Amb prou feines el cos de Luciano Pavarotti era enterrat a la seva ciutat de Mantova, després d’uns funerals d’estat a la catedral, quan sembla que l’únic que interessa d’aquest gran tenor, que vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe, és què se’n farà, de la seva fortuna.
Que si es duia malament amb la seva segona dona, que si havia rectificat el seu testament als darrers dies, que si tomba, que si gira… això és el que realment importa en aquest espectacle mediàtic que ha agitat una premsa italiana que, en aquest camp, no ha d’envejar res a ningú.
Els paparazzi es diuen així precisament perquè aquest nou avui acceptat universalment neix a Itàlia. I aquesta mena de gent que –diguem-ho clarament- fa el que fa perquè hi ha gent que compra els diaris que ells escriuen, no respecta absolutament res: ni les emocions, ni el dolor, ni els silencis. L’únic que realment els importa és vendre diaris i fer safareig. El més greu és que el fan perquè –ho repeteixo- hi ha milers de persones que això els fa sentir-se més bé, no sé si perquè els amaga els seus mals o perquè així tenen la sensació de viure en un món al qual mai no hi podran accedir.
Desconec les relacions que tenia Pavarotti amb la seva primera esposa, i si és cert que havia trencat amb la segona. Tanmateix comprenc les seves filles Lorenza, Cristina i Giuliana quan afirmen que no poden suportar la pressió mediàtica que ha despertat la qüestió hereditària del seu pare, una matèria en la qual els estranys no n’haurien de fer res. “Nosaltres –ha dit- tenim un profund sentiment d’amargor”, i ha denunciat aquesta mala pràctica que sempre té la premsa italiana “de voler especular sobre una pretesa riquesa, sobre les darreres voluntats i sobre el contingut d’un testament.”
Misèries.
Josep Maria Quintana 