Als 10 anys de l’11-M

by

Que lentes són, de vegades, les hores, i que curts es fan els anys! Quan aquests dies vaig descobrir que n’havien passat deu dels atemptats dels trens d’Atocha, a Madrid, jo mateix em vaig espantar. I per poc que hi hagués pensat hauria de veure que, en efecte, han passat moltes coses d’aleshores ençà, perquè d’aquells atemptats –i de la mala gestió política que en va fer el govern d’Aznar- va emergir la inesperada victòria de Zapatero, i aquest, després de governar vuit anys el país i de deixar-lo com una ànima en pena, ja és història, promou les seves memòries i jau –espero que còmodament- en el Consell d’Estat del país, se suposa (és molt de suposar) que fent els dictàmens jurídics que correspon a aquest alt organisme assessor del govern.

A més de causar una gran tragèdia humana, el gran atemptat de l’11-M de 2004 va posar al descobert la manca profunda d’ètica política que feia servir el gabinet d’Aznar, el qual, acuitat per la proximitat de les eleccions, decidí enganyar el poble espanyol respecte dels autors de la matança, convençut que així obtindria un rèdit electoral. És molt possible que, deu anys abans, l’engany hagués tingut èxit, perquè els ciutadans no hauríem pogut conèixer amb la rapidesa que ho vam fer aleshores, el resultat de les investigacions policials que, ja cap al tard del mateix 11 de març, apuntaven clarament la pista islamista i desinflaven la primera afirmació que havia adjudicat a ETA l’atemptat.

La immensa taca d’oli en què es converteix qualsevol informació des que les xarxes socials han fet acte presència entre nosaltres va fer impossible sostenir la gran mentida fins el dia de les eleccions, i una irada resposta de la ciutadania donà l’esquena al partit que, a consciència, havia decidit enganyar-la. Que l’elecció dels socialistes hagi estat o no positiva és una qüestió que no té res a veure amb el que ara dic. L’important és que, en aquells moments, no es podia donar suport a una gent que volia basar la seva victòria en l’engany i en la mentida. Més encara si tenim en compte que la cosa sobre la qual es mentia havia provocat 190 morts.

Deu anys més tard ens hem oblidat de quasi tot, per bé que, des d’alguns mitjans de comunicació, s’ha intentat seguir mantenint viva aquella gran mentida, amb la tristament famosa “teoria de la conspiració”; una teoria que no s’ha pogut demostrar en cap moment per més que els qui l’han sostingut no han acceptat els resultats del procés judicial –un dels més grans de tots els temps- que va acabar condemnant els culpables i deixant fora del crim la gent d’ETA que, prou n’ha fet de malifetes!, però era aliena als atemptats de Madrid.

Al llarg d’aquests deu anys, des de la capçalera d’un diari nacional i des d’alguna emissora vergonyosament catòlica s’han llençat diatribes, s’han construït enganys, s’han elaborat maquinacions sense demostració possible, que han ferit persones innocents. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana, el conductor d’un dels programes estrella de la COPE, Buruaga, es demanava “¿cuando se sabrá la verdad?”. Molts innocents, entre els quals hi ha policies que no van fer més complir amb la seva obligació, han estat en el punt de mira d’aquests mitjans i són també, al costat dels morts, víctimes de l’11-M, per més que no se’ls hagi donat veu com es dóna a les associacions víctimes del terrorisme, que tenen –i han de tenir, sens dubte, la nostra comprensió- però que no han de pretendre dirigir la política del país, perquè la política no es pot construir des de l’odi ni des de la venjança. Fins i tot és difícil dirigir-la des del dolor, encara que aquest pot ser sublimat si som capaços de convertir-lo en perdó (que no vol dir necessàriament  oblit). Tanmateix, comprenc que als polítics del PP els costi deixar les associacions de víctimes al lloc que els correspon després que vagin aprofitar-los per als seus interessos partidistes tant i tan irresponsablement.

Fa uns dies vaig escoltar una intervenció pública de Pilar Manjón, que va perdre un fill en aquells atemptats, però que no s’ha sumat dòcilment a les organitzacions majoritàries. Escoltar les vexacions que ha sofert, els atacs, els anònims i les amenaces de mort de què ha estat objecte (de fet ha hagut de dur escorta policial durant anys), m’ha revelat que en aquest país hi ha gent d’una baixesa moral increïble. I escoltar les declaracions que, encara avui, han fet persones tan rellevants com De Cospedal o bé el portaveu del PP al Congrés dels diputats, Alonso, insinuant que potser no sabem encara la veritat del que va succeir aleshores, m’ha fet pena, perquè no podem pretendre que se’ns governi bé si no és té una mica més de grandesa moral.

Puc comprendre que li costi admetre la veritat a una dona com De Cospedal que l’11-M de 2004 era subsecretària del Ministre de l’Interior, senyor Acebes –el gran mentider-, però em sembla inadmissible que, encara avui, més enllà del respecte als morts que va provocar aquella tragèdia, la número dos del PP continuï referint-se a una veritat “oficial” –la que deriva de la Sentència del Tribunal que, presidit pel jutge Gómez Bermúdez, va jutjar el cas-, com deixant veure que la veritat “real” pot ser una altra.

Deu anys ens separen de la gran tragèdia de Madrid. D’una tragèdia que esperem que no es torni a produir, i de la qual hem de culpar només als qui en van ser responsables. Però ben al costat d’aquesta condemna formal i inequívoca, em sembla que també hem de condemnar les mentides que van envoltar aquells fets tan horribles. En primer lloc, les del govern d’aleshores i de l’home que el presidia, però també les de tots els qui s’hi van involucrar i dels qui, des de posicions de poder –polítc o mediàtic- han intentat posar pals a les rodes de la justícia i, sense miraments de cap casta, han aixecat –i continuen aixecant- el dubte amb teories que no se sostenen i que ells mateixos no han estat capaços de demostrar.

Advertisements

%d bloggers like this: