Destino

by

Estimat director:

No sé si a tu et passa com a mi que, d’uns anys ençà, tot i que els diaris nacionals ens proveeixen de grans magazines setmanals on es tracten molts temes, em sent orfe d’una revista que abordi la política, la literatura, la cultura, en un to serè, profund, crític i sense parti pris per mor de posicions polítiques, ideològiques o, el que és encara pitjor, empresarials. Hi ha, és cert, suplements setmanals que m’interessen i que intent llegir amb fruïció, però em manca aquesta revista setmanal que no he tornat a tenir en les meves mans d’ençà que, fa vint-i-tres anys, va desaparèixer la revista “Destino”.

Me n’he recordat, de la revista, arran d’un extens treball que ha publicat en un dels quaderns setmanals de “La Vanguardia” Alexandre Porcel, que és l’antòleg de “La crónica de Destino” que l’editorial d’aquest mateix nom publicarà en qüestió de dies o de setmanes.

És cert, estimat director, que “Destino” va ser guia de la fe nacional sindicalista durant molt de temps. D’ací el seu nom, però també ho és que el setmanari emprengué aviat nous rumbs que el dugueren a fer una aposta clara i decidida a favor de la recuperació de la cultura. De fet, gràcies a periodistes i escriptors de la talla de Josep Pla, la revista guanyà una gran popularitat i ajudà les classes mitges de la postguerra a pensar i a reflexionar críticament sobre la vida i, en definitiva, sobre la realitat.

Jo vaig entrar en contacte amb “Destino” per mitjà del qui en va ser el seu darrer director efectiu (que no oficial), Baltasar Porcel, els darrers anys del franquisme, quan la revista havia estat comprada per Jordi Pujol. Josep Vergés, l’editor de Pla i antic propietari de la revista, la va vendre a Pujol a principis de 1975. En aquells moments, l’honorable era ja, no sols un banquer conegut, sinó també un destacat dirigent del catalanisme en la clandestinitat, i era també el principal accionista del diari “El Correo Catalán”, en els tallers del qual s’editava “Destino” de 1968 ençà.

La disparitat de criteris amb el representant de Pujol a la revista, l’advocat Salvador Casanovas, provocà la dimissió del qui fins aleshores n’havia estat director, Néstor Luján, i, en solidaritat amb ell, també la dels membres del consell de redacció. Aquell mateix any, la mort de Franco obria a Espanya l’anhelat procés democràtic i “Destino”, aprofitant l’ocasió, fixà com a línia editorial allò que configurava el desig d’una gran part de la societat catalana: la recuperació de la Generalitat com a institució de govern autonòmic i la de l’Estatut d’Autonomia.

La direcció de Porcel s’enfrontà, però, amb un daltabaix arran de la dimissió de Josep Pla com a articulista. Pla, que havia estat la columna vertebral de “Destino” des del primer moment, inicià per aquells dies la publicació d’una sèrie d’articles molt crítics amb la revolució de les roses de Portugal. De fet, i davant la tutela militar de la nova fase política portuguesa, Pla considerava que les circumstàncies d’aquell país eren favorables a la instauració del comunisme, i la seva reiterada visió crítica en aquest sentit assolí un nivell que resultà inacceptable a Porcel el qual acabà negant-se a publicar els articles de Pla sobre Portugal. Allò va ser la gota que féu vessar el got i Pla abandonà la revista.

Va ser, si no ho record malament, per aquells mateixos dies que un altre gran periodista i amic, el desaparegut Josep Melià, encetà una crònica política setmanal a “Destino” sota el títol genèric de “El irreal Madrid”. Suposo que encara la recordes, estimat director, perquè tinc el pressentiment que és la millor crònica política que s’ha publicat mai damunt un setmanari, una crònica lúcida i brillant sobre tot el que s’estava coent a Madrid per aquells dies en què Espanya s’estava preparant per a iniciar la transició de la dictadura a la democràcia. Eren —recorda-ho estimat director—, uns dies plens d’esdeveniments i de revoltes, d’accions i de reaccions, que ens nodrien espiritualment i augmentaven la immensa joie de vivre que aleshores teníem.

Fou dins el mes d’agost de 1975 quan, empès per les ganes de publicar alguna cosa a “Destino”, vaig enviar-hi una crònica intitulada “Menorca: Iglesia y sociedad”. L’article, però, no va publicar-se. Tanmateix, a meitats de gener de 1976, quan ja no esperava cap resposta de la revista, vaig rebre una carta de Baltasar Porcel –a qui aleshores no coneixia personalment- que, entre altres coses, em deia: “Tinc al meu davant la seva carta d’agost… De fet, vàrem estar a punt de publicar el seu article sobre aquesta qüestió religiosa-militar. Ja el teníem fins i tot compost, però els temps eren dolents aleshores i, de problemes amb l’Administració, en teníem molts.” I afegia: “D’altra banda, és probable que ens pugui interessar la seva col·laboració per a parlar de Menorca. Hauria de ser un article per mes, de dos folis –30 línies de 70 espais- i acompanyat d’una fotografia. De temes, de ser possible, ens interessa que siguin polítics, socials, culturals etc. Qualsevol problema que tingui, ens pot trucar a la revista pels matins.”

Aquella invitació va significar per a mi, estimat director, una gran alegria. Porcel m’oferia la possibilitat d’incorporar-me com a col·laborador a la revista que més admirava, aquella que, com ja ho havia aconseguit “Mirador” dins la Catalunya de la primera meitat del segle XX, tractava les qüestions que a mi –i a una gran part de la gent com jo- interessaven.

Les meves col·laboracions a “Destino” s’iniciaren amb un article “Menorca política” publicat el mes d’abril de 1976. I la veritat és que no record quants en vaig publicar. Sé, però, que no foren molts perquè a meitats de 1977, després de les primeres eleccions democràtiques, vaig retirar-me de la vida activa per a dedicar-me a preparar una d’aquelles oposicions que exigeixen dedicació absoluta i exclusiva i, a més, Jordi Pujol vengué la revista a “El Noticiero Universal”, un diari de la tarda que servia per a poca cosa més que per a embolicar els entrepans, i la revista va esllanguir-se fins que, l’any 1980, es va tancar definitivament,

Potser té raó Enric Juliana quan diu que “en temps d’incertesa sempre correm el risc d’idealitzar el passat”. Tal vegada és aquest el meu cas, estimat director, però no estic segur que així sia, perquè quan m’aturo a reflexionar sobre aquestes coses penso que, malgrat tot, continua faltant-nos avui un setmanari com aquell “Destino” de quan tu, jo i tants altres érem una promesa que el pas del temps no havia encara marcit.


%d bloggers like this: