L’enquadrament “dreta-esquerra” ja no serveix

by

Escric aquest comentari el primer d’abril, dimarts, un dia de cel ras i estirat on el sol ha decidit guaitar obertament per escalfar-nos la terra després d’unes jornades ventoses i aspres, on el xaloc ens ha mostrat l’aspecte més desagradable de la meteorologia.

Més enllà de contemplar el cel, observo també el resultat de les eleccions franceses, on l’equip socialista dirigit per un François Hollande en hores baixes (mai no ha estat un personatge brillant) veu com perd el govern de més de cent-cinquanta municipis, per bé que salva París i Lió pels pèls.

Escolto els comentaristes i gairebé tots destaquen l’auge de la dreta i –puntualitzen- de l’extrema dreta dirigida per una crescuda Marine Le Pen. La referència a la líder del Front National (un partit que fundà el seu pare, Jean-Marie Le Pen l’any 1972 amb tots els paràmetres ideològics del neofeixisme, alguns dels quals conserva encara, com proteccionisme a ultrança, tolerància zero als problemes d’ordre públic i oposició ferotge a la immigració), em fa dissentir d’ells una mica perquè tinc el pressentiment que la classificació que hem vingut acceptant des de fa més de cent anys entre dreta i esquerra per descriure la realitat política dels partits, és cada cop més borrosa. Vull dir que l’enquadrament en un lloc o l’altre d’aquesta divisió teòrica del món polític en dues meitats, no és senzill. Més encara, penso que es fa cada cop més difícil.

Per poc que analitzem els resultats electorals francesos, veurem que, a més de l’abstenció –que és menys important que l’espanyola però que, atesa la politització de França, ha estat alta (més del 30 per cent)- el Front National no s’ha alimentat tan sols de gent desencantada amb l’UMP (la dreta que va sustentar Sarkozy), sinó de vots procedents de l’esquerra i fins de gent que havia votat els comunistes en anteriors comicis.

La crisi econòmica, la corrupció política, el desencant amb els partits i la manca d’ètica en els dirigits màxims, els quals, en el cas de França, han exposat al públic les seves vel·leïtats amoroses (fins a Mitterrand les misèries personals dels presidents es van dur més amagades), han dut com a conseqüència que la mobilitat ideològica dels votants s’hagi fet força més imprevisible i pugui fer salts que la naturalesa (recordeu el principi de Baruc Spinoza segons el qual natura not facit saltus) no es pot explicar fàcilment.

Marine Le Pen ha tingut l’habilitat de deixar a la vorera algunes persones i dissimular els principis més extremadament feixistes (sense modificar, però, en el fons, la ideologia del partit) que feien impossible que la dreta democràtica pactés amb el Front National. Avui, quan l’esquerra viu acomplexada per la por i la dreta democràtica veu que li seguen el terra dessota els peus, no sols es produeix un acord entre dretes que abans no haurien pactat mai, sinó que també l’esquerra trontolla i es produeixen fets com el que acaba de succeir a França on el president de la República ha decidit elegir Manuel Valls com a primer ministre. És a dir, ha escollit l’home més liberal (més dretà, per entendre’ns) dels PS. L’home que ha fet declaracions i ha dut a terme actuacions contra col·lectius (posem per cas els gitanos) o contra persones determinades que, fa vint anys, l’esquerra democràtica mai no hauria tolerat. I en dir això em refereixo, sense anar més lluny, a la detenció i expulsió de França a Kosovo d’una nena gitana de 15 anys durant una excursió escolar, expulsió que va desencadenar una intensa polèmica i posà al centre de les crítiques la política d’immigració del ministre Valls.

També a Espanya vivim un fenomen similar amb l’auge de partits que no sabem molt bé on situar, com per exemple la UPyD de Rosa Díez, o el C’s d’Albert Ribera, que s’estan nodrint de persones que emigren de la dreta tradicional i –especialment en el cas de C’s- de persones que durant molts anys havien donat el seu vot als socialistes del PSC.

La mateixa Rosa Díez havia estat una dirigent socialista important. Candidata fins i tot a dirigir el PSOE a nivell espanyol, és avui, amb un llenguatge clar, simplificador i, per damunt de tot, ultracentralista –davant la crisi ha decidit convertir les autonomies en l’ase dels cops-, prototipus dels dirigents populistes, alhora que ha esdevingut una líder en auge que fa tremolar Rajoy i rep també vots de tots els desencantats que cerquen un revulsiu polític nou per als seus mals, com el Quixot cercava, després de rebre una monumental pallissa, el bàlsam de Fierabrás, aquella poció màgica que, segons ell, era capaç de guarir totes les malalties del cos humà.

——–

P.S. “El més notable de l’aparició d’aquest nou actor [el Tribunal Constitucional] és que no se l’esperava. La vida ens regala de vegades aquestes sorpreses fora de guió. Un Tribunal Constitucional sobre el paper més conservador i centralista que l’anterior, presidit per un magistrat que ha militat obertament al PP, intenta recuperar una mica del prestigi i autoritat perduts per l’anterior tribunal més plural i menys dretà. En comptes d’actuar com un servomecanisme, actua segons un criteri propi que situa el principi democràtic, i no la unitat d’Espanya, al centre del debat.” (Lluís Bassets. El País).

Anuncis

%d bloggers like this: