Estimat director:
Espero que no t’estranyis amb aquesta correspondència que enceto damunt les pàgines del nostre diari (i et prec que, aquest cop, donis al terme “nostre” un sentit exclusivament sentimental), en l’esperança que em pugui servir d’esperó per a reflexionar sobre algunes de les moltes coses que es ventilen damunt seu. D’altra banda penso que això pot ser fortament excitant perquè, en aquest món virtual de la premsa, en aquest món que no és tal com és sinó tal com es conta que és, la “realitat” sol perdre les característiques pròpies del seu ésser més originari per a esdevenir una metàfora de sovint no sabem què. I això perquè els qui l’interpreten també molt sovint esdevenen ells mateixos una metàfora, i no sempre la més encertada, d’allò que diuen o creuen ser.
Tot i que per ventura seria interessant de començar posant-me les ulleres de mirar prop i observar amb deteniment la radical transformació que sembla que, en cent dies, ha experimentat Ciutadella després del canvi del canvi, amb la nova política de pacte contra el Pacte, potser em resulta més gratificant de dir alguna cosa sobre aquest “El retaule del flautista” que, amb tant d’èxit, s’ha representat trenta anys després que tinguéssim vint anys (o més, en el meu cas, i també en el teu, amic director, que per aquells dies comparties amb mi —i amb tants altres universitaris compromesos— la il·lusió de la crítica contra un sistema que no acceptàvem, i comparties també amb nosaltres una cosa força més important: l’esperança certa de veure transformada aquella realitat).
Quan jo vaig assistir (penso que devia ser l’any 1971) a la representació de “El retaule del flautista” en el desaparegut teatre Capsa de Barcelona, estava segur —com ho estàvem possiblement tots els qui érem dins aquella sala— que el bon text de Jordi Teixidor i la magnífica actuació dels artistes que acompanyaven el també desaparegut i admirat Pau Garsaball, anaven dirigides contra una gent —la gent del sistema— que no era la nostra gent. I això ens permetia gaudir de tots els avantatges que donen les situacions de privilegi per la simple raó que nosaltres no érem la gent que representaven el burgmestre i els seus companys d’aquell imaginari consistori centreuropeu. Nosaltres, amic director, érem una altra gent: la que estava destinada a substituir aquells homes tan inevitablement mediocres, de vegades només pillets, i gairebé sempre corruptes, que sota l’aparença de persones de seny, benpensats i, sobretot, respectables, aparentaven governar la ciutat quan l’únic que de ver els importava era defensar els seus particulars interessos.
No he de fer-te, però, amic director, la crítica de l’obra. Ja ho han intentat els teus periodistes experts en aquesta mena d’afers tan compromesos i, a més, també molts altres espontanis ho han fet. I tots (hauria de dir curiosament?) des d’un caire francament elogiós. El que sí, però, et voldria remarcar d’aquestes memorables representacions és el distanciament vital amb què els uns i altres (em refereixo als actors i als espectadors) han executat i hem contemplat l’obra. I crec, en efecte, que la paraula exacta és aquesta: “distanciament”. Ha estat , amic director, com si aquell text aleshores tan revolucionari, avui hagués perdut ja tot el seu punyent valor de crítica política i social, com si tota la seva intel·ligent mordacitat s’hagués transformat i diluït en una mena de conte innocent que a ningú ja no espanta, en “un conte [que] —com molt bé com ha dit un nostàlgic Josep Portella—, possiblement, l’hauríem pogut fer a Sant Miquel”.
Certament que les distàncies que ens separen de fa trenta anys són indubtables. I mira si ho deuen ser que han permès fins i tot que un diputat i un exdiputat participessin alegrament i conscientment en la farsa (i et prec que donis al mot “farsa” el seu significat més genuí). De la mateixa manera que aquest distanciament ha permès que destacats alcaldes i polítics en actiu, que intel·lectuals entenimentats i fins i tot exitosos homes de negocis, riguessin —riguéssim— a cor què vols l’aguda mordacitat de certs diàlegs o la càustica intel·ligència d’algun dels textos cantats (diguem que amb major o menor fortuna). És com si tot allò que s’estava dient dalt l’escenari fes referència a un món ja desaparegut, o el que és encara més greu des del meu punt de vista, com si ningú de nosaltres no tingués res a veure amb la denúncia que, entre línies, el text del conte estava proclamant.
T’asseguro, estimat director, que no és la meva voluntat de comparar el moment polític concret que el text de Jordi Teixidor denunciava aquell llunyà 1968 (que és quan va escriure l’obra) amb el moment (democràtic i constitucional) que tenim la sort de compartir. Caldria ser cec o malintencionat per a no saber distingir aquesta mena de coses. Però també he de dir-te que em sobta de veure amb quina inconscient alegria avaluem sovint la nostra pròpia realitat, amb quina facilitat ens espolsem avui les mosques, o, si tan vols, amb quina lleugeresa ens traiem la pols del damunt.
Josep Maria Quintana 