Josep Maria Quintana

En Dret romà, la dona casada tenia prohibit intercedir i prestar fiança en favor del marit com a conseqüència, respectivament, del Senatusconsultum Velleianum i de l’ Autentica Si qua mulier, conseqüència de la coexistència i complement que es donava als principis de “protecció” i de “prohibició” de la dona. S’establia, doncs, la prohibició d’intercedir i, per tant, es limitava el seu camp d’actuació, però alhora es protegia amb això la dona dels perjudicis que, per falta de coneixements en assumptes jurídics, poguessin afectar-la.

En Dret castellà, la prohibició que la dona casada prestés fiança al seu marit (és a dir que l’avalés), no va ser regulada específicament fins l’any 1505.  A Las Partidas (cos legislatiu dictat a Castella durant el regnat d’Alfons X el Savi (1256-1265-) es diu (V, 12, 2) “…que muger ninguna non pueda entrar fiador por otri…”, de manera que també es refereix al Senatusconsultum Velleianum. Val a dir que en el terme “otri” es pot incloure el marit, però no es recull en concret la prohibició especial d’avalar-lo. És a dir, no recull l’Autentica Si qua mulier de Justinià. És a la Llei 61 de Toro (1505) quan s’insereix la prohibició específica d’avalar el marit en el corpus legislatiu espanyol.

El fet de prohibir a la dona casada que presti aquest tipus de fiança, tant al marit com a tercers es considerava un “benefici” per a ella, al qual tanmateix podia renunciar sempre que davant un fedatari públic es donés per coneixedora del benefici a què renunciava i declarés que ho feia sense cap tipus de coacció (Partides V, 12, 3, raó tercera).

El Codi civil de 1889 no declarà la incapacitat a la dona casada, però sí que va limitar la seva capacitat d’obrar, alhora que atorgava l’administració dels bens familiars al marit i establia la dita “llicència marital” perquè ella pogués obrar en molts casos.

Fins la Llei de 2 maig de 1975 no es pot parlar d’una vertadera reforma legislativa de la situació juridicocivil de la dona casada espanyola, la capacitat de la qual estava limitada des de 1505. Aquesta llei declara  per primer cop que el matrimoni no restringeix la capacitat de la dona casada, reconeix les seves possibilitats d’actuació i suprimeix el requisit de la llicència marital. L’esperit d’equiparar ambdós cònjuges es manifesta, doncs, al llarg de tota la reforma, ja que declara que cap dels cònjuges es pot atribuir la representació de l’altre si no li ha estat conferida, i suprimeix aquella hipèrbole del Codi civil que declarava el marit representant de la seva dona i alhora permetia que aquesta actués amb la seva llicència.

Aquesta referència històrica a les limitacions que afectaven la dona casada en el dret civil de règim comú, derivades del dret romà, i enteses –això és el més genial- com a “protecció” de la dona –fet que pressuposava entendre que aquesta era una persona estúpida (en el sentit de nècia o mancada d’intel·ligència)- es va superar plenament i avui no es pot entendre ni acceptar de cap manera: ni sociològicament ni legalment, ja que el dret no preveu cap limitació de la dona casada que –quan jo vaig estudiar la carrera de dret s’equiparava a “los locos, dementes y sordomudos que no sepan leer ni escribir”, els qual, juntament amb “la mujer casada”, eren “incapaços d’obrar”.

Res, doncs, ve més a tomb que aquesta evolució legislativa en favor del reconeixement de la plena capacitat de la dona, a l’hora d’enjudiciar les paraules que pronuncià l’advocat, senyor Jesús María Silva per defensar la infanta Cristina. Aquest va basar l’argumentari de la defensa en el fet que la infanta està enamorada del seu marit. “Cuando una persona està enamorada de otra –va sentenciar-, confía, ha confiado y seguirá confiando contra viento y marea en esa persona”. I preguntat sobre si amb això afirmava que el seu marit, Iñaki Urdangarin, la va enganyar, va respondre: “Yo digo quien confía. A partir de aquí, cada uno responde a conciencia de sus actos “.

Atès, doncs, que l’advocat no pot al·legar “incapacitat” d’obrar de la infanta, perquè avui el Codi civil no recull cap de les limitacions que abans afectaven a la “dona casada”, ha acudit a un argument del cor. En realitat, ha vingut a dir que, si bé la infanta no és una dona nècia o mancada d’intel·ligència, està molt enamorada, fins al punt que ho signava tot sense llegir-ho. D’aquí que no se la pot fer culpable de res.

Segons el parer de l’advocat Silva, a una dona enamorada no se li pot exigir que, quan el marit li dona a signar un paper, hagi d’acudir a un notari i a tres advocats abans de fer-ho. No! –argumenta l’advocat-. No se li pot demanar que desconfiï del seu marit i que esperi a signar el document.

La veritat és que, com a professional del dret, els arguments de l’advocat Silva em semblen ridículs, tant com afirmar que acut voluntàriament a declarar un cop el jutge ha dictat la interlocutòria d’imputació. No, hi acut perquè hi està obligada, com l’hi ha recordat el mateix jutge que la va dictar.

I vull acabar aquest article amb un comentari respecte del que va fer el senyor Spotorno quan demanà, en la seva condició de cap de la casa del Rei, que es tanqués ja la fase d’instrucció del cas Nóos “perquè els gairebé tres anys que duu obert el sumari han suposat un martiri per a la institució”. Jo entenc aquest martiri de la casa reial a causa de la lentitud de la justícia, però alhora li voldria fer arribar un comentari que vaig llegir al twitter respecte d’això. Deia referint-se a la Casa del Rei: “Benvinguts a la vida dels ciutadans normals”. I tenia raó perquè, en efecte, aquests ciutadans –els que no tenen privilegis- fa temps que sofreixen el martiri que comporta la lentitud la justícia.

Aquests dies podem seguir a la premsa les reaccions que ha provocat l’informe que, fa poc, ha elaborat Oceana a partir de les analítiques practicades a la Universitat de Barcelona sobre la contaminació per mercuri de peixos pescats a la zona marítima de Maó.

Segons s’hi diu, Oceana ha detectat contaminació per mercuri en mostres de rap i escórpora. En el cas del rap, 8 de les 10 mostres analitzades superaven el màxim permès per la normativa europea d’1 mg / kg de pes fresc, i en relació al cap-roig, 7 de les 10 mostres analitzades superaven el màxim permès de 0, 5 mg / kg. Com a conseqüència d’aquestes dades, el representant d’aquesta entitat ecologista, Xavier Pastor, ha arribat a la conclusió que a Menorca hi ha actualment problemes de contaminació per mercuri, i que si s’aboca al mar el dragatge que es pretén fer al port de Maó, contaminat per aquesta substància, la situació s’agreujarà. “Això –diu- representa una irresponsabilitat per a la salut de les persones i l’activitat pesquera de l’illa.”

En un editorial del diari Menorca (3.01.14) on es feia eco d’aquest informe, se’ns deia també que la Confraria de Pescadors havia reaccionat mostrant el seu malestar, alhora que restava credibilitat a les dades donades a conèixer per Oceana en considerar que perjudiquen els professionals de la pesca. Alhora, l’editorial anunciava que la Conselleria de Salut del Govern balear havia manifestat que els controls realitzats durant el 2013 no havien detectat anomalies, però que comprovaria les dades publicades per aquesta institució ecologista. Amb bon criteri, l’editorial concloïa que s’imposava incrementar aquestes anàlisis per garantir la qualitat del peix capturat en aigües menorquines i aclarir qualsevol dubte.

La reacció de la confraria de pescadors és comprensible, perquè un informe d’aquesta naturalesa pot perjudicar els seus interessos, però, per respectables que siguin aquests, els governants han d’actuar i prendre les seves decisions confiant en les dades que aporten els coneixements científics. De no fer-ho, cauen en la demagògia i en el mal govern.

L’opció per la ciència ha estat defensada recentment en un article publicat el a El País (4.01.14) pel catedràtic de Recursos Energètics de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, Mariano Marzo, sota un títol significatiu: “Confien en ella (aunque les lleve la contraria)”. En aquest, Marzo ens vol fer veure que, a pesar que les estadístiques ens demostren que els científics tenen bona premsa a la nostra societat, el fet és que, a la pràctica, l’experiència ens ensenya que, en general, la població només valora positivament aquelles opinions científiques que els reafirmen en les seves conviccions. “Si no s’escolta el que es vol sentir –assegura Marzo-, els comentaris solen variar entre els qui diuen que els científics canvien constantment d’opinió i els qui comenten que com se’ls ha a creure si entre ells no es posen d’ acord.”

¿Com és possible, per tant, que la gent digui que confia en els científics i alhora renegui d’ells tan freqüentment, depenent de si els agrada o no el que escolten? Marzo respon aquesta pregunta i afirma que els humans aspirem a l’exactitud i sabem que la ciència és un camí fiable per aproximar-nos-hi. Però resulta que aquesta aspiració entra sovint en conflicte amb interessos, conviccions, emocions o altres motivacions, de vegades inconscients, i és precisament això –aquest conflicte intern- el que, en ocasions, fa que actuem contra la ciència i, per tant, contra la raó.

Tanmateix, el que ha de privar és la raó, que no pot sinó fonamentar-se en raonaments científics. I la ciència –el raonament científic- no abraça tan sols el món de la matemàtica, la física, i el que, en llenguatge ordinari, denominem “les ciències”, sinó que també determina l’exactitud en matèries tan controvertides com la llengua o la filologia, per bé que, en aquest camp, ens trobem amb persones que es diuen addictes a la raó –al pensament racional-, però que tiren per la borda aquest coneixement i decideixin, per exemple, explicar el funcionament morfològic, lèxic o sintàctic d’una llengua a partir de la ideologia que tenen, obviant el que, respecte d’aquestes qüestions, ha dit la ciència i, doncs, marginant la raó.

És cert que sempre trobarem postures dissidents que permetran justificar les nostres posicions adduint que la qüestió analitzada no està resolta o que és objecte de controvèrsia, però si aquestes suposades raons xoquen amb el consens científic –ja es tracti de contaminació marina, de física nuclear, de filologia o de lingüística- aleshores el que pretenem en realitat és conciliar motivacions irracionals amb la raó científica, i això ens converteix, encara que no ho sapiguem (o no ho vulguem veure), en mestres de l’autoengany.

Podrem fins i tot tenir èxits mediàtics, podrem obtenir el suport de polítics i d’ideòlegs que anteposen els seus gustos o els seus interessos a la raó i al coneixement científic, però –ens agradi o no- seguirem essent víctimes de l’autoengany.

I amb el que acabo de dir no vull sacralitzar la ciència, perquè sé que coneixem tan poca cosa del món que ens envolta que, encara que sembli mentida, gairebé tot està per fer. A pesar d’això, i acceptant, amb Mariano Marzo, que “la ciència sap que no està treballant en trobar la veritat definitiva, sinó més aviat en reduir la incertesa”, i que “aquesta aproximació, racionalment crítica, potser no sigui l’única manera d’organitzar i entendre les nostres experiències i relacions amb el món que ens envolta”, estic convençut que la ciència constitueix una via més precisa i exacta que la que proposen la religió i la ideologia política (ambdues, per cert, molt respectables) per definir el coneixement. I a això penso que ens hauríem d’atendre.

Benvolguts prelats de la Conferència Episcopal Espanyola:

Fa una mica més de cent anys, un antecessor de vostès en el govern de la diòcesi de Menorca, el bisbe Salvador Castellote, davant els intents d’independència de Cuba va publicar a  la premsa menorquina les paraules següents: “Menorquines: Las repetidas é incalificables vejaciones de que ha sido objeto nuestra querida España por parte de la orgullosa república de Estados Unidos de América, aguantados por nosotros con una calma que de haber durado más tiempo se hubiese traducido por cobardía; la agresión injusta con la que la demagogia yankee pretende robarnos à mano armada nuestras colonias, atropellando las leyes divinas y humanas que garantizan el derecho à la propiedad, obligan à la hidalga nación española á desplegar al viento su inmaculada bandera para contestar á la guerra, y recogido el guante que desde Washington nos arrojan los modernos cartaginenses ( … ) como en los tiempos antiguos la defendieron Numancia y Sagunto y en los modernos Gerona y Zaragoza.”

Amb unes paraules més discretes, però que en el fons pretenen també adoctrinar-nos en matèria política disfressant-ho de reflexió moral, el president de la conferència episcopal espanyola afirmà a l’obertura de la seva darrera reunió, que “La unidad de la nación española es una parte principal del bien común de nuestra Sociedad que ha de ser tratada con responsabilidad moral.” Afirmació que molts –jo mateix des d’aquestes pàgines- vam criticar, perquè la posició que acaba de proclamar una gran majoria de parlamentaris catalans sobre el dret a decidir de Catalunya, es podrà compartir o no, però jo estic segur –i vostès també ho haurien de saber- que no pot ser criticada des de cap lectura de l’Evangeli ni tractada com una qüestió de naturalesa moral. És, simplement, una qüestió política.

Molts de nosaltres, enteníem –i seguim entenent- que aquesta actitud episcopal només s’explica per la deriva –són paraules d’Enric Juliana- “d’un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política”. Posició de força i de poder que s’ha vist novament en el missatge que, en nom de la Conferència episcopal espanyola, ha fet a “Servimedia” el nou portaveu dels bisbes, José Mª Gil Tamayo, el qual (podeu trobar la comunicació a You Tube) ha dit que la Conferència Episcopal Espanyola considera que la consulta sobre la independència a Catalunya és “inadmissible” i “moralment inacceptable” perquè altera l’ordre jurídic obeint a una “voluntat local”.

Mentre el papa Francesc es guarda de fer condemnes morals (dins l’avió quan tornava de Brasil va dir que ell no era ningú per jutjar un homosexual), vostès –que durant anys van creure que havien d’acompanyar sota el pali el dictador Franco quan aquest entrava a les esglésies-, ens diuen ara que és immoral i inadmissible defensar el que defensen dos terços dels diputats democràticament elegits pels catalans, i entronitzen –ho vulguin o no- l’estructura política espanyola actual com un bé intocable fins el punt de dir-nos als creients que, si no l’acceptem, estem actuant immoralment.

He tornat a l’evangeli de Mateu, 22, 15-22 quan ens parla de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, i penso que no hi ha res més a tomb que aquestes paraules per aplicar-ho a la qüestió catalana. A més, ningú encara no ha trencat res, ni tampoc ha violentat l’ordre constitucional. Els qui propugnen la defensa del dret a decidir intenten que el govern autoritzi la seva proposta i aquest es nega a fer-ho (fins es nega a parlar, a dialogar) emparant-se en una Constitució que –diuen- no permet dur a terme la proposta, però que la podria permetre si s’arbitressin els mecanismes necessaris per poder-se modificar (com d’altra banda han assegurat dos pares de la Constitució: Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñón).

Vostès, com a ciutadans que són, tenen dret a pensar i dir el que vulguin. Podran considerar que la proposta dels partits catalans és un gran error, i fins podran defensar, com el bisbe Castellote, que si els catalans actuen al marge de la Constitució, se’ls ha d’aplicar tot el rigor de la llei (Castellote fins i tot defensava i justificava la guerra contra els qui atemptaven contra el que ell considerava aleshores la integritat nacional -ves com en són, de relatives, aquestes coses-). Però no es confonguin, senyors bisbes. Vostès no poden dir que la consulta sobre la independència a Catalunya és “inadmissible” i “moralment inacceptable”, perquè estem parlant d’una opció política i vostès, en aquest camp, no tenen cap autoritat moral.

El meu fill em deia, comentant aquesta mateixa notícia: “T’imagines l’Església demanant als croats que no s’independitzin de Iugoslàvia quan, de fet, l’Església croata va fer tot el contrari i va donar suport al nou estat catòlic? És la moral de l’Església depenent dels seus interessos polítics?”

Em fa vergonya pertànyer a la mateixa Església que vostès, senyors bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, i no perquè jo vulgui la independència de Catalunya, perquè he dit més d’un cop que no sóc independentista. Ni català sóc tan sols, encara que catalana sigui la meva llengua. Però sé alhora que mai no abandonaré l’Església perquè la fe en Jesucrist és, em sembla, un bé molt superior a l’opinió política de tots els bisbes junts. Més encara quan vostès, oblidant el paper de pastors, creuen que ens poden alliçonar “moralment” en matèria política i dir-nos què podem fer i què no hem de fer emparant-se en l’auctoritas que els dóna la mitra quan l’únic que ens volen transmetre és la seva ideologia política personal.

Mariano Rajoy ha decidit jugar fort. En una demostració de poder i fermesa ha concedit una entrevista a set grans diaris europeus (El País, d’entre els de casa) per dir que “ni puc ni vull permetre que els catalans facin un referèndum”. Ell sap que això li assegura un gran suport dels seus correligionaris, dels espanyols avant la lettre i de la FAES, que són, tots plegats, els que li poden assegurar una nova victòria electoral l’any 2015. Aquest és, em sembla, el seu principal objectiu.

A més, Rajoy ha decidit menysprear els moviment secessionistes catalans. Té bons aliats per fer-ho. Sap que, encara que ho neguin, pot comptar també amb els socialistes del PSOE, ni que sigui a costa de destruir aquest gran pal de paller que, per a la convivència a Catalunya, ha estat el PSC durant trenta-cinc anys, el qual serà el qui pagarà els plats romputs quan tot s’estavelli. Probablement, també n’hi haurà d’altres que contribuiran a la destrossa i la viuran en les seves pròpies carns, però el problema no són els partits, perquè després d’uns en venen uns altres; el problema serà la convivència d’un país que haurà quedat malmesa per molts anys. Simplement, perquè Rajoy no té el coratge (els seus no li ho permetrien) de deixar que els catalans decideixin, ells sols, què volen ser.

En paral·lel al que succeeixi (o no succeeixi) a Espanya, els europeus viurem l’experiència d’una decisió semblant a la que demanen els catalans al cor de la mateixa Europa, perquè la Gran Bretanya és Europa, encara que sempre els hagi agradat mostrar les seves particularitats. Ja que hi queden tan sols deu mesos per al referèndum que el govern del Regne Unit ha autoritzat perquè els escocesos decideixin, ells sols, el seu futur. Cameron, com Rajoy, no vol la independència d’Escòcia; però a diferència de Rajoy, no creu que pugui sostreure als escocesos el dret a decidir què volen ser.

De fet, la Gran Bretanya ha après de les seves pròpies faltes, ja que, com Espanya (que també ha tingut imperi), durant molts segles s’ha mantingut ferma contra la independència d’alguns territoris que formaven part del Regne Unit. El més recent, Irlanda, que va viure un procés sagnant per obtenir la independència dins la primera meitat del segle XX. Després, curiosament, el Regne Unit ha defensat amb ardor que Irlanda del Nord seguís separada de la República d’Irlanda i es mantingués unida a la mare pàtria, “perquè així ho volen els irlandesos del nord”.

El que resulta interessant darrerament és seguir l’evolució de la premsa britànica. Perquè a la major part de la gent que opina als diaris els costa d’entendre que Escòcia estigui fregant la secessió després de tres segles d’unió amb Anglaterra. Fa cinquanta anys, això era inconcebible, però a mesura que la data del referèndum s’acosta, comencen a sorgir les veus que diuen que hi ha una raó que explica aquest fet: la insensibilitat de la classe política de Westminster a les aspiracions de les minories nacionals (i això que, com a mínim, els britànics sempre han reconegut que Escòcia i Gales eren nacions). I s’han mostrat insensibles perquè potser els britànics del segle XX i XXI ja no es recorden d’aquell gran polític i filòsof que es deia Edmund Burke, el qual, ja al segle XVIII, observava (i denunciava) que Londres governava les colònies americanes amb més consideració de la que tenia per Irlanda. I així els va anar.

Edmund Burke, Dublín, 1729 — Beaconsfield, 1797

D’altra banda, cal reconèixer que els Estats tenen sovint poca memòria. Sense anar més lluny, i per seguir parlant de la Gran Bretanya, diguem que el govern de Londres té força experiència en matèria de secessions, respecte de les quals no sempre ha pres el mateix posicionament: s’oposà a sang i foc a la independència d’Irlanda, com ja he dit, però també ha defensat a sang i foc la unió de l’Ulster al Regne Unit. I no sols ha permès, sinó que ha pres part en la guerra que ha fet possible la independència de Kosovo de Sèrbia (una independència que els espanyols, per allò de “las barbas del vecino”, no ha reconegut), alhora que prenia part en una altra guerra per permetre la desintegració de Iugoslàvia.

Tornant, però, als processos que viuen Escòcia i Catalunya, diguem que, darrerament, tant al Regne Unit com a l’Espanya, els governs dels dos Estats pregonen tot el seguit de desastres que provocaria la independència d’aquests dos territoris respecte de les seves actuals matrius: ambdós serien fets fora de la Unió Europea, perdrien la lliura esterlina i l’euro respectivament, sortirien de l’OTAN, esdevindries aïllats internacionalment, assumirien un gran deute en tenir aquest xifrat en euros mentre que la moneda que haurien d’arbitrar seria força menys poderosa, i es tornarien, per tant, pobres de solemnitat. Alhora, expliquen als seus adeptes que la lluita per la independència és contra natura i producte d’uns eixelebrats que l’únic que persegueixen és rebre sempre més i més diners.

Jo no sóc independentista. Diguem-ho per començar. Però em sembla de cecs no veure la fal·làcia d’aquest darrer argument. No, ni és contra natura ni és tampoc per enriquir-se que un país vol esdevenir independent. Un país vol ser independent per ser lliure i esdevenir senyor d’ell mateix i perquè no li malmetin aquelles coses i aquells drets que ell sent com a propis. I això, que pot fer ganes de riure als qui, des de posicions presumptament progressistes, diuen que el nacionalisme els repugna (però sense denunciar mai el fortíssim nacionalisme espanyol imperant, del qual Rajoy, Wert i Bauzá en fan bandera), és –ho entenguin o no- l’abc del sentiment independentista.

Al llarg dels darrers cinquanta anys trenta països s’han separat dels veïns que els dominaven (perquè, ves per on!, aquestes coses passen), i són rars els casos on el procés d’independència s’ha parat per una consideració als costos que, per al país que esdevenia independent, comportava la separació. No, l’empobriment del país, si aquest s’acaba produint, els podrà causar problemes més tard, però no pararà el procés d’independència. Perquè l’objecte final i gairebé únic de la independència és, per al país que la vol, convertir-se senyor del seu propi destí. Això li és suficient. La resta és valor afegit.

P.S. Després de lliurar aquest article al diari, he conegut la proposta de pregunta que els catalans proposen per al referèndum. Només diré que em sembla extremadament intel·ligent. Temps hi haurà de parlar-ne.

Decidit a parlar després de moltes setmanes de política internacional, penso que hi ha hagut darrerament dos fets polítics que destaquen damunt els altres: l’acord signat a Ginebra el passat cap de setmana entre Washington i Teheran per restringir el programa militar nuclear iranià, i la Gran coalició entre socialdemòcrates i cristianodemòcrates a Alemanya.

Pel que fa al primer, es tracta d’un acord limitat, de moment: Teheran ha acceptat de congelar una part del programa nuclear a canvi d’un aixecament parcial de les sancions internacionals. Per tant, el dret de l’Iran a continuar a enriquir l’urani sembla haver estat deliberadament relegat a una zona d’ombra per tal d’aconseguir el pacte amb els EEUU.

Per al president Obama, la popularitat del qual s’havia malmès en aquest segon mandat per la caòtica entrada en vigor de la llei d’atenció mèdica, l’acord nuclear preliminar amb Teheran ha estat una ocasió per refer una mica el seu prestigi, per bé que tot dependrà de la capacitat que tinguin els Estats Units i les altres grans potències d’aconseguir un acord definitiu amb l’Iran per refrenar les seves ambicions nuclears. Però el simple fet que, després d’haver cessat tota mena de relacions durant trenta-quatre anys, Washington i Teheran hagin aconseguit d’arribar a un acord diplomàtic, permet entreveure una sèrie de perspectives geopolítiques inèdites d’ençà la presidència de Jimmy Carter.

Barack Obama ha fet un gran esforç per treure l’Iran de l’aïllament des que va decidir presentar la seva candidatura a la presidència. Mai no ha defensat la idea –que d’altres polítics nord-americans han mantingut- d’afavorir un canvi de règim a l’Iran, amb la idea que la política d’apropament als hereus de l’Aiatol·là Khomeini, no sols pot tenir resultats positius per a ambdós països, sinó també pensant que l’acord podria tenir una incidència en les perspectives estratègiques americanes a la resta de la regió, especialment a Síria –on els militants de Hesbollah que l’Iran finança combaten al costat de les forces governamentals de Bacher el Assad-, però també a l’Afganistan, on els iranians podrien ajudar els nord-americans a aconseguir un acord amb els talibans.

Val a dir que aquesta política de realineació estratègica a llarg termini inquieta amples sectors dels mateixos Estats Units, però també l’Aràbia Saudita, alguns països del Golf i, per damunt de tot, Israel, on el primer ministre Benjamin Nétanyahu ha qualificat aquest acord d’ “error històric”.

És indubtable que l’acord no podia complaure els israelians, i això fa que pugui tenir conseqüències poc favorables en una de les altres prioritats d’Obama: la d’afavorir un acord de pau entre israelians i palestins. Sectors crítics amb Obama han deixat caure que la qüestió palestina serà la principal víctima de l’acord entre Washington i Teheran, més encara si tenim en compte que governa Israel un president conservador, poc favorable a resoldre l’etern problema amb els homes de Mahmud Abbas.

Val a dir que l’acord és provisional i s’ha marcat una durada inicial de sis mesos. El temps ens dirà si serà possible de consolidar-lo definitivament o si, com és molt probable, les dues partes signaran una sèrie de pactes intentant de prolongar la situació actual, sense cercar una solució definitiva.

La segona notícia que m’ha semblat important del panorama internacional és l’acord signat a Berlín, el 21 de novembre, entre el Partit Socialdemòcrata (SPD) i la coalició de dretes presidida per Angela Merkel (CDU-CSU), d’ultimar el programa governamental de la gran coalició per governar el país durant els propers anys.

Simplificant, sembla que hi ha consens per governar el país units assumint les polítiques econòmiques de la dreta i les socials de l’esquerra. Algú em dirà que això és la quadratura del cercle, i potser tindrà raó, però el cert és que, si més no del costat dels socialdemòcrates, la gran coalició ha acceptat d’establir un salari mínim de 8,50€ l’hora.

Encara que l’acord sigui gairebé unànime (les enquestes que he llegit auguren una aprovació del 83% dels ciutadans), no hem de menystenir les veus que fan veure que aquest alt salari mínim generalitzat (dic alt en relació al salari mínim dels estats veïns) pot acabar provocant greus problemes a l’economia global, afavorint una pràctica molt comuna als països del nostre entorn, com és el treball remunerat en negre.

Sigui com vulgui, jo voldria que al nostre país fóssim capaços d’arribar a acords com aquest entre les forces polítiques. Fins he sentit una sana enveja dels alemanys, per bé que he de confessar una mica de temor en veure que la senyora Merkel governarà amb el suport de tres de cada quatre alemanys i que, si les coses surten com és previsible, l’actual president del Parlament europeu, el socialdemòcrata alemany Martin Schulz, pot acabar essent el proper president de la Comissió Europea després de les eleccions que tindran lloc al 2014.

De tota manera, cal tenir en compte que, quan el passat mes d’octubre va presentar a Barcelona el seu llibre Europa: la última oportunidad, editat per RBA , Shulz va assegurar que “Europa és un camí millor que un camí nacional”, i acabà el seu discurs amb una sentència que encoratja: “vull una Alemanya europea però no una Europa germanitzada”. Hi haurem de confiar.

Tres dies després que el jutge del cas Bárcenas confirmés en una resolució l’existència al PP d’indicis d’ “un corrent financer de cobraments” al marge dels comptes oficials, Rajoy, en fer balanç davant el comitè executiu, ha obviat en la seva intervenció les últimes novetats judicials al voltant de la presumpta comptabilitat B del partit conservador, mentre que la secretària general, María Dolores de Cospedal, s’ha declarat sorpresa per la interlocutòria del jutge, segons han fet públic fonts que eren presents a la trobada. D’acord amb la seva versió, a la comptabilitat oficial del partit figuren tots els pagaments efectuats a l’empresa de Gonzalo Urquijo, l’arquitecte que va reformar la seu nacional del partit. I això que el jutge Ruz es basa en la documentació confiscada a l’arquitecte per sostenir que el PP va mantenir “en el temps” una comptabilitat opaca .

L’endemà, en el marc d’aquestes mateixes celebracions de l’equador de legislatura, el president del govern ens ha obsequiat amb unes declaracions més solemnes encara. Reconeix que ha demanat i exigit “molt” als espanyols durant els seus dos anys de mandat, però afirma rotundament que ens ho ha tornat “amb escreix”, perquè ja hi ha “signes de millora” a l’economia espanyola, tot i que encara siguin “insuficients” . Després ha postil·lat : “Queda molt de camí, però ja hi ha camí, i ho anem a recórrer entre tots”, i ha destacat que fa un any es parlava de la ruptura de l’euro, de la prima de risc i de la data del rescat . “Ja no es parla d’això. Es parla de la fi de la recessió, de com serà la recuperació i es debat sobre la data de la sortida de la crisi.” Alhora ha fet un mutis cridaner sobre el cas Bárcenas , tot parlant com si desconegués qui era el senyor Fabra, que ho ha estat tot al PP de Castelló durant molts anys.

He volgut aportar aquí aquestes paraules recents dels nostres governants -com també n’hauria pogut transcriure d’altres de polítics que responen a una altra ideologia-, perquè les paraules (i també els silencis), que són símptoma de la finitud i precarietat de l’ésser humà, constantment tenen necessitat d’ex-pressar-se (sortir cap a fora), i com les altres realitats d’aquest món, també s’esgoten. És aleshores quan, paulatinament, es dissipa el poder evocador i invocador que van tenir en altres temps.

Diu Lluís Duch, que la nostra condició d’ “animals lingüístics”, que ens ha definit des de l’Antiguitat grega, està canviant. I això provoca que, en un moment determinat, els humans ens podem trobar que el nostre llenguatge (fet de paraules i de silencis) deixa de tenir sentit.

Al llarg de la seva obra, Elias Canetti es refereix més d’un cop de Karl Kraus, un dels pensadors i oradors del seu temps, que, a Viena, reunia multituds a les seves conferències. La gent l’escoltava amb fruïció, i fins és possible que mai no arribés a detectar el que ell mateix va acabar descobrint: que la meravellosa polifonia de la paraula que utilitzava s’estava convertint en l’expressió d’un món el sentit del qual -i la justícia del qual- havien deixat d’existir. En plena belle époque, Kraus va intuir el que poca gent veia: que s’aproximava a passos de gegant el fantasma d’Auschwitz.

L’escriptor Karl Kraus (1874-1936)

No dic això perquè intueixi que ens adrecem cap a un altre holocaust, no. Ho dic simplement per remarcar el valor de la paraula, que és, segurament, l’atribut que més bé defineix l’ésser humà. Fins al punt que, allò que l’home no és capaç de dir, allò que no sap ex-pressar ni transmetre als altres, acaba per no existir en el seu univers metafísic.

Però la paraula també s’esgota, i aquest esgotament, aquesta pèrdua de sentit que, poc a poc, dia rere dia, la paraula va assolint per obra de la vacuïtat del llenguatge, ens pot dur al mateix punt en què es trobava Karl Kraus quan s’adonà que, en el món que ell vivia i descrivia, la paraula humana era cada cop més buida i havia esdevingut una mera xerrameca sense sentit. Un flatus vocis incapaç d’interpretar la realitat.

Kraus, en efecte, ens va prevenir davant la inflació monstruosa de la “dicció” que, malversada, ens priva de conèixer la veritat. I, per desgràcia, les seves funestes previsions es van realitzar puntualment, ja que els imperis de Hitler i Stalin confirmaren quelcom sabut de feia temps: que la destrucció del que és humà sempre s’inicia amb la corrupció de la paraula humana. I això perquè, com raona molt bé Lluís Duch: “La humanitat i el llenguatge són termes correlatius i complicats”. I aquesta és la causa que “la corrupció o la salvació del llenguatge impliquin, respectivament, la descomposició o la salut de l’ésser humà.”

Ens hauríem, per tant, de preocupar seriosament davant aquest fenomen que –amb les excepcions de rigor- comporta que la paraula humana –tant a l’àmbit religiós (potser el papa Francesc és un símptoma que això canvia), com polític, com cultural i social- sovint s’hagi tornat irrellevant, i que, a causa de la desconfiança creixent que ens envaeix, desperti profundes i, en alguns casos, fonamentades sospites.

Necessitem, doncs, com l’aire que respirem, retrobar el valor de la paraula com a atribut suprem de l’ésser humà que, dotat d’una consciència que li permet copsar la realitat, disposa de la paraula per ex-pressar-la i, doncs, per  mostrar (fer transparent) la veritat.

Penso en conseqüència que, només si aconseguim retornar a la paraula el  valor que li pertoca, podrem redreçar la gran fractura de confiança que patim, ja que –i amb això torno a la tesis de Duch- “en gran mesura, les paraules, per transcendents i determinades que siguin per a la vida de les persones, basen la seva eficàcia en la confiança que mereixen els que les diuen. Només si l’emissor és un testimoni, les seves paraules tindran la possibilitat de penetrar fins al més íntim del qui les escolta, perquè, en realitat, la veracitat del testimoni és la prova suprema de la veritat del que s’anuncia.”

Un dia abans de l’inici de la CII reunió de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) que, entre d’altres qüestions, havia de decidir el relleu del seu secretari, el bisbe auxiliar de Madrid, Juan Antonio Martínez Camino, Enric Juliana va escriure el següent: “Conclou, a càmera lenta, el potent mandat del cardenal Antonio María Rouco Varela. Un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política, primer mitjançant la Cope incendiària, ara amb la 13TV obsessionada amb Catalunya. Rouco té un finíssim instint polític i una voluntat de poder veritablement nietzschiana. Des de fa més de deu anys, operen a Madrid uns homes del cardenal que sacsegen diàriament l’opinió pública i li recorden al Partit Popular que un dia se li pot incendiar tota l’ala dreta.” (La Vanguardia 17.11.13)

Subscric íntegrament aquestes paraules i he d’afegir que el mateix Rouco Varela va fer bona la visió que d’ell en tenia Juliana quan, a l’acte d’obertura de l’assemblea, manifestà la preocupació dels bisbes perquè les “ferides” provocades pel terrorisme no es curin per la via del penediment (andanada contra la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg sobre la doctrina Parot), per la possible “ruptura de la unitat d’Espanya” (andanada contra els nacionalistes catalans) i per les “lleis injustes” que afecten el matrimoni i la família (andanada contra els socialistes i l’esquerra, especialment).

Pel que fa al segon dels punts en relació al qual Rouco Varela mostrava la seva preocupació com a líder de l’Església espanyola –la unitat d’Espanya (que els nacionalistes catalans posen en perill)- el cardenal afirmà textualment: “La unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que ha de ser tractada amb responsabilitat moral.” Una afirmació de gran calibre –que es podrà compartir o no- però que dubto molt que es pugui derivar de l’Evangeli, de la patrística o de la teologia moral. I sí que s’explica, en canvi, a partir d’aquesta deriva d’ “un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política”, de què parlava Juliana.

Per poc que ens endinsem en l’estudi del cristianisme, veurem que, a quasi totes les etapes de la seva llarga història, aquest s’ha comportat –o ho ha intentat si més no- com a “religió”, en el sentit que ha posseït una intensa i ininterrompuda relació amb el poder (desitjat o realment exercit). Això no obstant, el Déu cristià és transcendent i, per això mateix, no pot ser identificat amb cap poder natural . Tot i així, és indiscutible que, tradicionalment, en el marc del cristianisme, prínceps i emperadors han pretès exercir la dominació sobre els seus súbdits “per la gràcia de Déu”.

De la mateixa manera, també als principals corrents històrics de la tradició cristiana s’ha establert un vincle molt estret entre Déu i l’exercici de la sobirania. Durant segles, la dilucidació de qui posseïa la potestat última i decisiva (l’altar o el tron) ha donat lloc a llargues i, amb freqüència, turmentoses pugnes entre el “poder religiós” i el “poder polític” perquè, quasi sempre, cap dels dos no es limitava a l’exercici del poder en el seu àmbit de competència, sinó que pretenia aconseguir el domini incondicional de tots els ressorts “polítics i religiosos” de l’ésser humà.

Especialment en el catolicisme, el Déu de la “teologia natural” s’equiparà, conscientment o inconscientment, amb la realitat última que determinava i sustentava tot el que existia. Però com ha escrit el teòleg benedictí Lluís Duch, “com a conseqüència d’aquesta situació, la teologia natural ha arribat a ser cada vegada més irrellevant i innecessària perquè, per un costat, el cristianisme ja no té cap necessitat de justificar-se com a religió dominant, i per un altre, a partir de l’actual comprensió del poder estatal, militar i econòmic, ja no resulta possible ni justificable la remissió al Déu de la fe cristiana com a font de sobirania”.

Aquesta separació conceptual entre “religió i poder polític”, que ha estat assumida per tots els estats laics i democràtics d’Occident –però no pel cardenal Rouco Varela-, ha dut com a conseqüència, entre moltes altres coses, que la modernitat comporti la progressiva anul·lació del lloc social de Déu i la configuració d’un ordre social basat, al menys teòricament, en el consens dels ciutadans i en les llibertats. I això duu com a conseqüència –són novament paraules de Lluís Duch- que “el futur del missatge cristià dependrà de la seva capacitat per desprendre’s del que durant molts segles ha constituït la seva base operativa essencial: el poder com a atribut específic de Déu.”

Observem, però, que, a pesar que és característic de la  modernitat el creixent procés de legitimació del poder polític sense recórrer a la religió, el que podríem qualificar com a desviació de poder, no sempre ve tan sols del costat de les esglésies, perquè, com ens diu el també teòleg catòlic, l’alemany Johann Baptist Metz, sovint, a la política moderna, el tron de la religió està buit, encara que, amb relativa freqüència, vulgui ser ocupat per “messies seculars” que s’atorguen, ells mateixos, atributs divins com, per exemple, l’omnipotència, la infal·libilitat o l’omnisciència.

I us asseguro que Metz ho va dir molt abans que José María Aznar arribés a la conclusió, després d’afirmar que ell enviaria el president Mas a la presó si convocava un referèndum, que les operacions de successió de lideratges “són complicades”, sobretot si es tracta de “lideratges forts” (com el seu), perquè és difícil trobar un equilibri “per tal que el qui ja se n’ha anat  faci aportacions positives i el qui arriba pugui expressar la seva personalitat”.

El director de la Real Academia Española de la Lengua, José Manuel Blecua, va fer unes declaracions a l’Agència Efe sobre l’ús del català i sobre la política lingüística que es duu a terme a Catalunya poc temps després de ser elegit (2010). Les he conegut fa pocs dies i crec que val la pena de dur-les a aquest espai de reflexió perquè el lector pugui llegir-les desapassionadament, per bé que parlar o dialogar desapassionadament és gairebé impossible quan de llengua es tracta, una matèria on tothom –fins el més illetrat- creu que hi té cosa (fonamentada) a dir.

José Manuel Blecua Perdices no és tanmateix un illetrat en matèria lingüística. Fill del gran filòleg José Antonio Blecua Teijeiro, aragonès i catedràtic a la Universitat de Barcelona durant molts anys, on va ser un dels creadors dels estudis de filologia espanyola, Blecua va seguir la carrera de lletres dels seu pare tot estudiant Filología Española a Madrid amb Rafael Lapesa, d’on saltà a Barcelona l’any 1964 quan guanyà una càtedra d’institut. Més tard va obtenir també la càtedra de Llengua Espanyola a la Universitat autònoma de Barcelona, on ha dirigit el seminari de Filologia i Informàtica.

Blecua ha dit a l’entrevista a què faig referència que “Yo soy catalán por oposición, no por nacimiento, que no tiene ningún mérito por mucho que se lo crean ellos”, una afirmació que a mi em plau perquè sempre he pensat, seguint les passes d’Albert Renan, que l’home pot elegir el que és i el que vol ser.

Poques persones, doncs, com José Manuel Blecua (aragonès de naixement i català d’adopció) estan tan legitimades per parlar amb propietat de la llengua, i més encara si ho fa, com n’és el cas, no sols des de la seva posició d’expert en llengua espanyola, sinó també des de la presidència de la primera institució de l’Estat en matèria lingüística castellana: la Real Academia Española de la Lengua, aquella que, com diu el seu lema distintiu: limpia, brilla y da esplendor.

Doncs bé, Blecua, que du 50 anys vivint a Catalunya (el mateix diria si estigués parlant de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera), mai no ha tingut “el más mínimo problema con el bilingüismo”. Però és conscient que la situació de la llengua catalana “es muy débil, porque el castellano es una lengua de una potencia tremenda”. Aquesta veritat com un temple, que no veu només el qui no la vol veure, li fa dir que “el catalán tiene que sobrevivir. Desgraciadamente, uno pasea por las calles y ve un periódico en catalán y decenas en castellano. Entra uno en Internet y pasa lo mismo: hay más de mil periódicos en español”. I afegeix: No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo.”

Aquest gran expert en Fonètica i Fonologia creu, doncs, que el model d’immersió lingüística a les escoles que s’aplica a Catalunya (i es venia aplicant a les Illes Balears, encara que amb menys contundència) és necessari. I ho és –afirma Blecua- perquè, a més de “la potencia del castellano”, Catalunya (i el mateix hauríem de dir de les Balears) és una societat on, a més del castellà, “hay más de veinte lenguas distintas” als col·legis. I hi ha localitats on “los inmigrantes superan a la población catalana”.

Blecua –ves per on- parla també dels topònims, i ho fa concretament de tres de capitals de província: dues catalanes, Lleida i Girona, i una gallega, A Coruña. És una llàstima que no s’hagi referit a Maó, però també ho podria haver fet, perquè la conclusió a què hauria arribat seria la mateixa. A Blecua, doncs li sembla bé que els legisladors hagin declarat oficials els topònims d’aquestes ciutats. “No hay problemas; son denominaciones oficiales”, assenyala aquest notable filòleg. I afegeix: “Es lógico que los hablantes de lenguas distintas al castellano sientan que están menospreciados sus topónimos” i vulguin que se’ls protegeixi.

Blecua conclou afirmant que “la identidad del hablante con la lengua es lo más propio que le une con el mundo, y eso no se lo puedes quitar a nadie”. Ja sé que, a partir d’aquesta afirmació, els qui ara ens governen diran que ells pretenen precisament això: que cadascú parli i estudiï en la llengua que vulgui, però obliden –i un polític no ho pot oblidar- el primer que remarca Blecua a l’entrevista: que l’espanyol és una llengua avui molt potent –i cada dia ho és més (cosa que a mi em satisfà, perquè també parlo i escric bé aquesta llengua)- que s’acabarà menjant el català si aquest no és protegit per una legislació que li vagi obrint camí. I aquesta protecció, aquesta necessitat d’una “discriminació activa en favor del català” és una conseqüència del principi d’igualtat (art. 14 CE) el qual, atenent a la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional, exigeix que es tracti desigualment als qui són desiguals.

Penso que valia la pena donar a conèixer aquestes opinions, que provenen d’un dels grans hispanistes espanyols que, per si això no fos suficient, presideix, a més, la Real Academia Española de la Lengua.

La Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, composta per 17 magistrats, va determinar, el passat 21 d’octubre de 2013, que la “doctrina Parot” aplicada amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament ha dit que aquesta doctrina (que reforça les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) és inaplicable ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat “de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales.” En aquest sentit, l’alt tribunal va considerar “detenció il·legal” la permanència de la penada, Inés del Río, a la presó.

Poques hores després que el Tribunal d’Estrasburg pronunciés l’esperada sentència, el president Rajoy –que havia jugat amb foc quan estava a l’oposició criticant, per dèbil, el PSOE- va rebre les dues presidentes de les associacions de víctimes del terrorisme més radicals del país al seu despatx de la Moncloa. Amb la sang de peix que el caracteritza, va tenir bones paraules per a totes dues, però els va dir que, sentit-ho molt perquè ell és sempre al costat de les víctimes, havia de complir la sentència.

I de seguida vingueres les manifestacions estripant-se els vestits dels ministre de Justícia i de l’interior. Més tard, dels representants més conspicus de la dreta de la dreta, com l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre (“¡el Tribunal de Estrasburgo no es un tribunal ni es nada!), de l’ínclita Ana Botella, del tot terreny Javier Arenas, i també d’aquest personatge que parla sempre en un to repolit, s’escolta i no es besa perquè no s’arriba a la cara, que es diu Esteban González Pons. Aquest darrer, el passat dissabte, no va perdre l’ocasió per carregar contra el PSOE quan es dirigia a la caverna del seu electorat, exigint que els socialistes demostrin que són solidaris amb el dolor de les víctimes perquè “cuando la gente a la que queremos recibe un mazazo lo normal es ir y abrazarla”.

Del bracet amb Arenas i Floriano, González Pons van afirmar que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans –TEDH– contrària a la doctrina Parot “ha sido una humillación para las víctimas” i afegí que amb aquella manifestació esperava que “toda Europa vea lo que a España le ha dolido” la decisió d’Estrasburg. Curiosament, després de tanta declaració, els reunits allí el van escridassar i criticaren la debilitat dels populars amb cartells de “PP traïdor” o bé “Rajoy traïdor” perquè l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) creu que “no han estado a la altura”. Jugar amb foc quan s’és a l’oposició per fustigar l’adversari té això i ara Rajoy ha de beure la seva pròpia medicina.

No seré jo qui em posi al costat dels assassins, però la fi del terrorisme (força encaminada, per cert, encara que no resolta del tot) no es podrà fer mai a partir de l’odi i la venjança. “¡Que se pudran en la cárcel!” “¡Pena perpetua para los terroristas!” són les frases que més hem escoltat darrerament a la dreta de la dreta espanyola i també a la manifestació de diumenge. I aquestes són frases que el dolor pot explicar però no justificar.

És possible que l’AVT cerqui justícia i no venjança,  com asseguren els seus dirigents, però les frases pronunciades per la periodista Isabel San Sebastián exigint una “justicia con vencedores y vencidos” i afirmant que un dels magistrats del TEDH, l’espanyol Luis López Guerra, ha actuat de connivència en la resolució d’aquest organisme i la posició de l’anterior executiu (així, de pas, s’ha carregat el PSOE), no semblen clams a la justícia, sinó exigències de venjança per l’immens dolor que, al llarg de tots aquests anys, el criminals etarres els han infligit.

Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte –tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.

ETA va matar 829 persones i en va ferir moltes més. I és cert que, si bé ha deixat de matar, mai no ha demanat perdó. Però ni la manca de sol·licitud de perdó per part dels botxins o dels seus companys de viatge pot marcar la política d’un país, ni tampoc pot marcar-la el dolor o la ràbia de les víctimes. I els Governs (com també els líders que aspiren a governar) mai no s’han de sentir constrets per l’arrogància dels uns o per la justificada ràbia dels altres si volen construir un país presidit per la justícia i el dret. Oblidar que el propòsit del sistema penitenciari és la reinserció social del condemnat però mai una venjança pel crim comès és oblidar l’element bàsic del sistema penal. I en oblidar-ho, el legislador o el governant comet un error irreparable.

Sé que és difícil que em puguin entendre les víctimes, però sí que m’haurien d’entendre els periodistes que, informant i opinant, han d’afavorir la convivència; com també els polítics que tenen el deure de governar amb justícia i seny. Als uns i als altres els recomanaria que tinguessin present les paraules de Manuel Azaña quan  -inútilment és cert- evocava el 18 de juliol de 1938 tots els morts de la guerra i, amb la mà al pit, exhortava els espanyols dient: “Escuchen su lección… ya no sienten odio, ya no tienen rencor, y nos envían con destellos de luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón.”

La Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, composta per 17 magistrats, va determinar, el passat 21 d’octubre de 2013, que la doctrina Parot aplicada amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament ha dit que aquesta doctrina (que reforça les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) és inaplicable ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat de «las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales”. En aquest sentit, l’alt tribunal va considerar «detenció il·legal» la permanència de la penada, Inés del Río, a la presó.

Poques hores després que el Tribunal d’Estrasburg pronunciés l’esperada sentència, el president Rajoy -que havia jugat amb foc quan estava a l’oposició criticant, per dèbil, el PSOE- va rebre les dues presidentes de les associacions de víctimes del terrorisme més radicals del país al seu despatx de la Moncloa. Amb la sang de peix que el caracteritza, va tenir bones paraules per a totes dues, però els va dir que, sentit-ho molt perquè ell és sempre al costat de les víctimes, havia de complir la sentència.

I de seguida vingueren les manifestacions estripant-se els vestits dels ministre de Justícia i de l’Interior. Més tard, dels representants més conspicus de la dreta de la dreta, com l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre («¡el Tribunal de Estrasburgo no es un tribunal ni es nada!»), de l’ínclita Ana Botella, del tot terreny Javier Arenas, i també d’aquest personatge que parla sempre en un to repolit, s’escolta i no es besa perquè no s’arriba a la cara, que es diu Esteban González Pons. Aquest darrer, el passat dissabte, no va perdre l’ocasió per carregar contra el PSOE quan es dirigia a la caverna del seu electorat, exigint que els socialistes demostrin que són solidaris amb el dolor de les víctimes perquè «cuando la gente a la que queremos recibe un mazazo lo normal es ir y abrazarla».

Del bracet amb Arenas i Floriano, González Pons van afirmar que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans -TEDH- contrària a la doctrina Parot «ha sido una humillación para las víctimas» i afegí que amb aquella manifestació esperava que «toda Europa vea lo que a España le ha dolido» la decisió d’Estrasburg. Curiosament, després de tanta declaració, els reunits allí el van escridassar i criticaren la debilitat dels populars amb cartells de «PP traïdor» o bé «Rajoy traïdor» perquè l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) creu que «no han estado a la altura». Jugar amb foc quan s’és a l’oposició per fustigar l’adversari té això i ara Rajoy ha de beure la seva pròpia medicina.

No seré jo qui em posi al costat dels assassins, però la fi del terrorisme (força encaminada, per cert, encara que no resolta del tot) no es podrà fer mai a partir de l’odi i la venjança. «¡Que se pudran en la cárcel!» «¡Pena perpetua para los terroristas!» són les frases que més hem escoltat darrerament a la dreta de la dreta espanyola i també a la manifestació de diumenge. I aquestes són frases que el dolor pot explicar però no justificar.

És possible que l’AVT cerqui justícia i no venjança, com asseguren els seus dirigents, però les frases pronunciades per la periodista Isabel San Sebastián exigint una «justicia con vencedores y vencidos» i afirmant que un dels magistrats del TEDH, l’espanyol Luis López Guerra, ha actuat de connivència en la resolució d’aquest organisme i la posició de l’anterior executiu (així, de pas, s’ha carregat el PSOE), no semblen clams a la justícia, sinó exigències de venjança per l’immens dolor que, al llarg de tots aquests anys, el criminals etarres els han infligit.

Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte -tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.

ETA va matar 829 persones i en va ferir moltes més. I és cert que, si bé ha deixat de matar, mai no ha demanat perdó. Però ni la manca de sol·licitud de perdó per part dels botxins o dels seus companys de viatge pot marcar la política d’un país, ni tampoc pot marcar-la el dolor o la ràbia de les víctimes. I els Governs (com també els líders que aspiren a governar) mai no s’han de sentir constrets per l’arrogància dels uns o per la justificada ràbia dels altres si volen construir un país presidit per la justícia i el dret. Oblidar que el propòsit del sistema penitenciari és la reinserció social del condemnat però mai una venjança pel crim comès és oblidar l’element bàsic del sistema penal. I en oblidar-ho, el legislador o el governant comet un error irreparable.

Sé que és difícil que em puguin entendre les víctimes, però sí que m’haurien d’entendre els periodistes que, informant i opinant, han d’afavorir la convivència; com també els polítics que tenen el deure de governar amb justícia i seny. Als uns i als altres els recomanaria que tinguessin present les paraules de Manuel Azaña quan -inútilment és cert- evocava el 18 de juliol de 1938 tots els morts de la guerra i, amb la mà al pit, exhortava els espanyols dient: «Escuchen su lección… ya no sienten odio, ya no tienen rencor, y nos envían con destellos de luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón».