L’ecotaxa

by

Estimat director:

No sé si t’has aturat a pensar per què ha servit en el nostre país l’estèril debat sobre la ja pràcticament desapareguda ecotaxa. Potser la resposta més fàcil seria dir que no ha servit per a res. Però no estaríem davant una resposta exacta, perquè l’estèril i pobre debat ha servit per a comprendre moltes coses, encara que cap d’elles no em resulti plaent.

Ha servit en primer lloc per veure que els hotelers són capaços de tenir idees brillants en matèria tributària (perquè el suggeriment d’aquest particular tribut va néixer, segons crec recordar, d’una iniciativa de la patronal hotelera). I ha servit també per a demostrar-nos que, si bé es mostraven preocupats per a trobar mesures que d’alguna manera poguessin contrarestar el deteriorament mediambiental que inevitablement provoca la necessària indústria turística, no volien, però, de cap manera participar en la recaptació del tribut.

Jo diria, doncs, que el debat ha produït els seus fruits perquè ha servit també per a posar en evidència la incapacitat metafísica de l’esquerra i de la dreta a l’hora d’avaluar els problemes de la nostra societat (que, curiosament, no són, només, problemes de les dretes o de les esquerres, sinó de tots). I per poc que observis els fets, veuràs aviat que, a banda i banda de l’arc parlamentari, aquesta incapacitat a què faig referència ha mostrat aspectes diferents.

Pel que fa a la dreta, voldria destacar que la seva no resignada acceptació dels resultats electorals de fa quatre anys, sempre la va mantenir en una posició de crispada intransigència i d’una manca de diàleg força preocupants (encara que, pel que hem vist, això li ha donat uns rèdits electorals magnífics). I pel que fa a l’esquerra, la discussió ha posat de manifest la debilitat del Pacte de progrés, d’aquest acord polític artificiós destinat bàsicament a obtenir i mantenir el poder a costa del que sigui; debilitat que no sols impossibilitava els partits de sostenir entre ells un diàleg intel·ligent, ans envoltava els seus equips dirigents amb un cúmul de contradiccions internes que feien del president del govern autonòmic una titella incapaç de dur amb autoritat les regnes del poder.

El que no deixa, però, de ser curiós és que, mentre que el president Antich, amb el seu escàs poder i la seva curta possibilitat de maniobra, va acabar imposant —contra la dreta i contra el lobby hoteler— el discutit tribut, ara, el president Matas, amb tot el poder a les mans, hagi decidit de plegar-se íntegrament a la voluntat dels poders econòmics que, sense haver esgrimit arguments incontestables, han assumit, però (“Roma locuta, causa finita”), la tesi inamovible que l’ecotaxa era un mal, un error immens i terrible que pesava com una llosa sobre l’economia balear.

He de confessar-te, estimat director, que si l’actitud poc dialogant, prepotent i gens elàstica que va adoptar l’esquerra en l’aprovació de l’ecotaxa no em va agradar, menys em satisfà encara l’argumentació que ha emprat la dreta a l’hora de suprimir el tribut (i en això hi incloc la basta paròdia de l’incombustible —que no necessàriament inqüestionable— Joan Huguet).

Amic director, per poc que practiquis l’esport de viatjar a l’estranger, comprovaràs aviat que són rars els països on no et trobes, afegit a la factura de l’hotel, alguna “local tax” o allò que els francesos en diuen una “taxe de séjour”. Te la trobes i la pagues. Prou! Sense protestar. I, sobretot, sense que necessàriament hagis de participar en perversos i inútils debats sobre la seva bondat o malícia. De la mateixa manera que també has de pagar un cànon per accedir a l’illa de Manhattan, quan decideixes visitar el cor de Nova York.

Però el que més em preocupa avui no és la supressió de l’ecotaxa, sinó aquesta idea, encara no perfilada del tot però ja fermament suggerida, de substituir el que era una mesura tributària finalista per una mena de fons de recaptació voluntari amb fins de defensa mediambiental. Jo creia, amic director, que després d’aquella extraordinària experiència ideada per Gabriel Cañellas que va concretar-se en la “Fundació Illes Balears”, de trista memòria, cap altre president no cauria en la temptació de capitanejar una tan perillosa iniciativa. És possible que Jaume Matas (l’habilitat i intel·ligència del qual no hem de discutir) tingui la delicadesa de no reservar-se per a ell mateix (al contrari del que va fer Cañellas —amb el silenci còmplice de tota la premsa balear!—) la presidència d’aquesta nova possible institució. Però ni tan sols deixant la presidència en mans d’un altre —fins d’un independent!—, la idea no seria acceptable. És clar que, col·locant un tercer a la presidència del fons, Jaume Matas no hauria de fer com el recordat (o potser hauríem de dir ja oblidat) Gabriel Cañellas que, com a president de la Fundació, es dirigia al president del govern sol·licitant-li ajuts, i aquest, com a president del govern, els concedia al president de la Fundació, en una mena de perpetuum mobile que ell mateix s’alimentava.

¿T’imagines com pot acabar un fons com aquest destinat a cobrir-se només amb aportacions voluntàries dels beneïts per la fortuna? ¿Pots arribar a pensar, estimat director, en quina mena de tripijoc pot arribar a convertir-se l’inevitable “eh, tu!, hauries d’aportar un bon grapat d’euros al fons per això o per allò”. I, després, l’encara més inevitable resposta del “sí, d’acord, però… ¿i del que vaig demanar-te l’altra dia, què?” ¿Realment t’ho imagines, estimat director?

Payeras ha escrit des de la seva passarel·la de l’Última Hora que “això no és liberalisme, ni tan sols conservadurisme modern. És política decimonònica, de la Restauració, premoderna i classista”. I té tota la raó, encara que a tu (i també al nostre president) us costi un petit esforç haver-ho de reconèixer.


%d bloggers like this: