Els neocons

by

Estimat director:

Més enllà del caire inevitablement demagògic (inevitablement?) amb què els plantejaments electorals solen tenyir el conjunt d’opinions (en pro o en contra) de fets com, per exemple, la passada guerra d’Iraq (si és que ens és permès de parlar-ne com d’una cosa passada), penso que podem reconèixer sense por d’equivocar-nos que el conservadorisme americà que representen Bush i el seu equip polític no brilla precisament per la seva intel·ligència, encara que mostra uns perfils ideològics i intel·lectuals perfectament clars: Els conservadors del Partit Republicà volen situar l’ordre mundial sota l’hegemonia efectiva dels Estats Units, destruir els enemics d’Amèrica i reduir a la impotència (si no eliminar) les Nacions Unides o qualsevol altre institució que pretengui exercir una autoritat internacional.

Entre els cervells d’aquest sector polític arrogant i intolerant cal destacar una sèrie d’homes com Paul Wolfowitz, secretari adjunt a la Defensa, Abram Shulsky, de l’Oficina de plans especials del Pentàgon, Richard Perle, conseller del Pentagon, Elliott Abrams, conseller de seguretat nacional, i els politicòlegs Robert Kagan i William Kristol. Però l’analista de l’International Herald Tribune, William Plaff creu que, en realitat, el maître à penser d’aquest equip d’intel·lectuals que tanta influència tenen sobre Bush i els republicans en el poder dels Estats Units és —o fou— el filòsof Leo Strauss, que, després d’haver abandonat Alemanya l’any 1938, va ensenyar durant molts anys a la universitat de Xicago. Segons Plaff, molts d’aquests neoconservadors americans foren deixebles seus, i dos dels que he citat —Wolfowitz i Shulsky— varen fer el doctorat sota la seva direcció. De fet, a Xicago va desenvolupar-se un culte entorn de Strauss els darrers anys que aquest hi va passar, fins al punt que tant el filòsof com alguns dels seus admiradors surten a la novel·la de Saul Bellow, Ravelstein, de la qual, per cert, en tens una magnífica traducció al català de Mercè Costa Clos, publicada a Edicions 62 (Barcelona 2000).

Conec massa superficialment l’obra de Strauss per a pronunciar-me sobre la tesi de Paff, però sí que estic d’acord a afirmar amb ell que Bush i els seus amics —i aviat veurem que no, només, Bush i els seus amics— participen de la idea que les veritats fonamentals sobre la societat i la història humanes és millor que siguin conegudes només per una elit, i que és millor que s’amaguin a les masses, les quals no tenen la força moral necessària per a enfrontar-s’hi dignament. Per tant i segons això, el que la societat necessita per a ser feliç són mentides reconfortants.

Acabo de dir, però, que no, només, Bush i els seus amics conservadors assumeixen aquesta mena de pensament. I és que, en efecte, molt més a prop de nosaltres, també alguns dirigents nacionalistes bascs (tant els qui ostenten el poder com els qui es mouen pels bancs de l’oposició radical), sembla que se sentin, com Bush, ungits per un déu que ells adoren i del qual en són intèrprets suprems en nom d’una veritat inqüestionable que justifica, en alguns pocs, l’exercici de la barbàrie, i, en molts altres, un silenci còmplice i també complaent amb els qui no es planyen fins de matar en nom d’aquesta veritat.

No ens hem, doncs, d’estranyar, amic director, que tota aquesta gent (ja es tracti de Bush o d’Arzallus) tingui per perillós el pensament filosòfic (o, potser, hauríem de dir el pensament, tout court) i això perquè el fet de pensar no té altre objectiu que de qüestionar les convencions que regeixen l’ordre civil i moral establerts, circumstància que pot conduir a un nihilisme destructiu que resultaria imperdonable als neocorservadors americans, o bé a la possibilitat de contradir les premisses d’una filosofia política que no dubta a l’hora de distribuir desigualment els drets dels homes per raó de naixença o de manera de pensar.

Si traslladem aquesta filosofa al camp de la praxi política, el resultat és clar: A aquesta mena de dirigents polítics els cal mentir al poble pel que fa a la realitat que contemplen i sobre la qual actuen. I en aquest punt, benvolgut director, tant me fa que les mentides pregonin l’existència d’unes armes químiques i bacteriològiques inexistents o que denunciïn l’existència d’un règim feixista que tortura les persones i constreny la llibertat, afirmacions —en ambdós casos— que, quan s’esvaeixen per mor d’un arsenal que ha resultat invisible o per aquesta indubtable evidència que ens exigeix saber diferenciar netament els assassins dels assassinats, s’han hagut de transformar, per una subtilesa semàntica, en el que ara als Estats Units se’n diu “una guerra d’alliberament” i a Euskadi “una lluita en contra de l’ apartheid”, i això sens perjudici que, en un cas i en l’altre, una elit de persones elegides (ja sigui capitanejada per Bush o per Arzallus, que a mi tant me fa l’altre com l’un) conegui la veritat, però prefereixi guardar-la per a ella mateixa com a símbol d’un poder que només a ells els pertoca i que els altres mai no ostentaran.

Observa, amic director, que d’ací a afirmar que hi ha una jerarquia natural entre els homes (retornem, doncs, a Maquiavel) i que els qui governen han de reprimir la llibertat d’investigació i han de poder explotar la mediocritat i les mancances de la gent ordinària per a mantenir l’ordre —el seu ordre— dins la societat, només hi ha un pas. Un pas que, naturalment, ells no expliciten, però que sí han donat conscientment.

L’obscura filosofia d’aquesta gent, el seu anti-utopisme i, sobretot, la seva defensa de l’elit en l’exercici del poder (l’etern retorn d’una teoria que ja abellí Spengler, Stefan Georg o, fins i tot Julien Benda, encara que aquest des d’una perspectiva més democràtica), és el que ha seduït fortament els neoconservadors americans i, també, —encara que ells pretenguin situar-se a anys llum d’aquests darrers— els ultraconservadors nacionalistes bascs (fins i tot alguns que es diuen socialistes), perquè és aquest elitisme el que alimenta la seva praxis política i justifica també que puguin dir les mentides que calgui a tots aquells altres a qui, segons ells, aclapararia saber la veritat.


%d bloggers like this: