La immensa esllavissada

by

Quan un ciutadà atent a les coses de la vida (i no en parlem si aquest ciutadà atent és aficionat a l’esport, i més concretament al ciclisme) escolta les darreres notícies referents al dopatge, amb una troballa de litres i més litres de sang oxigenada, anabolitzants, hormones del creixement, etc. etc., per força s’ha de sentir estafat i ha de concloure que l’únic esport que mereix aquest nom és el que practiquen els fillets amb una pilota qualsevol en un indret qualsevol del carrer, d’una plaça o d’una platja.

Quan ens endinsem en l’esport professional sembla que tot sigui falç, que tot s’hagi trucat en nom de l’únic déu que regeix en aquest camp: els diners. Fa un any, va ser el guanyador de la volta ciclista a Espanya el qui fou desposseït del títol per haver-se drogat. Avui tenim la sospita que no n’hi ha un pam de net, en el ciclisme, i veiem com l’esport de competició ha perdut la vista tots els principis que el baró de Coubertain va fixar per als jocs olímpics.

La realitat és fortament decebedora, perquè de sobte cobreix de merda els nostres ídols i ens demostra que no són sinó falsos déus que hem encimbellat injustament. De tota manera, poca cosa podíem esperar d’un sistema que ha transformat l’esport en un negoci multimilionari que ho sacrifica tot a l’èxit, un èxit que comporta molts i molts diners. Un dia o l’altra aquest gegant edificat sobre un camp d’arena havia de provocar una immensa esllavisada. I aquesta, pel que fa al ciclisme, s’acaba de produir.


<span>%d</span> bloggers like this: