Aquesta setmana s’ha produït al parlament espanyol un fet que no és habitual. A iniciativa del PSOE, la mesa ha decidit que se sotmetés a votació secreta la presa en consideració del projecte de llei que ha preparat el ministre de justícia, senyor Ruíz Gallardón, per modificar –restringint-la- la normativa actual sobre l’avortament, obra del parlament anterior de majoria d’esquerres.
Més enllà que els dirigents socialistes –i més especialment la portaveu parlamentària, senyora Soraya Rodríguez- ha insistit que amb aquesta iniciativa no pretenien dividir els diputats del PP sinó instar a un vot en consciència sobre la presa en consideració d’aquest projecte, no crec que cometi un greu error, i menys encara una injustícia, si opino que, més enllà d’aquest interès legítim d’insistir en el vot en consciència, la proposta socialista amagava també la voluntat de trencar la sòlida majoria popular en una matèria subtil i delicada com l’avortament.
El judici d’intencions que faig no és, però, gratuït, i no ho és sobretot per la insistència que ha posat el PSOE, i més que cap altre diputat, la seva portaveu, en apel·lar a les diputades populars perquè, escoltant la veu de la seva consciència de dones, trenquessin la disciplina parlamentària votant contra la presa en consideració del projecte, i avortant –diguem-ho així- la discutida i discutible iniciativa del ministre Ruíz Gallardón.
Com era previsible, la proposta socialista no ha tingut èxit perquè els diputats populars –incloent en aquest genèric les dones parlamentàries del PP- han votat com un sol home (tornem-hi en el masclisme de la llengua), i la iniciativa parlamentària del govern presidit per Rajoy serà presa en consideració i discutida a les Corts espanyoles com a projecte de llei.
Potser el lector pensarà que escric aquest article per parlar de l’avortament i en aquest cas s’equivoca. Hi parlaré un altre dia un cop tengui ben clar el que he de dir d’una matèria com aquesta que afecta el moll de l’os de les meves conviccions morals. Temps hi haurà, per tant, al llarg d’aquesta iniciativa parlamentària que tan just s’ha encetat. Avui només em vull fixar en la greu incoherència en què ha incorregut el PSOE en incitar i encoratjar les diputades populars a votar en consciència i trencar alhora la unanimitat dels parlamentaris conservadors en una matèria que, dit sigui de passada, és, crec, una de les grans qüestions en què els diputats haurien de tenir llibertat de vot i, en efecte, votar en consciència.
I per què dic que el PSOE, per boca de la seva diputada senyora Soraya Rodríguez, ha incorregut en una greu incoherència quan, des de la tribuna parlamentària, ha incitat les seves companyes parlamentàries conservadores a votar en consciència trencant el compromís de fidelitat al partit al qual estan inscrites? Doncs ha estat incoherent perquè no s’ha adonat que, en el seu propi partit –ni que sigui en aquesta franquícia política que tenen a Catalunya que es diu PSC-, tres diputats (dos homes i una dona) han estat suspesos cautelarment dels seus càrrecs, han estat relegats al galliner del parlament de Catalunya i duts a la comissió de garanties, que decidirà si –com demanen els dirigents del partit- són expulsats del PSC per haver trencat la disciplina parlamentària votant en consciència sobre el dret a decidir.
Això m’empeny a demanar a la senyora Soraya Rodríguez, al senyor Pérez Rubalcaba i al senyor Pere Navarro: ¿és coherent expedientar i voler expulsar del seu partit tres diputats que voten en consciència la proposta del govern de Mas de demanar al parlament espanyol que transfereixi la competència a Catalunya per organitzar un referèndum i demanar alhora que les senyores diputades conservadores votin en consciència sobre el projecte de llei que vol modificar la regulació espanyola de l’avortament trencant la disciplina a la qual estan sotmeses? Té cap i peus aquesta actuació parlamentària?
Consti que jo, per ser coherent amb mi mateix, he de dir que no em mortifica poc ni gens que els diputats votin en consciència i trenquin la disciplina de partit. Encara més, he demanat públicament des d’aquestes mateixes pàgines que es modifiqui la llei electoral en el sentit que els diputats tenguin una major presència i, sobretot, una major autonomia a l’hora de prendre les seves decisions parlamentàries. Com passa a França, a Anglaterra i als Estats Units, per referir-me a països de llarga tradició democràtica. Però això no m’impedeix de veure la incoherència socialista en el cas en qüestió, quan inciten els parlamentaris de l’altre a trencar la disciplina i alhora demanen que s’expulsi del propi partit diputats que no han fet altra cosa que votar en consciència.
Josep Maria Quintana 