Catalunya, Crimea i la navegació perduda per l’espai sideral

by

Escrivia no fa gaire la directora adjunta de La Vanguardia, M. Dolores García, que “el Govern del PP considera que el conflicte de Crimea li ha anat de primera per donar suport al seu argument contra la consulta a Catalunya, ja que el referèndum de la península ha estat titllat d’il·legal pels EUA i la UE en no estar previst a la Constitució d’Ucraïna. Per això el ministre Margallo es prodiga en declaracions sobre l’afer, encara que s’hauria de veure fins on arriba la resposta de la UE abans d’aventurar-se tant.”

Penso que té raó, perquè no crec que s’assemblin tant els casos de Crimea i Catalunya. En primer lloc, perquè en el cas de Crimea no es tracta d’una comunitat que hagi reclamat la independència, sinó que s’ha annexionat a un altre estat –Rússia en aquest cas-; en segon lloc perquè Crimea és un territori on, fa setanta anys, els oligarques comunistes del Kremlin van fer neteja ètnica i on van traslladar molts russos procedents d’altres regions; en tercer lloc, perquè Crimea va pertànyer a Rússia fins que, l’any 1954, l’ucraïnès Nikita Khrusxov la va cedir a Ucraïna com qui regala una finca al seu poble, però sempre en el marc de l’URSS, que es regia amb mà fèrria des del Kremlin; en quart lloc perquè el referèndum difícilment pot ser acceptat quan s’ha fet prèvia invasió de Crimea per les tropes russes (ni que sigui sense matrícules ni senyals identificatius). L’annexió de Crimea a Rússia és –diguem-ho clarament- l’exercici d’una acció imperialista russa, ni més ni menys.

Suposo que n’hi ha més, de diferències, però les que acabo d’enumerar són suficients per distingir el que ha succeït a Crimea del que podria succeir a Catalunya si és que es dugués a terme el referèndum o, cas de no fer-se aquest, es produís (parlem sempre en hipòtesi) una declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions de caire plebiscitari que donessin una victòria sonada (tot està per veure) als partits que demanen la secessió.

Curiosament –i a pesar de les declaracions que han fet aquests dies els representants de la UE i dels EUA (les que tant han satisfet al ministre García Margallo), i a pesar també de les sancions que tant l’una com l’altre han decidit dur a terme (totes, de moment, afecten tan sols a personatges de segon rang)-, el que ens demostra la realitat és que la política de fets consumats difícilment tornarà enrere. El gegant rus (tot i que és, diuen, un gegant amb peus de fang) és molt gegant com perquè els europeus (que tenim prou feines a resoldre les nostres disputes) i els nord-americans vulguin enfrontar-se realment amb els russos com ho va fer, posem per cas, el govern de la Gran Bretanya amb l’Argentina quan aquesta es va annexionar les Illes Malvines. No, difícilment ningú anirà a una guerra internacional per arrabassar Crimea als russos i retornar-la a una desvalguda Ucraïna, que amb prou feines sap com s’ha de governar després de les recents crisis.

Molt em temo que els fets seran irreversibles i que, a la llarga, tots –també els europeus i els nord-americans- ens oblidarem del que ha succeït aquests dies, com ens hem oblidat d’Osetia del Sud, que segueix reclamant la república de Geòrgia i no ha rebut tampoc el reconeixement de l’UE, ni de l’ONU ni dels EUA. Com també ens hem oblidat dels alts del Golan, que ocupà Israel el 1967 i segueixen en possessió de l’estat hebreu per més que l’ONU els consideri “territoris ocupats”. I si és que ens volem desconcertar, podem també referir-nos al cas de Kosovo, que –ves per on!, aquest sí que ha estat reconegut pels Estats Units, i per molts estats pertanyents a la UE, però segueix sense tenir el reconeixement d’Espanya, per allò de “cuando veas las barbas del vecino afeitar…”

El que comprovem tanmateix –i d’això ja en vaig parlar un altre dia-, és que les decisions polítiques unilaterals d’independència (o d’annexió, com aquesta de què estem parlant) sembla que tenguin més “efectes jurídics” en el marc internacionals quan es tenyeixen de sang o quan és la força de les armes les que les propicia (i aquest és el cas de Crimea on, sense la presència dels tancs i dels militars russos, difícilment s’hauria pogut fer aquest referèndum, si més no tal com s’ha fet). I això és lamentable.

D’altra banda, en el cas de Catalunya, el que no es deixa fer, no és pròpiament un referèndum, sinó una simple consulta pacífica i democràtica per saber què pensen els ciutadans: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?” Els passos de cara a la independència –si és que la consulta fos majoritàriament favorable al doble “sí”, haurien de fer-se després amb l’estat espanyol que, agradi o no agradi a Rajoy, em fa la impressió que no tindrà més remei que haver d’afrontar el problema (potser no ara, que tenim eleccions a la vista, però sí més endavant), i per molt que el ministre García Margallo –aquest que veu un clar paral·lelisme entre Crimea i Catalunya- hagi tingut l’ocurrència de dir que, en no tenir reconeixement internacional, una Catalunya independent “vagaría por el espacio por los siglos de los siglos”.

Jo seria més prudent i recordaria al ministre García Margallo que lord Liverpool (que va ser, per cert, el secretari de Relacions Exteriors que negocià amb la França napoleònica el Tractat d’Amiens, el 1802, pel qual Menorca tornà a sobirania espanyola), parlant un dia dels deliris d’Irlanda per la independència, va dir una frase semblant a la del nostre ministre (és clar que adaptada al món del seu temps). Segons afirmà lord Liverpool, “Irlanda és la xalupa d’Anglaterra: talleu-li l’amarra i la xalupa, separada del gran vaixell, anirà a perdre’s enmig de les ones.”

Doncs bé, mireu-la: després de lluites i més lluites, de morts i de més morts (cosa que confio que els catalans i els espanyols sabran evitar), Irlanda és avui un estat independent i membre de la UE. Ni més ni menys que la Gran Bretanya, el gran vaixell!.

Advertisements

%d bloggers like this: