El problema no és tant la Constitució, com el sistema electoral i l’estructura dels partits

by

El Partit Socialista (PSOE) ha decidit que la solució dels problemes d’Espanya comença per una reforma de la constitució. I apunta que aquesta ha de transformar l’actual “estat de les autonomies” en un “estat federal”. Alhora –encara que sense donar gaire explicacions- ens assegura que això aconseguiria resoldre “el órdago catalán”  (com els agrada dir des de Madrid), ja que –com em va assegurar la dirigent socialista balear Francina Armengol, encara que sense explicar-m’ho- el federalisme socialista seria prou asimètric per deixar contenta Catalunya sense enutjar la nova líder andalusa que –recordem-ho- ja a la seva primera intervenció després d’assumir la presidència de la comunitat, atacà durament Catalunya per voler ser més que els altres.

Sembla, doncs, que, a parer dels socialistes, el federalisme ho resoldria tot, fins els seus problemes interns, que són cada dia més grans. Però jo no acabo de veure per què la nova fórmula política podria servir de poció màgica per resoldre els problemes d’Espanya i, encara menys, els del partit socialista.

Tot i així he de reconèixer que no sóc contrari a una reforma que transformi l’estat actual en una federació d’estats, sempre que no intenti reproduir l’actual sistema, producte del “cafè para todos” que decidí Adolfo Suárez per tal de no afrontar de cara el problema real que tenia Espanya aleshores: l’encaix de Catalunya i d’Euskadi en un sistema constitucional. I d’aquella decisió equivocada va sorgir aquest monstre de 17 caps, que el PP no sap com reconduir i el PSOE ho vol fer mitjançant una reforma federalitzant de l’estat, de la qual ens explica els avantatges sense concretar, però, el què ni el com.

I tanmateix, el problema real, greu, i gairebé irresoluble que té el país és un altre: el sistema de partits. No és que no hi hagi d’haver partits, no; és que els actuals no podran acostar-se mai a la realitat viva de la gent si no sofreixen una reforma radical que els organitzi –i estructuri el sistema electoral- d’una altra manera.

El sistema actual de partits es deu també a Adolfo Suárez, que aprovà el Real Decret-Llei 20/1977, de 18 de març, sobre normes electorals, el qual va ser confirmat pels govern de Felipe González, autor de l’actual Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General. Davant la por d’una atomització dels partits, aquestes dues normes van concebre una sistema electoral que potenciava els grans  tot donant una prima enorme als majoritaris. A més, cal tenir en compte que la constitucionalització del sistema proporcional i de la província com a districte electoral per a les eleccions al Congrés dels Diputats, així com també de quatre senadors per cadascuna de les províncies espanyoles, ha fet que el sistema (de difícil reforma) hagi donat grans rèdits al PSOE i els dóna ara al PP.

I en establir la llei electoral un  sistema de llistes tancades i bloquejades, al qual s’afegeix un corrector a la proporcionalitat –la dita llei d’Hondt- que afavoreix encara més els grans partits, transforma aquests amb vertaders monstres que, encara que es regeixin per un sistema de democràcia interna, converteixen els diputats electes en hostatges dels líders, els desvincula de l’elector que els ha donat el vot i els anul·la políticament, ja que una gran majoria d’aquests són desconeguts pels electors (prova: ¿sabria dir-me vostè, elector, sense pensar-ho gaire, el nom dels sis diputats de les Illes Balears al Parlament espanyol?), no poden prendre cap iniciativa sense l’autorització dels seus caps, i no cal que baixin a l’arena perquè el seu nomenament no depèn dels electors sinó del cap del partit, que és el qui decideix qui anirà a la llista electoral i en quin lloc hi anirà.

Una gran majoria dels diputats són als parlaments per votar i poca cosa més. No s’espera res d’ells que no sigui prémer el botó adequat en rebre l’ordre del cap de files que, assegut a les primeres bancades, fa un senyal que vol dir: vota sí o vota no. Basta que mireu l’enquesta que va publicar fa una setmana el nostre diari i veureu que una gran part dels diputats al parlament autonòmic han fet zero preguntes, han pres zero iniciatives, han sol·licitat zero informació, etcètera, però sempre han votat el que se’ls ha dit que votessin. Han estat, per tant, uns diputats tan inútils com perfectes.

La crisi que viu el PSC a Catalunya ens demostra el que ara sostinc. Tres diputats han contradit la decisió del partit i aquest ha decidit fer-los fora. I no els manquen arguments, als dirigents socialistes, perquè poden al·legar que la decisió del partit era democràtica i que, per tant, ells l’havien d’acceptar. Però aquí radica la trampa del sistema. Ja que si els partits no visquessin a l’empara d’un sistema electoral com el que tenim, que desvincula el diputat de l’elector i el fa dependre exclusivament del que decideix el partit, aleshores haurien d’acceptar amb normalitat aquest tipus de dissidències, com succeeix en estats força més democràtics (i, sobretot, amb molta més experiència democràtica) que el nostre. Com, per exemple, la Gran Bretanya, França o els Estats Units, on, abans de cada votació, els líders dels partits han d’esbrinar si compten o no amb el vot dels “seus” parlamentaris.

Per què? Doncs perquè tenen uns sistemes electorals, que segurament no són perfectes (cap no ho és), però que obliguen que el diputat s’hagi de guanyar el vot lluitant al districte pel qual vol ser elegit, fent promeses als electors que es veu constret a complir al llarg del seu mandat. I això fa que, en ocasions, no pugui votar amb el seu partit, a pesar que, ordinàriament, segueixi les consignes d’aquest.

En aquests sistemes, els líders dels partits intenten que, als districtes, es presentin persones de la seva confiança (naturalment!), però molts cops han de cedir davant la força de polítics que, al districte, pesen més que el cap de files del partit. I això crea una dinàmica molt saludable, perquè evita l’esclerosi dels partits i saneja la vida política.

A la Gran Bretanya, a França o als Estats Units, els líders del PSC no haurien tan sols plantejat què se n’ha de fer, dels diputats díscols. Perquè els sistemes electorals d’aquests estats no els ho permetrien. Per això dic que, per molt que reformem la Constitució i per molt que fem d’Espanya un estat federal, no aclarirem res si no acabem amb l’estructura actual dels partits i amb el sistema electoral vigent entre nosaltres.

Anuncis

%d bloggers like this: