Davant la llei que regularà l’avortament

by

Que difícil és parlar de l’avortament sense ferir susceptibilitats! I això perquè implica segar l’íncipit de vida humana en un ésser que no és encara perfecte, però que ja ha germinat i es pot desplegar. Per això m’agrada emprar aquest mot –íncipit-, perquè la vida és text, és relat, i l’íncipit no conté encara plenament aquest text ni aquest relat, però no deixa de ser l’espai textual que dóna sentit a la narració: és el primer mot que encapçala i identifica una obra. Aquesta és tan just iniciada, però l’obra ja hi és.

 Sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, entenc que el principi de vida que hi ha en el concebut, però no nascut, m’obliga a posicionar-me del seu costat, tot acceptant l’ensenyament de l’Església catòlica d’acord amb el qual “La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.” (art. 2270)

 Partint, doncs, d’aquestes conviccions, és clar que la meva posició moral no pot compartir la d’aquells que conceptuen l’avortament com un “dret de la dona”, en el sentit que, per exemple, defensava fa uns dies la ministra sueca d’Afers Exteriors, Birgitta Ohlsson, la qual afirmava que “el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos és extremadament important. És –deia referint-se a l’avortament- un dret humà [que] s’emmarca a més en les polítiques d’igualtat, que formen part del discurs europeu.”

 Confessada, però, la meva convicció moral davant l’avortament, he de dir també que la convivència en el marc d’una societat plural m’obliga a tenir present que, ben al costat del meu posicionament ideològic, n’hi ha d’altres que són radicalment contraris, com per exemple el que acabo de citar de la ministra sueca; posicionaments amb els quals he de cohabitar en un país que –per mitjà dels seus representants legítims (els diputats i senadors)- té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència.

 I no hi ha dubte que, en regular l’avortament, l’estat ha de tenir en compte la pluralitat de consciències que conviuen al si d’aquesta societat, algunes de les quals són, com hem vist, radicalment oposades. A més, també ha de tenir en compte els “drets” del nasciturus (respecte del quals no hi ha unanimitat, ja que no tothom accepta els postulats iusnaturalistes als quals s’aferra l’Església), i ha de contemplar finalment els greus problemes sociològics, personals, sanitaris i de tota índole que l’avortament genera.

 La ministra sueca afegia al seu posicionament ideològic una explicació que, si bé no m’empeny a modificar les meves conviccions, sí que he d’avaluar, i els polítics –aquests especialment- han d’avaluar sens dubte: “la nostra experiència ens diu –assegurava Birgitta Ohlsson- que si no es permet l’avortament de forma legal, les dones no deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures.”

 Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar –de fer-ho legalment i, més encara, si es tracta d’avortaments il·legals duts a terme d’amagat i sense condicions higièniques ni sanitàries-, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquest fet, determina que els governs hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem.  I això perquè un estat no confessional té autonomia per decidir –i ha de decidir- democràticament, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat (conceptuat, per tant, com un delicte) i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un dret de la dona (seria el cas de la ministra sueca) o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut. (I anem en compte abans de fer una crítica fàcil d’això, perquè, com a mal menor, fins i tot l’Església catòlica en la pràctica accepta avui en casos extrems de disjuntiva irreconciliable que es propiciï activament i directa la vida de la mare quan aquesta està en perill de mort, ni que sigui a costa de perjudicar la del nasciturus).

 L’any 1985 s’arribà a un consens social ampli sobre aquesta matèria, encara que per la via dels fets (i sempre amb l’oposició radical de l’Església). I dic ampli perquè el PP, que va dir que modificaria els supòsits legals establerts pel govern de Felipe González, no els va tocar quan Aznar accedí al poder, contràriament al que demanava l’Església. Van ser novament els socialistes els que, més tard, el 2010, van ampliar (novament sense consens) els supòsits legals de l’avortament. I ara, el govern de Rajoy ha decidit tornar enrere, restringint (també unilateralment) fins i tot alguns supòsits que havia despenalitzat la llei de 1985, com el de la malformació del fetus.

 Veiem, doncs, que l’avortament és una d’aquestes qüestions complexes que afecten els “principis morals”, però sabem també que, des del punt de vista legislatiu, és una matèria més que s’ha de regular en el marc constitucional, ja que és aquest el que estableix els “límits” i els “marges” legals en què el legislador s’ha de moure.

 Entenc, per tant –i accepto plenament-, que no sóc ningú per dir què s’ha de fer o què no s’ha de fer en la regulació legal d’aquesta matèria. Sé, però, quina és la meva posició, que no vull amagar. Jo em declaro a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona. No crec, per tant, que avortar sigui un “dret de la dona”, sinó –i més aviat- un mal que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Però això no m’impedeix també de dir que els creients no podem tancar els ulls davant els greus problemes de tota índole que el fet de l’avortament  comporta enmig del món. I sense renunciar a cap dels nostres principis morals, entenc que no podem impulsar ni –encara menys- imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, tot i que l’hem d’afirmar i explicar.

 Vull dir, en definitiva, que, en una societat plural com la nostra, no podem pretendre que la llei cristiana esdevingui la llei de l’estat, i això significa que no podem exigir –si és que la societat no ho veu com nosaltres- que el dret vigent penalitzi forçosament (conceptuï, per tant, com a delicte) totes aquelles actuacions que, des del nostre punt de vista, són –i l’avortament ho és- contraris al ius naturale i una violació clara de la llei de Déu.

Advertisements

%d bloggers like this: