El polvorí de la russòfila Crimea

by

La important situació geoestratègica de Crimea, amb sortida a la Mar Negra i al Mar d’Azov, ha fet que fos protagonista d’una de les grans guerres del segle XIX, la del 1853 al 1856. L’URSS la incorporà el 1921 com una república autònoma de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. A més, Sebastopol, capital històrica de Crimea, era la seu de la flota russa a la Mar Negra, amb tot el que això significa.

Crimea es va celebrar la conferència de Ialta després de la Segona Guerra Mundial, i a conseqüència d’haver estat acusada de col·laboració amb els nazis, Stalin ordenà una deportació en massa dels tàrtars a l’Àsia central. L’home fort de la repressió va ser el general Khrusxov, ucraïnès, que va purgar els dissidents i provocà la gran fam en el que era el graner de Rússia. Stalin la rebaixà de categoria convertint-la en província administrativa, i uns anys més tard, el 1954, el Kremlin decidí convertir-la en una regió de l’URSS que formava part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. De fet, Khrusxov va cedir Crimea a Ucraïna com qui regala una finca al seu poble.

Mentre l’URSS va ser un totum dirigit bàsicament des del Kremlin pels líders comunistes, els russos no donaren importància al fet que Crimea formés part d’Ucraïna, però les reticències van venir quan, poc després de la dissolució de l’URSS, el 1991, la possessió de Crimea es va convertir en un focus de tensió entre Rússia i Ucraïna.

Jo havia visitat Rússia i Ucraïna (en aquest cas només la capital, Kíev) el 1990. Del quadern que aleshores escrivia extrec les notes següents:

“Després d’una hora i mitja de vol, arribam a Kíev, vella capital de Rússia i capital avui del nou estat independent d’Ucraïna. La burocràcia no millora, presenta tots els trets més destacats de l’escola comu­nista. La novetat radica en això: cal pagar cinquanta dòlars com a peatge de frontera (la meitat del sou mensual d’un jubilat rus). Superats els tràmits, cal dir que el contacte amb Kíev ens frapa. Ciutat coberta en un seixanta per cent de boscos i jardins, presenta un aspecte atractiu i habitable. És, val a dir-ho, una ciutat tota nova, construïda després de la guerra, perquè Stalin va dinamitar-la sencera abans de deixar-la en mans de l’invasor alemany (cada vegada que em parlen de Stalin és per a conèixer noves barbaritats, les més inimaginables). Ucraïna és, doncs, una sorpresa. Tot i els seus mancaments, hom hi troba diferències amb Rússia. No hi ha mendicants (o n’hi ha menys) i tot sembla més ordenat i menys dirigit. Visitam els monuments més importants (l’arc comme­moratiu de la “Unió perpètua d’Ucraïna amb Rússia” és imponent. Ironies de la història!)”

Recordo que la guia –una jove russa que ens parlava en francès, no acceptava que Crimea hagués quedat integrada a Ucraïna. “C’était un cadeau! C’était un cadeau!” anava repetint. Ella, doncs, tenia molt clar que la península de Crimea havia estat un regal que els russos havien fet a Ucraïna en el marc d’aquesta unió perpètua que s’havia produït al si de l’URSS, i no acceptava que Crimea quedés deslligada de Rússia –integrada, per tant, a Ucraïna- després de la dissolució de l’URSS.

De fet, el 1992, el Soviet Suprem rus va aprovar una resolució que anul·lava la transferència de 1954 de Crimea a Ucraïna, i aquell mateix any, el Soviet Suprem de Crimea va transformar la regió en una república. Malgrat aquestes pressions polítiques, el govern ucraïnès aconseguí que quedés integrada dins de l’estructura administrativa d’Ucraïna.
Al maig de 1994 el Parlament de Crimea va votar per restaurar la seva Constitució, que havia estat aprovada el maig de 1992 i posteriorment anul·lada per les autoritats de Kíev, i va ser un any més tard, pel març de 1995, que el Tribunal Suprem d’Ucraïna anul·là la Constitució de la regió i abolí la presidència de Crimea. De seguida, el president ucraïnès Leonid Kutxma va assumir el control directe del govern de la república autònoma. A més, els esforços dels secessionistes van patir un dur revés als comicis locals celebrats al juny i juliol d’aquest any. I a partir d’aleshores, Kutxma va iniciar el procés, mitjançant la signatura de diversos decrets, pel qual Crimea passava a estar sota control directe del president ucraïnès. La nova constitució d’Ucraïna, aprovada al juny de 1996, reconeixia Crimea com a regió autònoma, i permetia al legislatiu d’aquell territori mantenir un alt grau d’autonomia. No obstant això, se li prohibia elaborar qualsevol tipus de legislació que entrés en conflicte amb l’articulat de la llei suprema ucraïnesa.

No és d’estranyar, per tant, que, entrant en conflicte l’autoritat a Ucraïna amb la revolta de Maidan que ha provocat la fugida (però no la renúncia) del president Víktor Ianukóvitx, Rússia hagi volgut aprofitar l’ocasió per afavorir la secessió de Crimea, vetllant per domo sua. I Putin sembla que juga fort en defensa “dels seus”.

Què succeirà? No ho sé, tot és encara imprevisible, per bé que confio en la diagnosi que ha fet Lluís Foix a La Vanguardia: “Putin sap que utilitzar la força bruta per retenir Ucraïna en l’òrbita dels seus interessos pot ser contradictori. L’OTAN sap també que frenar Rússia amb la força és un llumí que pot provocar un incendi de dimensions inesperades. Hi haurà tensions. Els ucraïnesos patiran en la seva carn les divisions nacionals. El que és molt improbable és que un nou conflicte europeu es plantegi per Crimea. Potser sí per la resta d’Ucraïna. Però ningú no voldrà jugar amb foc. Així ho espero.”

Advertisements

%d bloggers like this: