Ariodante

by

Dissabte vespre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la representació d’Ariodante, de Händel, al Gran Teatre del Liceu. Va ser tota una experiència contemplar el joc de titelles amb què ens va obsequiar Achim Freyer, així com escoltar l’orquestra barroca, amb instruments d’època, dirigida per Harry Bicket. Òpera barroca en veiem molt de tant en tant, i això fa que possiblement no hi tinguem l’orella posada, tanmateix em va semblar una benedicció escoltar la mezzo búlgara Vasselina Kasarova en el paper d’Ariodante, i també la soprano valenciana Ofèlia Sala en el de Ginevra. Pel que fa a la interpretació que en va fer la Kasarova, he de dir que em sembla que m’he trobat amb una de les veus més belles i d’una tècnica més depurada de les que he tingut l’oportunitat d’escoltar aquests darrers temps.

El més interessant, però, de tot l’espectacle operístic és que Freyer ha fet que els personatges d’Ariodante es convertissin en personatges d’un gran teatre de titelles. I això perquè el text en que s’inspira l’òpera –Orlando furioso, d’Ariosto (1516)- és un poema narratiu ple de fabuloses aventures amoroses i cavalleresques que hi ajuda. També perquè ens trobem davant una òpera l’argument de la qual té la funció preferent de fer de fil conductor del brillantíssim recital d’àries da capo. I per últim, perquè això provoca un distanciament de l’argument (atès que l’allibera de qualsevol pretensió realista) i potencia la música.

Amb una il·luminació espectacular i una impecable direcció, l’experiència m’ha semblat fantàstica. No puc entendre per què el crític Roger Alier n’ha parlat tan malament a La Vanguardia. Llegint-lo a ell tinc la impressió que els dos no vam veure la mateixa òpera.


<span>%d</span> bloggers like this: