Josep Maria Quintana

El que hi va de la nit al dia! Mentre jo em creia (innocent) que Piqué acceptaria un cop més d’enviar-se la saliva, ell va i presenta la dimissió de tots els càrrecs orgànics i institucionals que exercia. Tanmateix era lògic que ara ho fes, com penso que també ho hauria estat quan es va produir el debat sobre l’Estatut de Catalunya, tot i que aquell cop Rajoy va cridar-lo a capítol i aconseguir de parar el cop.

El PP té un problema greu. La delegació de Catalunya necessita radicalitzar-se per obtenir vots (els de l’antinacionalisme); circumstància que, quan es produeix, provoca una gran joia en els fidels que el partit té per tota Espanya (res no ven més entre els fanàtics del PP que l’anticatalanisme); però la radicalització del partit a Espanya acaba allunyant del seu projecte la gent espanyola moderada, i això li impedeix de guanyar les eleccions.

Una desgràcia!

Ah! I que Rajoy es prepari, perquè també ell també acabarà essent devorat per la maquinària mediocre i devoradora de l’integrisme messiànic que Aznar va posar en marxa. En definitiva, per la mateixa maquinària que ara (no sé si en nom seu o prescindint ja d’ell) acaba de devorar Josep Piqué.

Jordi Barbeta publicava ahir una crònica sobre el PP de Catalunya que començava així:

Madrid me mata, debió de pensar el martes Josep Piqué cuando vio aparecer a Ángel Acebes en la sede del PP catalán en la calle Urgell de Barcelona, consciente del terremoto que se avecinaba. Y, efectivamente, un auténtico seísmo sacudió a la dirección del PP catalán. Acebes, el secretario general del PP nacional, llegó, convocó a la junta directiva provincial, y, sin que apenas nadie lo esperara, comunicó profundos cambios en la estructura de mando del partido en Catalunya, dejando atónitos a sus interlocutores. En la práctica, vino a nombrar una gestora paralela al equipo de Josep Piqué, que se hará cargo del partido en Catalunya hasta las próximas elecciones. Tras comunicar todas las decisiones, Acebes dijo: “A quien no le guste, que se vaya a casa y no moleste”. Y ayer viajó a Lleida con idénticas intenciones.

Això és un partit!

Bé, ironies de banda, la realitat és que mai s’ha regit el PP a Catalunya per ell mateix. Sempre ha aparegut el senyor de Madrid que, a darrera hora, ha triat el líder oportú per a les properes eleccions. I mai li ha sortit bé, tret del cas de Vidal-Quadras, que sí que va treure un resultat millor del que, en aquest partit, és habitual.

De tota manera, aquest cop no sembla que hi hagi canvi de líder. La figura de Piqué no és en principi qüestionada com a candidat, però d’alguna manera es veu disminuïda com a rector de la vida partidària. Val a dir, però, que ell sembla que hi estigui d’acord, amb l’actuació d’Acebes. O almenys això ha dit. I si a ell li agrada, què n’hem de dir nosaltres?

Després de les eleccions muncipals de 2003, vaig fer saber en privat al qui era aleshores secretari general del PSM la meva sorpresa pels tripijocs que havia dut a terme el seu partit, que, havent tret un sol diputat al parlament, havia aconseguit de situar, no només un substitut d’aquest en el Consell de Menorca –que era el previst sense forçar la normativa-, sinó dos. Ara, després de veure el que ha succeït a les eleccions de 2007, veig que fa quatre anys es van quedar curts. La repartidora ha estat més generosa encara.

Aquest cop no ha calgut acudir als tripijocs, però valga’m Déu com han sabut treure suc a la legalitat municipal i autonòmica. De seguida m’he d’afanyar a dir que tot el que s’ha fet és legal i fins i tot legítim. Una altra cosa, però, és que ho trobem d’allò més bé algunes de les persones que hem seguit una mica de prop la trajectòria d’aquest partit polític.

Em sembla que també ho veu com jo –i potser fins i tot d’una manera força més sentida (tal vegada perquè la seva decepció és més gran)- un amic que ahir, per correu electrònic, em va enviar el següent missatge. Deia:

Benvolgut amic,
Molt sovint entro al teu blog per llegir les teves opinions i avui t’escric per compartir amb tu la meva profunda desil·lusió. On ha anat el republicanisme? On és la voluntat de servei dels polítics? L’increment de càrrecs de confiança en el Consell és un insult -i molt gros- a tots els qui defensem una vida pública més transparent, marcada per constants contrapoders, àgil, coordinada, eficaç i participativa alhora. Quan a més a més un veu que, malgrat la crítica del PP, també arriben a votar a favor, no hi ha cap més pensament de dir que el que impera avui són les màfies i clienteles, d’un color i d’un altre, però grups clientelars en definitiva que davant l’increment de canongies s’estimen més esperar el seu torn (repartiment de poder en futures eleccions) a ser honestos. Però açò fa molt mal a tot el sistema democràtic!!!

Em sembla, Josep Maria, que estem ben tot sols i que només sobre una gran desfeta -que per altra banda ja saps també el que comporta de sacrifi- la cosa no es redreçarà.

Confiem que el meu amic i jo estiguem en un error, que segur que ens esmenarà aviat, i segur que amb arguments de primer ordre, la nostra amiga (i sempre admirada) consellera d’economia i medi ambient de l’honorable Consell de Menorca.

Vaig escoltar les declaracions que ahir va fer a Eivissa Mariano Rajoy. Citaré de memòria però va dir més o menys això: “No he venido a criticar a nadie, pues creo que cada uno hace lo que puede, pero sí creo necesario que se de una absoluta transparencia informativa respecto de lo que ha ocurrido”.

Sí, senyor! Aquest és el Mariano Rajoy que jo coneixia temps endarrera, l’home que en un despatx de Madrid, encenent un havà, em comentava –era a finals dels anys vuitantes- que amb la substitució de Fraga, el partit popular havia de transformar-se en una força moderada que fos capaç de prendre l’alternativa al socialisme de Felipe González, aleshores ja molt tocat pels escàndols de corrupció i de lluita bruta contra el terrorisme, i ocupar tot l’espai de centre.

Per què, doncs, no ha actuat així aquest home que jo considero honest, intel·ligent i molt ben preparat per governar el país? Per què no s’ha espolsat de damunt el llastre pesat d’Aznar? Per què ell ha capitanejat un tipus d’oposició que ha fet que molta gent de centre, no socialista, s’hagi allunyat de la proposta popular i, o bé ha decidit votar l’esquerra o, simplement –potser la majoria-, ha cregut que havia de restar a casa a l’espera que la dreta espanyola aconseguís ésser allò que (per cert) mai encara no ha estat?

Escolant-lo parlar ahir per la ràdio em va fer la impressió que amb aquest to de veu (per què sempre ha de parlar declamant?), que amb aquesta actitud responsable i positiva, guanyaria molts més vots que no pas incitant a la rebel·lió, o bé assegurant que Espanya s’enfonsa, que Navarra deixarà de ser Navarra i d’altres bestieses per l’estil que, ni són creïbles ni duen enlloc.

De veritat que m’agradaria que es produís un canvi en l’actitud del líder popular, perquè Espanya necessita líders sòlids i positius per al país, líders que no aixequin una barrera infranquejable entre ells i els seus adversaris polítics. Entre altres coses, perquè hi ha moltes decisions polítiques que -si de veritat volem progressar- les hem de prendre junts. I Mariano Rajoy té tots els atributs per ser aquest líder de la dreta que, si més no fins avui, sembla que s’hagi negat a ser.

La detenció d’Eduard Planells, un subdelegat del Govern a Barcelona (càrrec que ha assumit les antigues funcions del governador civil) per presumptes relacions amb la màfia russa és una notícia de primer ordre, i és, a més, d’una d’aquestes noves que fan mal perquè d’alguna manera ajuden a malmetre la ja molt castigada classe política.

No seré jo qui em fiqui amb el senyor Planells, que no conec, això ja ho faran el fiscal anti-corrupció i el tribunal que acabarà jutjant-lo. Tanmateix és dolorós que hàgim d’afegir un cas més de corrupció als molt que s’han donat darrerament, encara que, si ho volem veure del costat positiu, haurem de concloure que és bo que la justícia no es doblegui davant aquests supòsits delictius.

El problema és, però, que la gent no contempla el fet des d’aquest punt de vista, sinó que ho fa des de l’altre. Podreu comprovar-ho fàcilment si accediu a la pàgina de La Vanguardia digital d’ahir, on trobareu la notícia de què us parlo en primer lloc i podreu llegir els molts comentaris que s’hi han adjuntat pels lectors. Tots (o gairebé tots) responen al primer criteri (el de “tots els polítics són iguals, tots són corruptes”), cosa que segurament no és certa –vaja, vull creure i crec que no és certa!- però aquest és el pòsit que deixa la corrupció. I als qui vam viure la dictadura, els qui vam lluitar (més o menys) per trencar aquell sistema on les llibertats eren escopides i els drets polítics i sindicals de les persones eren vilipendiats, ens fa mal llegir aquests comentaris, perquè d’alguna manera contribueixen a fer malbé l’obra –bella obra a la fi- per a la qual nosaltres vam batallar amb una il·lusionada esperança.

Llegia dins l’avió que em duia de tornada a Menorca la naturalesa dels canvis que Sarkozy pretén dur a terme en el sistema constitucional francès. No es tracta, diu, de tornar a la IV República, però si que cal transformar la V República, la de De Gaulle, maldant per introduir una mica de sistema proporcional (per evitar que les minories sempre quedin fora del parlament), per retallar alguns poder del president, etc. La idea és bona de qualsevol costat que es miri, com ho és el fet que hagi decidit constituir una comissió amb personalitats rellevants del país, presidida per l’exprimerministre Edouard Balladur, entre les quals hi ha algun socialista, com l’exministre de cultura de Mitterrand, Jack Lang.

Sarkozy, no sols ha fet passar a l’oblit Jacques Chirac (sembla que l’expresident i el seu darrer primer ministre Villepin ressonin a ultratomba) sinó que està desestabilitzant les forces polítiques franceses. En primer lloc la seva, l’UMP, el sector més dretà de la qual no entén aquesta obertura a l’esquerra que està fent el nou mandatari de l’Elisi, que ha trencat tots els esquemes el passat 14 juillet, convidant 2.000 persones marcades pel sofriment i l’abnegació a un acte que, fins aquest any, era d’allò més selecte, i que desestabilitza també la força principal de l’esquerra, el PSF, que, sorprès pel que succeeix al país, sembla incapaç de passar-se la mà pel pit i veure que alguna cosa falla en les seves files.

Ens ho recordava ahir Carlos Nadal a La Vanguardia dient que “Las condenas que les prodiga el PS –es referia a homes com Kouchner, com Strauss-Khan o com el mateix Lang– confirman, en definitiva, que quienes mandan en el partido no se dan cuenta de cómo se han quedado atrás, anclados en los viciados hábitos de las clientelas y las baronías. Claro que Sarkozy los ha envuelto por detrás en una hábil maniobra política. Pero no sólo para romper los huesos a la oposición, sino con un auténtico sentido de Estado si hay que sacar a Francia del tan denunciado declive.”

Jo penso que a Espanya també ens caldria alguna reforma constitucional. La nostra constitució és molt més jove que la francesa, però igualment podria ser revisada en alguns punts, fonamentalment en la concepció del Senat, que avui és una institució sobrera i gairebé absurda (però que podria no ser-ho), i també en d’altres aspectes que avui no he de tractar. El problema és que a Espanya no tenim un cap d’estat que pugui encapçalar i pilotar aquesta idea de reforma, i això fa les coses molt més difícils. En aquest sentit em dol (i no només en aquest) que no tinguem una República, perquè a l’hora d’afrontar grans reformes, la força i el prestigi d’un president –d’un cap d’estat- és important.

Sempre havia cregut que els pares havien de posseir una imago mundi per transmetre-la als seus fills, els quals, en l’exercici de la seva llibertat, la treballarien i/o la transformarien com el seu albir els donés a entendre. De la mateixa manera sempre havia pensat que els polítics, posseïdors també d’una imago mundi, d’una concreta concepció del món, tenien el deure de fer-la patent als electors per tal d’intentar expandir-la amb la idea de transformar la societat d’acord amb els seus paràmetres ideològics.

Avui, però –i tinc la impressió que això succeeix d’una manera molt generalitzada- s’està invertint aquesta idea que jo sempre havia tingut (i vull encara mantenir), i això comporta que l’interès (o potser hauríem de dir el deure) que els pares, els educadors i els polítics tenen (o haurien de tenir) de transmetre la pròpia concepció del món als fills, als qui han de ser educats o bé als ciutadans, s’ha perdut de manera gairebé irremeiable.

En efecte, ja no es tracta d’educar, d’exigir, de convèncer i de treballar per una determinada concepció del món. El que avui es persegueix és, simplement, adular, d’ací que, en lloc d’intentar convèncer, es maldi només per fer allò que vol o desitja el fill (gairebé sempre mimat i sobreprotegit), o bé la persona que ha de ser educada (ja sigui a l’ensenyament primari o mitjà), o bé el ciutadà.

Digueu-me: coneixeu avui algun polític que s’atreveixi a construir i exposar quelcom semblant a una imago mundi? Si heu seguit mínimament el darrer debat sobre l’estat de la nació que s’ha produït en el Congrés dels Diputats, creieu que s’han enfrontat allí (exposat, debatut i contrastat) idees? Em sembla que no. Allí s’ha produït un duel per aconseguir (o mantenir) el poder. Pel que fa a Rajoy, aquest ha dut a terme un atac directe a la jugular de Zapatero. En efecte, el líder de l’oposició no pretenia exposar una determinada concepció del món, ni tampoc explicar quin era el programa alternatiu al del govern per a l’Espanya –programa que desconeixem absolutament-. Només pretenia destrossar l’adversari, i sovint amb arguments ad hominem d’un gust francament dubtós (encara que fessin aplaudir l’auditori fidel).

Val a dir, però, que tampoc el president del govern ens volia exposar una imago mundi, ans pretenia només guanyar temps, sortir viu de l’escomesa i –en un contraatac estratègic- fer feliç l’auditori amb mesures (que no vull criticar) com la dels 2.500 euros per fill nascut, que, per la seva espectacularitat, sabia que li serien del tot benèfiques.

De veritat que tot això em confon i em sembla d’una gran pobresa intel·lectual. I potser encara em dol més aquests dies de formació dels governs municipals que m’han provocat més d’una decepció. I no ho dic, això, perquè sigui l’esquerra la que ha assumit el poder a molts municipis de casa nostra, en els consells insulars i també en el govern de la Comunitat autònoma, sinó perquè sovint tinc la impressió que no s’està produint un canvi real, ans sembla que es reprodueixen els vicis de sempre, i això encara dol més quan els protagonitzen persones de les quals jo esperava alguna cosa més, persones de les quals esperava un altre tipus de comportament: que tinguessin, en definitiva, una imago mundi pròpia que fos capaç d’il·lusionar, i en la defensa de la qual valia la pena esforçar-se.

Però si els polítics (també els d’esquerra) comencen per adular-se a ells mateixos, com podem d’esperar que lluitin després amb les idees per transformar el món?

——

N.B. Demà inicio unes curtes vacances de vuit dies que he decidit de fer sense el meu ordinador. Sé que em costarà, però penso que és necessari. Gràcies i a reveure després d’aquest parèntesi vacacional.

Francesc Antich ha obtingut els vots necessaris per assumir la presidència de la Comunitat autònoma de les Illes Balears. El nou president no és un desconegut, ja que ocupà aquest mateix càrrec un cop es formà a casa nostra el dit Pacte de Progrés, que governà entre 1999 i 2003, data en què va perdre les eleccions després de quatre anys on (i ho dic amb sentiment) hi va haver molta improvisació, força inexperiència i, per damunt de tot, manca d’autoritat per dirimir les divergències i per dirigir l’acció de govern.

No em va estranyar que el centre-esquerre perdés les eleccions de 2003, com ara no he trobat rar que les perdés la dreta. De fet, és més fàcil que les eleccions les perdin els governs que no que les guanyi l’oposició. I si el 2003 les va perdre Antich pels errors de l’ecotaxa i per no haver sabut posar en cintura els cinc partits que compartien el poder, el 2007 les ha perdut Matas perquè no ha sabut posar ordre en el desgavell urbanístic, no ha pogut (o volgut, o sabut) parar la corrupció i, a més, ha actuat amb una prepotència que ha fet por a la gent de centre, que ha vist que només enviant el PP a l’oposició i privant-lo d’administrar els pressupostos de les institucions, tenia possibilitat de salvar-se.

Val a dir que el diàleg interpartidari, que les negociacions, que el debat entre PSOE, UM i el Bloc, s’han fet aquest cop servant la deguda prudència. Sembla que tots n’han après, de l’experiència viscuda fa vuit anys, i això augura si més no una possibilitat d’èxit. Jo no m’atreviria a dir què passarà, perquè no ho sé, però m’agradaria que anés bé, i que l’esquerra fos capaç de sanejar el país sense caure en l’autocomplaença i, sobretot, sense aviciar-se amb l’exercici del poder.

Ahir, en obrir la finestra –eren les 7 del matí-, mentre contemplava el sol que s’havia aixecat per sobre els espadats de La Mola i s’emmirallava en les aigües del port de Maó amb un toc gairebé imperceptible de sensualitat, vaig cometre l’error –error diari tanmateix- de posar la ràdio per sentir les notícies. Ràdio Nacional deia que un grup de turistes espanyols havien estat objecte d’un atemptat al Iemen i explicava les accions que havia emprès el govern per iniciar la repatriació dels cossos.

Uns minuts després, mentre esmorzava a la taula del jardí, era Catalunya Ràdio l’emissora que vaig sintonitzar. En Bassas exposava la mateixa notícia, només que amb una diferència de matís: els morts eren aquest cop bascos i catalans.

Cap de les dues emissores mentia. Però cadascuna enfocava la notícia des del seu punt de vista, maldant per destacar allò que més afavoria els seus interessos diguem que nacionals. A més estic segur que les dues ho feien amb tota naturalitat, probablement sense voler donar (almenys de manera conscient) un valor afegit a les paraules.

D’altra banda, tot era molt previsible perquè el que hauria estat rar i, doncs, noticiable, fóra que Ràdio Nacional d’Espanya parlés de turistes bascos i catalans i que Catalunya Ràdio es referís als morts qualificant-los de turistes espanyols.

Constatat això ens podem demanar si aquesta diferència d’enfocament de la notícia és o no és un problema, i la resposta ha de ser probablement negativa: no ho és… a no ser –és clar- que l’emissora nacional de Catalunya volgués negar subreptíciament el caràcter espanyol dels morts, i que l’emissora nacional d’Espanya volgués amagar el caràcter de bascos i catalans que tenien aquestes malaurades persones.

En realitat –si més no des del meu punt de vista- el nacionalisme no comporta cap problema quan malda per destacar els atributs propis. El problema apareix només quan no fa això (o no fa només això) i tracta d’excloure l’altre, o bé no permet que l’altre s’hi senti a gust.

Dit això i davallant a la magra realitat quotidiana espanyola, començaré afirmant que –és també la meva opinió- Rodríguez Zapatero ha fet un cert esforç (no sé si voluntari o forçat) perquè catalans i bascos poguessin sentir-se a gust en el marc constitucional espanyol. És evident que no ho ha aconseguit (gairebé gens en el cas dels bascos, i només una miqueta en el cas dels catalans). Però escoltant ahir la resposta que va fer Rajoy al discurs del president en el debat del Congrés dels Diputats (una resposta que hauria amollat tan si ZP hagués dit el que va dir o hagués dit el contrari), tinc la impressió que el que han estat per a ell uns anys de desastre des de tots els punts de vista, seran una catàstrofe per als qui no pensen com ell si Rajoy assoleix el govern.

I dic això perquè, o cau del cavall en un improbable camí de Damasc, o fer convergir els interessos de catalans i bascos amb els d’un PP presidit per Rajoy, amb ministres com Acebes i Zaplana, no sols em sembla impossible, ans penso que ens pot acostar a la ruptura constitucional. I ho dic molt conscient, sense ganes d’exagerar.

Avui, les dues Espanyes (i quan dic les dues Espanyes no em refereixo a la de dretes i la d’esquerres –com en els anys trenta-, sinó a la nacionalista espanyola i a la nacionalista catalana o basca) es troben en un moment molt tens, que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya pot encara tibar més. Però si Rajoy fa allò que d’ell s’espera, aleshores ni tan sols Duran podrà sargir l’estrip que en carn pròpia sofrirà la pell de brau.

Parlava fa uns dies de les dedicacions exclusives que sembla que proliferin com mai en els governs municipals d’esquerra. Són absolutament necessàries? S’han explicat d’una manera convincent? Ho dubto. Vaja, estic segur que no.

Em contava una persona que, en un acte lúdic i alhora cultural, va trobar dues amigues d’una llarga trajectòria progressista. Una d’elles, titular d’un negoci, havia ocupat durant molts anys un càrrec electiu important a l’ajuntament de la seva ciutat sense cap tipus de dedicació exclusiva, prenent hores a la feina i al descans. Aquesta es feia creus de com canvien les persones un cop passen a ser titulars d’aquestes dedicacions.

Les tres no podien entendre el silenci dels polítics d’esquerra quan aquests casos els afecten personalment, i més si tenim en compte com parlaven (com criticaven!) quan aquestes dedicacions es donaven a persones d’altres partits.

Quelcom d’immoral i d’hipòcrita hi ha en aquests comportaments que els partits haurien de revisar si no volen caure en el descrèdit.

De fet ja hi han caigut.

Tan difícil, tan impossible resulta fer un mínim d’autocrítica?