Josep Maria Quintana

El diari Le Monde, després d’explicar que el cap del govern espanyol, senyor Rodríguez Zapatero, el passat diumenge dia 21 va dir al País Basc que ell informaria el mes de juny als partits polítics el “procés de diàleg” directe amb ETA per a intentar de posar fi a 40 anys de violència terrorista, duia un resum del que ha estat la vida d’aquesta organització independentista basca, que ha emprat el crim com a mitjà de lluita per a un objectiu polític que no ha aconseguit.

Penso que aquest resum pot ser útil als qui volen conèixer sintèticament la vida d’aquesta organització, d’ací que el transcrigui tot seguit en la versió francesa original.

1952. La défense de l’identité basque

Un groupe de jeunes nationalistes basques dissidents du Parti nationaliste basque (PNV) forme ce qui deviendra le noyau fondateur d’un mouvement qui n’a pas encore de nom. Ils fondent une revue intitulée Ekin (Agir) dans laquelle ils affirment que “la lutte armée est nécessaire”. Ils veulent préserver leur identité basque qu’ils sentent écrasée par le régime de Franco.

1959.- La naissance d’ETA

Le dialogue avec le PNV passe de plus en plus mal. En mai 1959, c’est la rupture. Euskadi Ta Askatasuna (ETA : Pays basque et liberté) est né.

1968.- Le premier assassinat

Le 3 août, un policier à la réputation de dur, Meliton Manzanas, est assassiné par l’ETA à Saint-Sébastien.

1970.- Le procès Burgos

Seize “etarras” (membres de l’ETA) sont condamnés, dont six à la peine de mort. L’opinion internationale s’émeut et proteste contre la répression franquiste. Le garrot, moyen par lequel sont exécutés les condamnés, devient le symbole de la cruauté du Caudillo (Franco). Le combat de l’ETA devient populaire.

1973.- L’assassinat d’un proche de Franco

En plein cœur de Madrid, l’amiral Luis Carrero Blanco, président du gouvernement de Franco et successeur désigné du général, est assassiné. Sa voiture blindée est propulsée dans les airs par-dessus un immeuble avant de retomber sur une terrasse de l’autre côté. Cette opération donne naissance à un slogan largement scandé au cours des défilés contestataires des années 1970 : “Plus haut, plus haut que Carrero Blanco.”

1974.- Les premières divergences

Des divergences se font jour sur l’orientation marxiste-léniniste et sur les méthodes de lutte. Elles provoquent une scission entre, d’un côté, l’ETA militaire entièrement tournée vers la lutte armée, et, de l’autre, l’ETA politico-militaire, qui combine la guérilla sélective avec l’action de masse.

1975.- Mort de Franco

Le 20 novembre, le dictateur espagnol s’éteint.

1978.- Naissance de Herri Batasuna

Les attentats de l’ETA se multiplient afin d’obtenir l’autodétermination du Pays basque et font 88 morts dans l’année. Herri Batasuna, le bras politique de l’ETA, est créé le 27 avril.

1979.- Le statut de “Guernica”

L’autonomie du Pays basque est adoptée par référendum le 25 octobre. Le PNV est pour, Herri Batasuna est contre. Le statut dit de “Guernica” accorde une autonomie proche de celle d’un Etat fédéré et qui est, en tout cas, la plus large jamais accordée à une région espagnole. Mais cela ne suffit pas. Les attentats se poursuivent et tuent 119 personnes dans l’année.

1980.- Premières élections régionales

Depuis ce scrutin, le PNV préside le gouvernement autonome d’Euskadi.
Les attentats tuent 123 personnes.

1982.- Felipe Gonzalez au pouvoir

Les socialistes de Felipe Gonzalez arrivent au pouvoir à Madrid.
L’ETA politico-militaire renonce à la lutte et opte pour l’action politique. L’ETA militaire poursuit ses attentats. L’organisation procède aussi à des enlèvements contre rançon et fait payer l’impôt révolutionnaire aux entreprises basques pour soutenir sa cause.

1983.- La lutte antiterroriste

C’est l’époque de la sale guerre, celle du contre-terrorisme en direction des sanctuaires français, où se sont réfugiés des membres de l’ETA. Les fameux GAL (Groupes antiterroristes de libération) qui, de 1983 à 1987, font 28 morts, refroidissent les relations de l’Espagne avec la France et ternissent le dernier mandat de Felipe Gonzalez. Deux de ses ministres, José Barrionuevo et Rafael Vera, seront incarcérés.

1987.- L’attentat de Barcelone

L’attentat le plus sanglant de l’ETA est commis dans le supermarché Hypercor de Barcelone : 21 personnes meurent, le 19 juin 1987. Une erreur, dit l’ETA, qui présente ses excuses. La bavure provoque néanmoins un déclic. Des contacts secrets sont pris entre des émissaires du gouvernement et des envoyés des séparatistes. Le 8 janvier 1989, l’ETA déclare une trêve, avant de la rompre trois mois plus tard.

1992.- L’ETA décapité

Une série d’arrestations dans les sphères dirigeantes, comme celle de Bidart, en France, le 29 mars, décapitent l’ETA. Elles affaiblissent la capacité opérationnelle de cette structure terroriste mais ne l’empêchent pas de continuer à agir.

1995.- “Basta ya !”

Une nouvelle tactique est mise en œuvre, celle des assassinats ciblés contre des personnalités, inaugurée avec le meurtre, le 23 janvier, de Gregorio Ordonez, responsable du Parti populaire de M. Aznar à Saint-Sébastien. Cette année-là, l’ETA manque deux attentats : l’un contre le futur président du gouvernement, José Maria Aznar (qui sera élu en 1996), l’autre contre le roi, à Majorque. Une immense clameur s’élève du peuple espagnol, qui crie “Basta ya !” (“Ça suffit”).

2002.- Batasuna suspendue

Le juge Garzón suspend pour trois ans les activités de Batasuna (l’ex-Herri Batasuna) en Espagne. Ses sièges sont fermés.

2003.- Dernier attentat mortel

ETA, qui a assassiné plus de 800 hommes, femmes et enfants depuis 1968, commet son dernier attentat mortel le 30 mai.

2004.- Le chef de l’ETA arrêté

L’opération d’octobre permet l’interpellation, en France, du chef de l’appareil politique de l’ETA depuis 1992, Mikel Albizu, dit “Antza”. Plus de 700 membres de l’organisation sont aujourd’hui en prison en France ou en Espagne.
L’attentat commis à Madrid par Al-Qaida en mars de la même année contribue indirectement à discréditer les méthodes utilisées par l’ETA.

Décembre 2004.- Premiers signes d’ouverture

Batasuna, le parti interdit qui refuse de condamner les attentats, commence par évoquer un “pari pour la paix” pour lequel il s’engagerait à utiliser “des voies exclusivement politiques et démocratiques”. Un mois plus tard, il enjoint José Luis Zapatero, le président du gouvernement élu quelques mois plus tôt, d’être le “Tony Blair espagnol” en négociant une “démilitarisation multilatérale” au Pays basque.

Mai 2005.- Le pari de M. Zapatero

Le président du gouvernement, M. Zapatero, présente au Parlement une motion qui prévoit l’ouverture d’un processus de dialogue : “Si sont réunies les conditions nécessaires pour une fin négociée de la violence (…) nous appuyons les processus de dialogue entre les pouvoirs compétents de l’Etat et ceux qui décideraient d’abandonner la violence.”

Mars 2006.- ETA annonce un “cessez-le-feu”

Après plusieurs semaines de rumeurs en ce sens, l’organisation séparatiste basque annonce un “cessez-le-feu” destiné à “lancer un processus démocratique” au Pays basque espagnol, dans un communiqué remis à plusieurs médias basques.

Les tensions entre forces de Fatah, lleials al president Mahmoud Abbas, i els militants del moviment rival islamista de Hamas són cada cop són més fortes. Dissabte passat, el cap dels serveis secrets palestins a Gaza, fidel al president palestí, fou objecte d’un atemptat. Una bomba col·locada en el seu ascensor privat el va ferir greument, matà el seu escorta i vuit persones resultaren ferides.

Dins aquest clima de terror i gairebé de guerra civil es fa molt difícil predir quin serà el futur immediat. Tanmateix Israel intenta arribar a acords de col·laboració amb Abbas, però es nega a parlar amb els homes de Hamas que (com la Unió Europea) considera terroristes.

