En un procés preocupant de banalització, que no sé si es pot relacionar amb les recents manifestacions de dones en defensa d’una sacralitat omnipotent sobre del seu cos, una jove va comparèixer al Registre Mercantil i de Béns Mobles de Madrid sol·licitant en una instància “la inscripció del seu propi cos”, com si aquest fos una societat particular o bé una finca rústica.
El meu company i bon amic, José A. Calvo González de Lara, no es va immutar (potser el que pretenia la jove era que s’immutés i organitzés una mica de sarau), i després d’ admetre la instància, la qualificà i signà la següent nota denegatòria:
El Registre de Béns Mobles s’organitza segons la disposició addicional única del Reial Decret 1828/1999, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament del Registre de Condicions Generals de la Contractació. Per òbvies raons, la pretensió d’inscripció no té cabuda a les seccions 1. ª, 2. ª i 3. ª (Vaixells i aeronaus, Automòbils i altres vehicles de motor, i Maquinària industrial, establiments mercantils i béns d’equip); tampoc a la secció 4. ª (Altres garanties reals), ja que es pretén registrar la propietat i no un dret de garantia; ni, per la mateixa raó, a la 6. ª (Condicions generals de la contractació). De manera que aquesta nota s’ha de limitar a la secció 5. ª (D’ altres béns mobles registrables). I sobre aquesta es pot dir el següent:
A Espanya, la persona humana no pot ser objecte de dret [pel que fa al tràfic jurídic], ni, per tant, tampoc el cos, que és part d’aquesta persona, almenys des de la Llei d’abolició de l’esclavitud de 13 de febrer de 1880, promulgada per Alfons XII per a l’últim territori espanyol que la conservava, l’illa de Cuba; les últimes conseqüències transitòries de la qual es referien només als individus inscrits com a serfs en el cens ultimat el 1871 que continuessin en servitud a la promulgació de la llei, circumstància que, òbviament, no pot donar-se en la sol·licitant.
Aquest principi s’ha anat reiterant en els successius ordenaments que hi ha hagut des de llavors i es recull actualment a l’article 17 de la Constitució Espanyola. Per la seva banda, el títol VII bis del Codi Penal sanciona els diferents tipus de «la tracta d’éssers humans». En l’ordre internacional consagra el mateix principi l’article 4 de la Resolució 217 A (III) de 10 desembre 1948 de l’Assemblea General de les Nacions Unides celebrada a París, Declaració Universal dels Drets Humans; declaració a la qual es remet l’article 10 de la Constitució Espanyola, de manera que la incorpora a l’ordenament jurídic espanyol, tot i no ser pròpiament un tractat. Es podria argüir que la sol·licitant només demana la inscripció del seu cos al seu propi nom, però tenint per objecte el Registre de Béns Mobles el tràfic jurídic sobre determinats béns mobles, i atès el principi res sua nemini servit, aquesta inscripció no tindria sentit si no fos per donar suport el tracte successiu de posteriors disposicions de propietat o de drets reals limitats a favor de tercers, que incidirien necessàriament en les figures penals tipificades com l’esclavitud o pràctiques similars a l’esclavitud, explotació sexual o extracció d’òrgans corporals (article 177 bis del Codi Penal); a més, la rellevància que pugui tenir el consentiment de la víctima, a què es refereix el paràgraf 3 de l’esmentat article, seria de competència judicial i no correspon la seva estimació al registrador.
És cert que poden considerar com a no-persona, és a dir, com a béns mobles, algunes parts separades del cos, com els cabells que es tallen, la sang que s’extreu, el membre que s’amputa, l’òrgan que es dóna. Però la donació d’òrgans es regula per normes especials (veure, per exemple, la Llei 30/1979, de 27 d’octubre, sobre extracció i trasplantament d’òrgans, el Reial decret 2070/1999, de 30 de desembre, pel qual es regulen les activitats d’obtenció i utilització clínica d’òrgans humans i la coordinació territorial en matèria de donació i trasplantament d’òrgans i teixits, la Llei 42/1988, de 28 de desembre, de donació i utilització d’embrions i fetus humans o de les seves cèl·lules, teixits o òrgans; i en l’àmbit de la Comunitat de Madrid, la Llei 3/2005, de 23 de maig, per la qual es regula l’exercici del dret a formular instruccions prèvies en l’àmbit sanitari i es crea el registre corresponent). I cap d’aquestes estableix la inscripció al Registre de Béns Mobles, sinó que l’oposició o el consentiment a la donació es poden reflectir en anotacions fetes al llibre de registre de declaracions de voluntat, o a la història clínica en el mateix centre mèdic al qual s’encomana o prohibeix l’extracció. A més, la referència de la sol·licitant “al seu propi cos” no sembla aplicar-se a membres o òrgans separats, sinó al cos en la seva integritat, del qual la ment, que cita, no es pot separar.
És cert també que el cos sencer es pot convertir en objecte de dret quan deixa d’integrar una persona viva, abandonat del que, segons la creença de cadascú es pot dir ànima, thymos, principi vital… És el cas del cos humà després de la mort o després de l’avortament. Però aquests fets tenen el seu adequat reflex en el Registre Civil, respectivament a la secció tercera, de les defuncions, i en el lligall de declaracions i parts sobre criatures abortives. El trànsit que es permet sobre els cadàvers està regulat per normes especials com les anteriorment citades, i restringit per la tipificació del delicte de profanació de cadàvers a l’article 526 del Codi Penal. Però tampoc la sol·licitud precedent sembla referir-se a un cos mort, al qual evidentment no s’hauria atribuït una ment ni [la titular] hauria pogut signar la instància. A més, tot el restringidíssim tràfic jurídic sobre el cos humà o part d’aquest sol comportar l’exigència legal d’anonimat del receptor, fet que resulta incompatible amb la publicitat que li donaria la inscripció no ja al Registre de Béns Mobles, sinó a qualsevol registre públic (veure, per exemple, article 2.e de la Llei 30/1979).
En definitiva, que la instància presentada, ja s’interpreti literalment com a sol·licitud d’inscripció o bé com a expressió metafòrica d’altres reivindicacions, per legítimes que puguin ser la una i les altres, no té cabuda al Registre de Béns Mobles, concebut només per donar seguretat jurídica (article 9.3 de la Constitució Espanyola) a transaccions econòmiques o financeres sobre determinats béns mobles.
Josep Maria Quintana 