Els líders polítics catalans aliens a CiU han desdramatitzat la renúncia de Duran com a secretari general de la coalició que governa Catalunya. Alhora, els convergents i unionistes han fet pinya entorn de Mas i Duran a l’escenificació del comiat del número dos de CiU.
Des de l’oposició, Cospedal (PP) ha assegurat que “si CiU entén que és un partit moderat i que hi ha una manera de sentir-se espanyol, que és sentir-se espanyol i català, i que podem estar junts de manera productiva per als dos, llavors no importa si Duran hi és o no”. Iceta (PSC), atent a la jugada, ha dit que “Duran busca certa diferenciació, si bé no ha renunciat als càrrecs importants, que són els de dirigent d’Unió, el de president de CiU al Congrés i el de president de la Comissió d’Exteriors de la Cambra Baixa”. Anna Simó (ERC) ha tret ferro a l’assumpte assegurant que “la seva dimissió no té cap impacte en les nostres relacions amb CiU, ja que els contactes sempre han estat al màxim nivell, és a dir, entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras”. Dolors Camats (ICV) ha puntualitzat dient: “no tenim la sensació que Duran cedeixi, ni que se’n vagi ni canviï res; ens sembla que hi ha molta gesticulació, però no veiem esquerdes ni desavinences perquè després actuen (a CiU) com un sol home”. Per últim, Matías Alonso (C’s), força més irònic que els anteriors, ha assegurat que “Duran deixarà la secretaria, però no la seva suite al Palace”, el sumptuós hotel de Madrid.
Sigui com vulgui, i a pesar que, des de les cúpules de la coalició, s’ha volgut aprofitar el relleu de Josep Antoni Duran Lleida al capdavant de la secretaria general per traslladar a l’opinió pública un missatge d’unitat i cohesió interna en un context en què a la federació nacionalista li toca afrontar l’instant probablement més decisiu de la seva història amb vista al futur de Catalunya, i més enllà de l’escenificació i de la litúrgia de les paraules (“absoluta normalitat”, decisió “plenament acordada”, etcètera), la veritat és que els diaris de dimarts –tots- i les tertúlies periodístiques –totes-, no van parlar d’altra cosa, alhora que feien les interpretacions més diverses i dispars que ens podem imaginar.
Naturalment, les ràdios i els diaris radicats a Madrid han cregut veure-hi molt més lluny del que se’ns va mostrar a la cerimònia, i són molts els qui han assegurat que Duran tocava el dos per disconformitat amb el rumb que du el procés sobiranista. Potser tenen raó, però no és això el que han afirmat els protagonistes, per bé que, en política, les coses solen ser més aviat el que semblen que no el que diuen que són.
De fet, és molt clar que Duran no plega de la política, ja que, si bé renuncia a un càrrec que es va fer a mida per a ell –càrrec més teòric que efectiu-, segueix al front del grup parlamentari del Congrés dels Diputats, manté la presidència de la Comissió d’Exteriors i el lideratge de Unió Democràtica de Catalunya, el seu partit. No és, doncs, estrany que, a la vista d’això, un periodista agut com David González pensi que “en la no-dimissió de Duran, per no dir la no-abdicació, es dibuixen els [dos possibles] futurs de CiU: continuar sent la força imprescindible per articular majories de govern a Catalunya o seguir la senda dels elefants de la qual Miquel Iceta vol apartar el PSC.” González conclou el seu comentari dient: “Pot ser que Duran hagi pensat que, després del 9-N, passi el que passi, pot sumar més, a CiU, o a Unió, des de fora que des de dins, o, més aviat, a una distància prudent.”
Sí, tot és possible. Però… ¿què passarà el 9-N? “Doncs que anirem a votar”, em va respondre convençut un dirigent de Convergència que té un important càrrec parlamentari, amb el qual vaig sopar el passat dissabte. Però jo, que sempre he estat una mica escèptic respecte que aquesta possibilitat es materialitzi –no perquè sigui legalment inviable sinó perquè, mirant el pa que s’hi juga Rajoy i també el Tribunal Constitucional, he de dir que l’exercici pels catalans del dret a decidir el 9-M és, probablement, una quimera-, vaig insistir: “¿I si el TC declara que la llei de consultes que és a punt d’aprovar el Parlament de Catalunya no pot emparar la doble pregunta acordada perquè és –com els va recordar Iceta- una pregunta referendària que necessita d’una aprovació prèvia (no obtinguda) pel Congrés dels Diputats, què fareu?” Aleshores, el meu amic em va respondre que l’única via per no trencar la legalitat era la dissolució del Parlament de Catalunya i una convocatòria d’eleccions amb la intenció que aquestes siguin plebiscitàries.
Tot i que és això el que també jo he predit de fa molts mesos, hem de reconèixer que no és gens fàcil posar d’acord els grans partits de Catalunya per acudir a unes eleccions amb una sola proposta: la de forçar la independència per via d’un gran triomf electoral. Perquè només amb aquest acord previ es podrà aconseguir que les eleccions esdevinguin, de fet, un plebiscit. A més, ¿quan les hauria de convocar Artur Mas? ¿De seguida que el TC impedís la consulta? ¿Al llarg del 2015? ¿Té maniobra (governant en minoria) per ajornar la convocatòria fins al 2016, que és quan pertocaria fer les eleccions ordinàriament?
Tot això són preguntes que tenen una resposta difícil. Però del que no hi ha dubte és que Catalunya s’enfronta a un problema gravíssim que, sigui com vulgui, és segur que tenia al cap Josep Antoni Duran quan ha forçat aquesta semi-espantada de la secretaria general de CiU. Però el problema no és només de Catalunya, com sembla que pensi Rajoy i els diaris i les ràdios que es freguen les mans davant aquesta espantada de Duran, que fa olor de fugida. No, el problema és d’Espanya, i no és un problema menor. Per això, no dubto que, més prest o més tard (i tan com més tard, pitjor), ja sigui amb Rajoy o amb un altre persona al capdavant del govern, Espanya haurà d’assumir que la Constitució actual no serveix per fer l’encaix de tots els territoris que avui en formen part. I això no ho dic jo. Ho diu el PSOE (encara que aquest no ha explicat com ho faria). I també ho ha dit Iñigo Urkullu sense pèls a la llengua, quan ha advertit a Rajoy que el problema d’Espanya no és tan sols Catalunya. També ho és el País Basc. En definitiva, el problema radica en la insuficiència de l’actual Constitució perquè en aquest país tots –no només els del PP, UPyD i C’c- ens hi sentim còmodes.
Josep Maria Quintana 