En el marc d’aquesta situació que no sé si qualificar de dramàtica o de surrealista (potser els dos adjectius li són aplicables) el president de l’Autoritat palestina s’ha reunit amb la cap de la diplomàcia israeliana, Tzipi Livni, la qual ha anunciat el desbloqueig de fons per ajudar a la població un cop Mahmoud Abbas li ha promès (penso que és prometre molt) que no hi ha perill de guerra civil entre palestins.

Israel, doncs, es compromet econòmicament amb el poble palestí, però es nega a parlar amb Hamas. “Nosaltres volem ajudar el poble palestí i no castigar-lo pel fet d’haver votat Hamas. Aquesta és la millor manera d’ajudar-lo econòmicament i humanitàriament”, ha declarat Tzipi Livni a la sortida de la cimera amb Abbas. I ha afegit que “Es tracta d’un desafiament força complicat”.

Aquest encontre de més d’una hora, que es va fer amb la presència del vice-primer ministre israelià Shimon Peres, és el primer que s’ha tingut a aquest alt nivell després de la victòria dels islamistes de Hamas el passat mes de gener. Concretament, el govern israelià desbloquejarà 50 milions de shekels (11 milions de dòlars) per finançar la compra de medicaments i de material mèdic destinats a Palestina.

Tot i la fragilitat de la situació, cal reconèixer l’esforç dels uns i dels altres. Tanmateix, la radical posició de Hamas és una espasa de Damocles que penja damunt la realitat palestina.

Em satisfà veure que, a La Vanguardia d’ahir, Lluís Foix criticava (jo també ho feia en el meu bloc de notes) el lema utilitzat pel PSC a la campanya del referèndum.

Sota el títol de “Un lema equivocado”, deia: “No soy quien para censurar las campañas de los partidos políticos. Pero me parece un error que los socialistas catalanes hayan escogido un lema de confrontación para que los catalanes votemos ‘sí’ en el referéndum del día 18. Dice el lema: “El PP utilizará tu ‘no’ contra Catalunya”. Me parece una equivocación porque votar ‘no’ es tan legítimo como votar ‘sí’.

Això no significa que tant Foix com jo ens identifiquem amb el PP. Res no seria més fals perquè també jo crec, com Foix, que els del PP han perpetrat durant els dos darrers anys tota casta de baixeses “contra Catalunya en su conjunto, contra el gobierno democrático de Maragall, contra el ya destrozado tripartito, con las campañas radiadas y televisadas en Andalucía diciendo mentiras sobre Catalunya, con toda la demagogia y desprecio hacia todo lo que venga de Barcelona”. Tot i això, “no había que responder de esta manera.”

I conclou dient Foix:

“No sé quien ha diseñado la campaña. Pero no está elaborada por mentes lúcidas. El Partido Popular sabrá lo que hace. Pero es inoportuno responder a sus campañas con criterios tan elementales, con la misma moneda o con criterios parecidos. La elegancia, el buen hacer, la pedagogía también forman parte de la política.

El ciudadano de Catalunya es maduro. Sabe lo que le interesa. Pero si acude a las urnas el día 18 no va a votar en contra de nada ni de nadie. Tanto si lo hace a favor del ‘sí’ como si se inclina por el ‘no’.

Es tan catalán un socio del Real Madrid que viva en Granollers como los que somos del Barça y residimos en Sarrià. Tan catalán es un socio del Espanyol como uno del Gimnàstic de Tarragona. Tan del país es un militante de ERC como uno del PP, de Iniciativa, convergente o socialista. O el que se quede aquel día en su casa o vaya a la playa porque la política no le interesa.

No introduzcamos elementos de confrontación innecesarios. Ya llegarán las elecciones autonómicas y generales para ello. En una cuestión que puede mejorar la vida de los catalanes, de todos, también los del PP aunque no lo sepan y no lo quieran saber, no encuentro oportuno que se califique como “malos” a quienes legítimamente pidan un voto negativo.

Tenemos la fortuna de vivir en una sociedad libre con los riesgos que ello comporta. Precisamente por esos riesgos vale la pena vivir en democracia y dar el protagonismo a los ciudadanos que son los que finalmente deciden cómo y quién puede configurar la ley más importante para todos.

La democracia exige respeto y consideración hacia el otro. Es el arbitraje de los intereses contrapuestos de los ciudadanos. Dicho lo dicho, pienso votar ‘sí’ el día 18.”

Si un ciutadà espanyol visqués aïllat de la vida ordinària, pendent només dels debats polítics que protagonitzen els nostres representats en el Parlament espanyol i en els parlaments de la resta de “realitats nacionals” repartides per la nostra pell de brau, possiblement dubtaria de sortir al carrer pensant que vivim en pre-guerra civil. “La España de Zapatero se parece cada vez más al régimen de Castro”, afirmava Acebes fa un parell de dies; mentre el PSC treia un eslògan electoral –“El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya”– que em sembla francament censurable des del punt de vista ètic, i que no m’estranyaria que ho fos també jurídicament (de fet el PP ha interposat una querella criminal contra el responsable de la campanya del PSC, senyor Zaragoza).

Si a algú se li ocorre perdre el temps seguint les interpel·lacions parlamentàries dels dimecres, possiblement tindrà arcades aviat, perquè allí mai no hi ha diàleg, allí hi ha teatre i del dolent. Tanmateix aquesta mena d’enfrontaments viscerals, carregats sovint de bufonades per part de diputats que més aviat semblen escolars adolescents, per sort no es traslladen al carrer, on la gent normal del país viu la seva vida de manera més o menys ordenada, treballa, es diverteix quan pot, ordinàriament respecta els altres i conviu sense enfrontaments.

Per què, doncs, aquesta dissociació? Tan difícil és demanar als nostres representats polítics que es comportin? Per què els resulta tan complicat usar la raó enlloc de les vísceres?

Quan la nit del passat dimecres estava assegut davant la televisió, sol a casa, mirant el partit que, a l’estadi parisenc de Saint Denis, jugaven el Barcelona i l’Arsenal, em demanava quina és la lògica que regeix la conducta de les persones en aquesta mena d’actes. Es tractava simplement d’un joc, d’una celebració esportiva entre dos equips que, tot i que representen dues masses molt concretes d’afeccionats, els formen mercenaris procedents dels llocs més inversemblants del planeta, els quals actuen com a professionals del futbol i ho fan, evidentment, per diners. I quina quantitat de diners!

Tot i ésser conscients d’aquesta realitat, persones com jo mateix, que presumim de tenir el cap fred sobre les espatlles i de posseir una formació racional i cartesiana, estàvem sofrint en silenci pensant que aquell club pel qual sentim una gens apagada (i sovint irracional) passió (qualssevulla que siguin els jugadors que, en un moment donat, hi militin) semblava un cop més condemnat a perdre.

Frases com “no ens ho mereixem” dites així, en primera persona, com si fóssim nosaltres, els espectadors, els qui juguéssim en el camp, o bé com “no potser tornar perdre’n una altra”, referir-nos, és clar, a la final, rondaven pel meu cap –i suposo que pel cap de tants i tants “culés” que, amb l’estigma del sofriment a l’esquena, estàvem pendents del partit-. I al final, l’explosió de joia: “Aquest cop sí!” “Aquest cop sí!”. Era la rauxa desbocada que venia a omplir el forat que abandonava el seny.

Té alguna explicació racional aquest fenomen? No ho crec, encara que contribueix ben segur a fer-nos més humans i ens ajuda a posar una mica de passió a la nostra vida.

Sempre he contemplat la política catalana com una cosa propera, lligada al meu tarannà político-cultural, tot i que no sóc ciutadà de Catalunya i el meu veïnatge civil radica a les Illes Balears. I aquests dies ho faig una mica corprès per aquests esdeveniments que capeja (no sé si com vol o com pot) Pasqual Maragall.

Fa dos dies prengueren possessió dels seus càrrecs els tres nous consellers que formaran part d’aquesta mena de govern en funcions que gestionarà el referèndum de l’Estatut primer, i després les eleccions autonòmiques. Quasi res! I m’exclamo així perquè tinc la impressió que li serà molt difícil a aquest govern d’obtenir algun èxit polític, ja que totes les enquestes prediuen una molt escassa participació a la consulta, fet que dificultarà (si és que es dóna) l’assumpció d’un èxit real.

Hi ha, però, un altre fet que complica les coses al PSC: és la indefinició sobre el futur del president Maragall. Tots els socialistes defensen unànimes que no correspon decidir qui serà el cap de llista a les properes autonòmiques (que se celebraran abans d’acabar l’any) fins després del referèndum, però això s’està convertint en un vertader handicap per al partit. En realitat tinc la impressió que Maragall és el problema del PSC, i que aquest no podrà afrontar el futur electoral immediat amb força i amb possibilitats fins que no decideixi què farà d’aquest home imprevisible al qual només un “sí” en massa a l’Estatut podria rescabalar d’un fracàs em temo que inevitable.

Els qui, com jo, vivim en una illa més aviat petita, tendim a considerar-la com (i ho és de fet) una mena de continent. Tot ho mesurem d’acord amb les dimensions de què tenim experiència i potser per això ens costa (i alhora ens plau) assaborir èxits com el que diumenge passat assolí el “Menorca bàsquet”. No és que el nostre equip ACB hagi guanyat la lliga, ni que jugui tampoc el “play-off”. El seu triomf és força més modest: ha sobreviscut al naufragi i, per un any més, es mantindrà a la lliga dels grans. Ha estat un any de sofriment, però a la fi s’ha obtingut el premi. Seran dos altres equips els qui hauran perdut la categoria. Mai dos punts (una cistella) han assolit tanta importància. Han estat dos punts que justifiquen tota una temporada i serveixen per a mantenir viva aquesta afecció que, entorn d’un èxit inesperat, ha aglutinat l’illa sencera.

Jo no sóc afeccionat al bàsquet, tanmateix vaig assistir a un partit de la mà de Joaquim Comas, i vaig poder constatar què significava aquell esdeveniment esportiu. Més de cinc mil persones han emplenat el pavelló cada cop que jugava el Menorca, el qual, guanyés o perdés, es trobava sempre amb l’alè d’una afecció que es lliurava a l’equip amb cos i ànima. Cada partit ha estat una final, però la final veritable, aquella que li ha permès la salvació, va jugar-se diumenge passat, davant un públic enfervorit que, als compassos de la banda del Migjorn Gran, corejava els seus jugadors sense descans. I el premi arribà: dos punts foren suficients per a permetre’ns somiar un any més entre els grans, per a sentir-nos orgullosos de –tot i la nostra petitesa- viure en una illa de primera, en una illa tan meravellosa com, per als afeccionats al bàsquet, ho és la lliga ACB.

Els qui ahir, diumenge, llegíreu El País, suposo que vau veure els dos articles que el diari publicava a la pàgina 2. “George W. Bush se derrumba en caída libre” era el titular del que signava José Manuel Calvo des de Washington. “Blair atraviesa su peor momento”, ho era del que, des de Londres, signava W.O.

Contundents els dos, vaig trobar a faltar un tercer article que podia haver-se intitulat així: “José María Aznar hace ya dos años que cayó”. Aleshores la informació sobre l’ocàs del trio de les Azores, sobre la caiguda dels déus, hauria estat completa.

Fixeu-vos que és ben curiós aquest fenomen que ha afectat per igual els tres líders que tingueren més protagonisme en la guerra de l’Iraq, perquè Bush havia aconseguit una reelecció amb un rècord de vots; Blair fou el primer laborista anglès que havia sortit guanyador a tres eleccions consecutives; i Aznar havia decidit retirar-se amb una aurèola de glòria després d’haver obtingut la majoria absoluta en el Parlament espanyol i amb el convenciment incòlume que el seu successor guanyaria novament les eleccions.

Ningú no dubta, doncs, que estem davant de tres persones importants, davant de tres homes que, en un moment donat, havien obtingut el màxim suport dels ciutadans dels seus països respectius. I tanmateix, tots tres acaben (o han ja acabat) els seus mandats amb una popularitat i una estima arran de terra. La guerra de l’Iraq, fonamentada sobre una gran mentida, els haurà devorat a tots. I això em sembla extraordinàriament positiu. No tant perquè haurà acabat amb la carrera de tres estadistes (jo mai no he amagat un alt grau d’admiració per Blair) sinó perquè demostra que la democràcia continua essent un bon sistema de govern: un sistema en el qual no necessàriament el poble està condemnat a combregar amb les rodes de molí amb les quals algun cop volen engalipar-lo els polítics. I aquest esperit de revolta (o si voleu de reacció) em sembla d’allò més saludable. Ens permet de seguir-hi confiant.

————

N.B. Als meus lectors que estan preocupats o interessats en sociologia de la llengua (això que en diem sociolingüística), els recomano que llegeixen dos articles del bloc de Pere Quintana que, tot i que conviden a una bona discussió i possiblement a alguna discrepància, penso que tenenforça interès. Són: “Comptant el nombre de parlants d’una llengua” i “Quan els forts esdevenen dèbils. O com el castellà no és gaire útil”.

Els diaris n’han anat tan plens que no penso fer un comentari propi sobre la fi del tripartit català, tot i que jo sóc dels qui, atès el resultat de les eleccions catalanes de fa dos anys, vaig lloar l’intent pel fet que em semblava potencialment més ric que no pas una coalició estrictament nacionalista (CiU-ERC), que era l’altra alternativa possible.

De tota manera, reconec que el resultat d’aquests dos anys de govern ha estat frustrant i decebedor, i ha comportat una experiència força més trista encara que la protagonitzada pel “pacte de progrés” que, a les Illes Balears, aglutinà cinc partits (diversos i distants) en el poder la passada legislatura autonòmica. I dic això perquè, en el cas balear, el pentapartit resistí els quatre anys de govern, mentre que a Catalunya, el tripartit no ha pogut passar de mitja legislatura.

De tots els comentaris que he llegit avaluant la crisi catalana, un dels més durs, però també més lúcids, és el de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia (12.05.05), que parla de la fi del “postpujolisme”. Us el deixo aquí perquè pugueu llegir-lo tranquil·lament:

“El pospujolismo se acabó ayer mediante una gran explosión de efectos impredecibles. El pospujolismo ha durado sólo 29 intensos meses, desgraciados y dignos de un episodio televisivo de Mr. Bean, ese tipo gafe que lo hace todo siempre rematadamente mal. El pospujolismo trató de crear un artefacto al que bautizaron como “Govern catalanista i d´esquerres” y que todos llamamos tripartito. Un artefacto que nunca funcionó y que, desde primera hora, fue un Dragon Khan y un Túrmix, por emplear bonitas metáforas creadas por dos consellers. Pero este artefacto defectuoso era sólo una forma de prolongar de manera artificial la vida política de Pasqual Maragall, derrotado en las urnas y resucitado por Carod-Rovira llave en mano. El pospujolismo fue un intento desesperado de prolongar el viejo maragallismo en la UVI, gracias a una bombona de oxígeno prestada por un independentismo que quería ocupar el espacio central de CiU aunque afirmaba querer crecer entre el electorado del PSC.

Los dramas del Govern tripartito no nacen, como podría parecer, de una cadena infernal de errores, frivolidades y despropósitos. Se trata, en realidad, de un problema de concepto, de diseño y de estructura fundacional. Dos proyectos mutuamente excluyentes como el del PSC y el de ERC pactaron un Gabinete y una reforma estatutaria que ambos sabían que no podría llevarse a efecto, porque Zapatero no salía ganador en ninguna encuesta seria. Lo más importante del acuerdo del Tinell era un brindis al sol efectuado por Maragall y Carod-Rovira, ambos sin mando efectivo sobre sus respectivas siglas. La excursión a Perpiñán fue la primera carga autodestructiva y la inesperada victoria de Zapatero (con su oferta de negociar un nuevo Estatut) les hizo aterrizar en el mundo real, que diría un ex directivo del Barça.

La explosión final del tripartito quema completamente a Maragall y lanza a Carod-Rovira al ciberespacio tras ensayar una temporada en la política normal. El líder republicano tratará de convertir la campaña del referéndum en un indescifrable plebiscito populista, lo cual quizás vaya bien a quienes, en su partido, esperan que se la pegue para sustituirle. La paradoja es que la decisión del president de expulsar a los consellers de ERC para asegurar el éxito del referéndum es un lógico acto de autoridad y, a la vez, el canto del cisne de su carrera política. Si no hay sorpresas, Maragall podrá acabar su biografía como “el president del nuevo Estatut”, tapando así su nefasto papel como jefe de gobierno. Por eso cuesta verle otra vez como candidato del PSC en las próximas elecciones, aunque los socialistas no andan sobrados de tiempo para elegir un recambio. No se han acabado las sorpresas, pero ayer se cerró un triste interregno que Catalunya deberá superar pronto para volver a respetarse a sí misma.”