Josep Maria Quintana

Parlava ahir de l’aposta que havia fet Jaume Matas per un Estatut de les Illes Balears que inclogués obligacions per a l’Estat. Concretament, la que obligaria a aquest a invertir 3.000 milions d’euros en 10 anys i la que l’obligaria a establir un Règim Especial. I deia també que això el diferenciava de la idea que tenia el PP dels estatuts i l’apropava d’alguna manera a la proposta catalana.

Doncs bé, amb prou feines havia publicat el meu article quan Europa Press difonia la notícia que el president del PP, Mariano Rajoy, demanava al president balear, Jaume Matas, que no inclogués a l’Estatut d’Autonomia cap percentatge d’inversió estatal per tal d’evitar crítiques dels socialistes.

Era bolla vista, com diem a Menorca, perquè amb aquesta decisió de Matas, el president posava en entredit els seus correligionaris, que, des de Madrid, s’omplen la boca diàriament amb crítiques a Catalunya per aquesta mateixa raó. Serà interessant de veure com se’n surt Matas d’aquesta situació compromesa. Caldrà seguir el debat sobre el futur Estatut amb interès.

Tinc la impressió que el Partit Popular de Menorca es deixa menjar el terreny en molts camps i això no crec que li sigui bo. No seré jo qui negui la bondat de les iniciatives ciutadanes, però el que no em sembla adequat és que un partit polític de l’envergadura del PP, en lloc de tenir iniciatives pròpies, vagi a remolc de les que proposen alguns moviments associatius.

Primer s’apuntà a la creuada de l’hac promoguda per l’ICM quan el PP semblava que ja havia abandonat aquesta reivindicació lingüística. I ara s’ha mogut a remolc de la Plataforma en favor del Dic (plataforma que els seus dirigents consideren ciutadana i no política), la qual va convocar per dissabte passat una manifestació a Ciutadella. Fou la Plataforma la qui va fer la crida als ciutadans (que, per cert, no respongueren tan massivament com ells pensaven i desitjaven) però les pancartes les portaven els homes forts del PP.

Què vol dir això? De veritat que no ho entenc. Per ventura no té idees pròpies el PP de Menorca? A sant de què s’ha d’apuntar al seguidisme en tost de portar la iniciativa en totes aquestes qüestions?

El diari Le Monde d’ahir (29.05.06) duia el següent editorial que val la pena que meditem sobre la recent visita de Benet XVI a Polònia i al camp de concentració d’Auschwitz.

Un Papa alemany ha visitat Auschwitz el diumenge 28 de maig, vint-i-set anys després de la visita d’un Papa polonès. Aquest esdeveniment subratlla l’extraordinària coincidència: S’han succeït al front de l’Església, dos papes provinents de dos països relacionats amb la més tràgica història europea. Joan Pau II, abans de morir, i Benet XVI, amb la seva visita a Polònia, ha demostrat una voluntat de reconciliació entre Alemanya i el seu veí polonès que és lluny d’haver-se realitzat del tot i que resta sota l’amenaça dels integrismes i dels nacionalismes que en deriven.

A Auschwitz, Benet XVI ha sabut trobar els mots per descriure com n’era de terrorífic el lloc, per interrogar-se, després de Wiesel, Levinas i tants altres, sobre el “silenci de Déu” davant aquest holocaust modern i per a recordar la temptativa d’extermini del poble jueu. Aquesta visita al camp de la mort és un acte de memòria i un advertiment davant els perills que afecten a Europa i al món d’un retorn a una “època de tenebres”. Això no obstant, el discurs que ha pronunciat provoca malestar. Si per als jueus, el nom d’Auschwitz és el símbol de la “solució final”, per als polonesos ho és d’una guerra que n’engolí 6 milions, una “cinquena part de la nació”, com recordà Joan Pau II l’any 1979. Xifres que ha reprès, sense comentar-les, Benet XVI, el qual, com tampoc ho féu el seu predecessor, no ha precisat que 3 milions d’aquestes víctimes eren jueus.

En englobar el projecte d’extermini sota l’únic concepte d’un “grup de criminals” nazis, el papa sembla que hagi demostrat un sentiment d’exonerar de tota responsabilitat el poble alemany, cosa que cap historiador no pot tolerar. I finalment, en evocar només els noms de Maximilià Kolbe, franciscà polonès mort heroicament a Auschwitz (després d’una joventut antisemita), i d’Edith Stein, jueva alemanya convertida, tots dos canonitzats per Joan Pau II, el papa Ratzinger dóna arguments als qui pensen que l’Església no ha romput encara amb aquesta mena d’ “annexió cristiana” de l’Holocaust. Aquesta crítica va viure el seu apogeu quan Joan Pau II, l’any 1979, féu Auschwitz el “Gòlgota del món contemporani” i després que carmelites polonesos s’instal·lessin per a pregar en un camp de mort on s’imposa el silenci.

En creuar el llindar de la sinagoga de Roma (1987), en anar a “mostrar penediment” a Jerusalem (2000), Joan Pau II contribuí a l’apropament entre jueus i cristians. Però encara perdura en el vèrtex de l’Església la dificultat per a reconèixer l’especificitat de l’Holocaust, el sentit absolutament singular que té per als jueus de tot el món. A diferència del seu predecessor, Benet XVI ha pronunciat el mot “Holocaust”, però aquest nou papa ha desplegat una visió més aviat filosòfica que històrica de l’Holocaust que corre el risc de decebre molts dels seus que són partidaris del diàleg amb els jueus.

Els dos diaris insulars dedicaven ahir diumenge sengles comentaris al tinent general Luis Alejandre que, com espero que sàpiguen els meus lectors, és menorquí com jo. El subdirector del Menorca, Juan Carlos Ortego en fa un que, després de llegir-lo dos cops, no he pogut endevinar si li és crític o favorable; mentre que l’acudit signat per Carlos Torrent a Última Hora no hi ha dubte que és elogiós, perquè gosa afirmar que tots els menorquins estem amb ell (amb el tinent general), afirmació certament agosarada, perquè tinc la impressió que no només sóc jo el qui no subscriuria les afirmacions del general respecte dels ministres Trillo i Bono, encara que ni l’un ni l’altre siguin sants de la meva devoció.

És cert que Alejandre diu el que pensa dels ministres –que són “ambiciosos, trepas i egòlatres” en una carta privada, en la qual també qualifica els seus superiors com a “déus”, en el sentit més despectiu que es pot donar a aquesta paraula escrita en minúscules. Però també ho és que aquesta la dirigeix a una periodista de la Cadena Ser, que és una manera força innocent de voler mantenir-la en privat.

D’altra banda, Alejandre va tenir l’oportunitat de dir el que pensava al ministre Trillo-Figueroa des del 17 de gener de 2003 fins a finals de març de 2004, data en què el ministre va cessar com a conseqüència de la pèrdua de poder per part del PP. Ho va fer? Li ho va dir al ministre allò que pensava d’ell? Seria interessant de saber-ho. Pel que fa a Pepe Bono, cal reconèixer que va tenir més poc temps de dir-li el que pensava, perquè va conviure amb ell només tres mesos, ja que aquest el va destituir el 25 de juny de 2004, fet que provocà unes manifestacions del general que van ser objecte de molts comentaris damunt la premsa, entre d’altres el meu que, si el lector el vol conèixer o recordar, no ha de fer sinó prémer aquí.

És molt probable que Alejandre, en dir el que pensava dels ministres que han dirigit la política de defensa des de 1996 ençà, expressés el sentiment de molts (o d’alguns) companys seus, oficials generals de l’exèrcit. Tanmateix caldria estudiar si aquests tenen raó, o si el crit de protesta es deu a la dificultat que tenen encara els militars de sotmetre’s (com qualsevol altre funcionari) al poder civil. En el cas recent del general Mena (que creia –i segurament creu encara- que l’exèrcit és un poder autònom que, en un moment donat i sense cap ordre del Govern, pot envair Catalunya quan els polítics d’aquest territori actuen contra el concepte d’Espanya que ell ha heretat), en el cas de Mena, com dic, és evident que estem davant de la segona de les hipòtesis que he formulat fa un moment. No m’atreviria dir el mateix d’Alejandre, a qui reconec molts valors com a persona i com a militar. Tanmateix, i amb tots els respectes, he de dir que, aquest cop (com també en el moment de conèixer la seva destitució), el seu caràcter apassionat l’ha traït.

Jo no sé si escriure el que ha escrit en una carta dirigida a una periodista és intolerable (com ha dit el ministre Alonso) o una manca de lleialtat i de disciplina (com ha assegurat l’actual Cap d’Estat Major de la Defensa, general Félix Sanz). Però del que estic segur és que es tracta d’un fet que no mereix, ni de prop, l’adhesió dels menorquins.

El meu interlocutor d’ahir continua enviant-me més informació sobre el debat obert darrerament en matèria de dopatge. Em diu:

“Hola!

Veig que has tret allò meu sobre el dopatge. Aquí tens un altre article tret d’una revista sobre ciència i cultura que defensa el mateix que Sala i Martin:

Però les coses clares, jo trobo el dopatge horrorós, i també trobo horrorós que la gent prengui drogues per anar de festa. Ara bé, què aporta de positiu i de negatiu la prohibició? No estic dient que s’hagi de legalitzar tot, però és necessària una reflexió sobre l’impacte que té aquesta i també la que podria tenir la legalització del dopatge. Què és pitjor per la salut dels atletes? Un dopatge il·legal i clandestí o un dopatge controlat per metges en hospitals normals i a la llum del dia?

Com tot, aquest tema és altament complex i no té una solució adequada… Però el que m’empipa, és comprovar que s’ha arribat a la situació actual sense reflexionar-hi gaire. I a més em fa gràcia sentir parlar de l’ètica de l’esport als corruptes del COI.

De l’article que cito, em sembla molt interessant l’afirmació següent: “Un partit típic de Futbol Americà regularment posa els jugadors en situacions més perilloses i causa més morts o paràlisis que l’ús dels esteroides”

Per no parlar de les conseqüències que té tancar gent de 15 anys en centres d’alt rendiment… etc. etc. etc….”

La polèmica, doncs, continua oberta.

Unes hores després d’haver publicat el meu comentari d’ahir en el qual em feia eco de l’actuació policial contra el dopatge dels ciclistes que, al meu entendre, falsificava i prostituïa l’esport, vaig rebre un comentari que deia el següent:

“Mira-ho d’una altra manera, ara l’esport és com la fòrmula 1, que agrada molt a la gent, la victòria no només depèn de l’esforç d’un atleta, sinó que també d’un equip d’enginyers, etc. En el cas del ciclisme, els enginyers són els que fan les bicicletes, però també els metges que milloren els cossos de l’esportista. És impossible lluitar
contra el dopatge, per què no el legalitzem? Si la gent està disposada a morir jove per guanyar premis… (sí és dur, però és així). I, mirant com va el món, pot ser això et decepciona a tu, però la gent que mira el Tour cada any, no té cap pega amb el dopatge, tampoc en tenen els espectadors de la NBA, lliga força permissiva en aquest
aspecte.

Jo no participaré en un joc on la gent està disposada a donar la vida per una medalla, ho trobo immoral, però, ho podem impedir? Tenim el dret a impedir que adults prenguin aquesta mena de decisions? S’ha de criminalitzar l’esport?”

A més, el meu interlocutor m’enviava un article del professor Sala Martín en què, en nom de la seva ideologia liberal “a ultrança”, defensava les pràctiques de dopatge a l’esport. He de dir que no em convenç ni el meu interlocutor ni el professor Sala Martín, però he de reconèixer la seva argumentació és enginyosa. No us la resumiré. Simplement (tot i que això em vagi en contra) us la transcriuré literal:

El Comité Olímpico Internacional intenta vender los juegos bajo el disfraz romántico del espíritu olímpico en que lo importante es participar. Toda una farsa tras la que se esconden unas ansias enfermizas de ganar fama y fortuna mediante las medallas. Ese afán irresistible lleva a algunos a utilizar sustancias químicas prohibidas que mejoran el rendimiento. No hay ni que decir que si el uso de esos productos es ilegal, las autoridades deben perseguirlo. La pregunta, sin embargo, es: ¿por qué están prohibidas?

En su página web, el COI basa su decisión en tres principios. El primero es que el dopaje va contra la “ética del deporte”. Aunque no lo especifica, supongo que la ética consiste en no hacer trampas. El problema es que este argumento es circular: si el dopaje no fuera ilegal, los atletas que lo usan no harían trampas. Igual que si entrenarse fuera ilegal, los atletas que se entrenan serían poco éticos. Obviamente, éste no sería un buen argumento a favor de prohibir los entrenamientos. Tampoco lo es, pues, a favor de prohibir el dopaje.

El segundo principio del COI es que “el dopaje es perjudicial para la salud de los atletas”. Aunque éste es el mejor argumento a favor de la prohibición, tampoco sirve, porque los deportistas (como todas las personas) deberían tener la libertad de meter en su cuerpo lo que más les guste. Es más, el COI no prohíbe otras cosas que son tan o más perjudiciales para la salud, como el exceso de entrenamiento. Todos conocemos atletas de elite que, después de castigar sus cuerpos durante años, sufren taras irremediables (también conocemos ex atletas incapaces de trabajar porque en su día abandonaron los estudios). Recuerdo a esos amigos que, de pequeñitos, se pasaban el día entrenándose en tenis, esquí o fútbol, y que acabaron con ligamentos, articulaciones, musculaturas o incluso psicologías totalmente lesionadas. Los amigos que se quedaban en el bar bebiendo cerveza son, veinte años más tarde, ¡los que gozan de mejor salud! Si el objetivo es velar por la salud de los deportistas, ¿por qué prohíbe el COI el uso de sustancias dopantes y no todos esos excesos igualmente dañinos?

El tercer principio es que se debe “mantener la igualdad de oportunidades para todos los atletas”. Es decir, los atletas que se dopan tienen ventaja sobre los que no lo hacen y, como eso no está bien, el COI lo ilegaliza. El problema es que la prohibición del dopaje y la incapacidad de controlarlo no sólo no soluciona el problema, sino que lo agrava: los países que pueden investigar y descubrir drogas indetectables para los actuales métodos del COI lo hacen. Empieza así una carrera, la carrera tecnológica entre gatos (jueces) y ratones (atletas tramposos), en la que los deportistas de países pobres tienen todas las de perder. La prohibición, pues, agudiza la desigualdad (no la igualdad) de oportunidades. Es más, si bien es cierto que los que usan drogas juegan con ventaja, también juegan con ventaja los que utilizan las últimas tecnologías informáticas para evaluar el rendimiento, los que usan mejores zapatillas, raquetas o bicicletas, o los que entrenan en modernas instalaciones deportivas. Si lo que realmente busca el COI es la igualdad de oportunidades, lo que debería hacer es prohibir también esas otras diferencias tecnológicas relacionadas con la renta de los países de origen de los atletas. De hecho, para organizar unos juegos justos de verdad, el COI tendría que prohibir que los atletas se entrenaran más de dos horas al día y debería obligar a que todos usaran la misma ropa y material, y utilizaran idénticos métodos de preparación. Esas olimpiadas justas podrían ir más allá e incorporar baloncesto para gente de menos de metro setenta (no es cuestión que nos discriminen a los bajitos), carreras para gordos (para dar igualdad de oportunidad a los que tenemos tendencia a comer) y concursos de gimnasia en la que no se permitan ejercicios más complicados que la vertical puente (para que los que carecemos de flexibilidad también tengamos nuestra oportunidad de conquistar la gloria olímpica).

Eso… o aceptar que la simple prohibición del dopaje no protege a quien no quiere ser protegido y no garantiza la igualdad de oportunidades y autorizar el uso de todos los productos que mejoran el rendimiento deportivo, ya sean productos químicos, físicos, electrónicos, informáticos o del tipo que sea. Seguramente acabarán ganando los mismos, pero los récords serán mejores… y en lugar de una hipócrita sensación de castidad olímpica, el show será transparente.
La Vanguardia, 17.08.2004

Quan un ciutadà atent a les coses de la vida (i no en parlem si aquest ciutadà atent és aficionat a l’esport, i més concretament al ciclisme) escolta les darreres notícies referents al dopatge, amb una troballa de litres i més litres de sang oxigenada, anabolitzants, hormones del creixement, etc. etc., per força s’ha de sentir estafat i ha de concloure que l’únic esport que mereix aquest nom és el que practiquen els fillets amb una pilota qualsevol en un indret qualsevol del carrer, d’una plaça o d’una platja.

Quan ens endinsem en l’esport professional sembla que tot sigui falç, que tot s’hagi trucat en nom de l’únic déu que regeix en aquest camp: els diners. Fa un any, va ser el guanyador de la volta ciclista a Espanya el qui fou desposseït del títol per haver-se drogat. Avui tenim la sospita que no n’hi ha un pam de net, en el ciclisme, i veiem com l’esport de competició ha perdut la vista tots els principis que el baró de Coubertain va fixar per als jocs olímpics.

La realitat és fortament decebedora, perquè de sobte cobreix de merda els nostres ídols i ens demostra que no són sinó falsos déus que hem encimbellat injustament. De tota manera, poca cosa podíem esperar d’un sistema que ha transformat l’esport en un negoci multimilionari que ho sacrifica tot a l’èxit, un èxit que comporta molts i molts diners. Un dia o l’altra aquest gegant edificat sobre un camp d’arena havia de provocar una immensa esllavisada. I aquesta, pel que fa al ciclisme, s’acaba de produir.

Dissabte vespre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la representació d’Ariodante, de Händel, al Gran Teatre del Liceu. Va ser tota una experiència contemplar el joc de titelles amb què ens va obsequiar Achim Freyer, així com escoltar l’orquestra barroca, amb instruments d’època, dirigida per Harry Bicket. Òpera barroca en veiem molt de tant en tant, i això fa que possiblement no hi tinguem l’orella posada, tanmateix em va semblar una benedicció escoltar la mezzo búlgara Vasselina Kasarova en el paper d’Ariodante, i també la soprano valenciana Ofèlia Sala en el de Ginevra. Pel que fa a la interpretació que en va fer la Kasarova, he de dir que em sembla que m’he trobat amb una de les veus més belles i d’una tècnica més depurada de les que he tingut l’oportunitat d’escoltar aquests darrers temps.

El més interessant, però, de tot l’espectacle operístic és que Freyer ha fet que els personatges d’Ariodante es convertissin en personatges d’un gran teatre de titelles. I això perquè el text en que s’inspira l’òpera –Orlando furioso, d’Ariosto (1516)- és un poema narratiu ple de fabuloses aventures amoroses i cavalleresques que hi ajuda. També perquè ens trobem davant una òpera l’argument de la qual té la funció preferent de fer de fil conductor del brillantíssim recital d’àries da capo. I per últim, perquè això provoca un distanciament de l’argument (atès que l’allibera de qualsevol pretensió realista) i potencia la música.

Amb una il·luminació espectacular i una impecable direcció, l’experiència m’ha semblat fantàstica. No puc entendre per què el crític Roger Alier n’ha parlat tan malament a La Vanguardia. Llegint-lo a ell tinc la impressió que els dos no vam veure la mateixa òpera.