda, Pere Gimferrer i Salvador Espriu.

És clar que tu et podràs demanar (com va fer-ho davant meu un conegut escriptor mediàtic d’èxit) a sant de què s’arroga Harold Bloom el dret de canonitzar escriptors i jo t’hauré de respondre que no ho sé, però d’immediat afegiré a la meva resposta (i ho faré sense massa por d’equivocar-me) que aquest mateix escriptor mediàtic d’èxit donaria ben segur un braç i part de l’altre per ser citat per Bloom.

D’altra banda, tampoc no te n’has d’estranyar, d’això, perquè els escriptors som molt vanitosos i, a més, tenim per missió dir mentides, i és a través de les mentides que, com a artistes que som (o que volem ésser), construïm la realitat. De fet, La verdad de las mentiras és el títol d’un remarcable article de Mario Vargas Llosa en el qual l’autor de La ciudad y los perros i de tantes altres grans obres reflexiona sobre la literatura i es demana si la novel·la és (com molts afirmen) sinònim d’irrealitat. I feta la pregunta, ell mateix ens aconsella que no responguem sense pensar-nos-ho bé, perquè aquest és un món de trampes i ens podríem fàcilment equivocar. A més, el camí de l’escriptor sol estar fressat de paranys i ens mostra oasis que no són sinó miratges, és a dir, visions distorsionades i imaginades, però no realitats.

Potser, doncs, que dividir els escriptors en realistes o fantàstics no sigui una bona pensada, com no ho és ben segur utilitzar un major apropament a la realitat o a la fantasia per a destriar els gèneres de ficció. És clar, però, que si ho féssim, hauríem de reconèixer aleshores que l’obra de Joan Perucho és, en efecte, un exemple clar de la literatura (i aquí hauríem d’afegir “de la bona literatura”) fantàstica, i a més hauríem de reconèixer que ell, de fet, mai no menyspreà aquest encasellament, aquesta classificació que, per cert, li va causar més d’un problema a l’hora d’obtenir un reconeixement públic trenta anys enrere, perquè per aquelles dècades dels seixanta i del setanta tots ens sentíem cridats a viure un compromís ens semblava indiscutible (i també inevitable) amb la realitat. D’ací que —“il faut s’engager” te’n recordes?— molts de nosaltres preferíssim d’altres autors —Pedrolo per exemple—) força més acostats a aquesta realitat. És clar, però, que el nostre distanciament no alterava gaire Perucho el qual, amb un finíssim sentit de l’humor i una no menys trempada ironia, respongué això a un periodista que li recriminava d’haver-se refugiat en la literatura fantàstica: “Ho faig —digué— simplement perquè no m’agrada la realitat”.

Tanmateix jo voldria aprofitar aquesta ocasió per a dir que, en el fons, no hi ha tanta diferència entre el que hem vingut a denominar literatura fantàstica i aquella altra literatura que sembla ancorar decididament les seves arrels en la realitat. I això perquè no és que l’escriptor de literatura fantàstica (entenent per tal aquell que descriu uns móns irrecognoscibles i notòriament inexistents) pretengui defugir la realitat, a diferència de l’escriptor realista que, d’acord amb aquesta teoria, es proposaria d’alguna manera explicar-la. Jo penso que, en un i altre cas, l’escriptor (realista o fantàstic) pretén interpretar la realitat amb la ficció que ell crea, però mentre aquest ho fa a través d’un món que es torna, per al lector, símbol o al·legoria, l’altre afronta la creació sense defugir aparentment la realitat, però amb la clara missió de transfigurar-la, de transformar-la mitjançant el seu art.

Vull dir-te amb això, estimat director, que l’escriptor realista (entre els quals em situï) no pretén, en escriure, “mostrar” la realitat. No. Aquesta és la funció del periodista o, en tot cas, de l’historiador, els quals no poden deixar de “servir” la realitat que pretenen explicar-nos. Un escriptor realista, en canvi, tot i proposar un discurs que formalment s’ajusta al model de la realitat, només reeixirà en el seu art si és capaç de transgredir-la i, per tant, si és també capaç de persuadir-nos, alhora que la seva fantasia (aquesta fantasia que tanmateix defuig el simbolisme o l’al·legoria) és també una manera de veure el món i de transfigurar la realitat. D’ací que, mentre per a un periodista o un historiador la bondat de la narració dependrà sempre d’un fet objectiu que sigui capaç de resistir un acarament documentat i efectiu amb els fets que conta, en el cas del creador literari, la bondat del seu art dependrà d’una altra cosa: que el text sigui capaç de transfigurar la realitat. Perquè, com diu Vargas Llosa, “sólo las ficciones fracasadas reproducen lo real: las logradas lo aniquilan y transfiguran”.

Heus ací perquè també jo —tot i el meu racionalisme cartesià— admiri i estimi la gran obra de Joan Perucho, d’aquest jurista cultivat i llegut que, tal vegada perquè tenia els peus molt ben posats en terra, podia afirmar que a ell no li agradava la realitat.


%d bloggers like this: