Sobre el paper moderador de Felip VI

by

Més enllà de quines siguin les nostres preferències per al sistema polític del país en el sentit d’escollir república o monarquia constitucional, la realitat és que hauríem de ser prou sensats per veure que aquest darrer sistema (ens hi sentim o no propers) permet una democràcia tan real com la que pot garantia el citat en primer lloc, alhora que, tan l’un com l’altre es poden pervertir.

Ni la república és sinònim de democràcia ni ho és la monarquia constitucional, però, cap dels dos sistemes són tampoc sinònims de dictadura. Sense anar més lluny, la República d’Egipte presidida pel general Al-Sisi és sens dubte molt més dictatorial que la monarquia constitucional espanyola, perquè les lleis que regeixen aquell país, el sistema judicial que hi és vigent i les prerrogatives del cap d’estat no respecten els mínims principis democràtics, mentre que, més enllà de com funcionin les nostres institucions, més enllà de l’honestedat dels qui les encarnen, el sistema constitucional espanyol és, amb tots els seus defectes, un sistema que, sens cap mena de dubte, es pot definir com a democràtic.

Podria ser més participatiu? Sens dubte. Es podria millorar amb un sistema electoral divers al que tenim? També. Hauríem d’intentar que, en l’elecció del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, el Parlament pensés més en l’equitat i amb l’excel·lència que en els interessos dels partits? És clar que sí. Seria desitjable viure a un país sense tants casos de corrupció? Naturalment! Però fins i tot amb aquests grans defectes, el sistema constitucional espanyol és homologable als sistemes democràtics més respectats, que, per cert, al món no són tants com nosaltres voldríem.

Dic això com a antecedent d’una reflexió sobre el discurs de Felip VI el dia de la proclamació. Perquè més enllà dels agiotistes, que m’importen ben poc, em fixaré amb els crítics, que l’han qualificat com un discurs pla, poc compromès i massa lligat a la lletra constitucional. I em demano? Podia fer cap altra cosa? Recordo que va dir que pensava atenir-se a les funcions que constitucionalment se li han encomanat, que havia de respectar la separació de poders i, per tant, complir les lleis aprovades per les Corts, col·laborar amb el Govern de la nació (a qui correspon la direcció de la política nacional) i respectar la independència del Poder Judicial. I afegí que, tot proclamant la seva neutralitat, però acceptant que la Constitució li atorgava un cert poder moderador, estava disposat a escoltar, a comprendre, a advertir i a aconsellar.

Doncs bé, dubto molt que, més enllà d’aquestes afirmacions, el rei es pogués referir a d’altres matèries netament “polítiques”, encara que –això és cert- potser s’hauria pogut mostrar més crític amb alguns comportaments dels membres de “la casa” en el passat recent i hauria pogut insistir –també més radicalment- en la transparència dels comptes d’aquesta mateixa casa en futur.

Pel que fa al problema territorial –i a pesar que, fa tres setmanes, vaig escriure que un dels dos grans reptes del rei (encara que ell no governi) és que s’aconsegueixi un renovellat acord per a un nou model territorial que trobi una sortida digna a les aspiracions catalanes i basques- no em sorprèn que el rei desplegués el seu discurs lligat al text actual de l’article 2 de la Constitució en allò que fa referència e la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, encara que ell no el va citar textualment. Però s’hi va referir dient que “en esa España, unida y diversa, basada en la igualdad de los españoles, en la solidaridad entre sus pueblos y en el respeto a la ley, cabemos todos; caben todos los sentimientos y sensibilidades, caben las distintas formas de sentirse español. Porque los sentimientos, más aún en los tiempos de la construcción europea, no deben nunca enfrentar, dividir o excluir, sino comprender y respetar, convivir y compartir.”

I em demano: podia dir cap altra cosa? No, a menys que vulguem contradir-nos nosaltres mateixos i cerquem que el rei s’involucri en política, cosa que seria terrible per a la institució i, de retop, per a la democràcia constitucional i parlamentària, perquè nosaltres no hem elegit el rei, i sí que hem elegit, en canvi, els diputats i, en segons instància, el president del govern, als quals correspon resoldre aquest problema.

La funció moderadora del rei, aquesta que ell reconeix quan diu que està disposat “a escoltar, a comprendre, a advertir i a aconsellar” l’ha de fer, en tot cas, privadament, discretament, en rebre el president del govern, en tractar amb els líders de l’oposició, en trobar-se amb els líders nacionalistes de Catalunya o del País Basc, per tal d’ajudar-los a trobar una solució constitucionalment vàlida per resoldre els problemes del país. I quan parlo d’una solució constitucionalment vàlida no em limito al text actual de la Constitució (o a la interpretació que en fan avui el govern i el Tribunal Constitucional), sinó al text i a la interpretació que siguem capaços de donar-nos en el futur de comú acord els espanyols.

Les paraules que va dir el nou monarca (que a alguns els han semblat curtes i a d’altres massa llargues) no les hauria dit mai la reina d’Anglaterra al parlament de Westminster davant els Lords i els Comuns, perquè aquesta –que presideix també una monarquia constitucional i parlamentària- es limita a llegir el text escrit pel primer ministre, i no opina mai públicament de qüestions polítiques, tret que afectin a l’interès general i representin el sentir de tots. Sense anar més lluny, no ha dit una sola paraula sobre el referèndum per a la independència d’Escòcia.

A Espanya no tenim cap necessitat de seguir aquesta tradició –que tan bons resultats ha donat a la Corona britànica- però tampoc hem de pretendre que el rei impulsi les polítiques que a nosaltres ens interessen, en detriment de les que impulsen els nostres adversaris, ja que l’empenyeríem a exercir un paper que vulneraria l’esperit constitucional respecte de la seva figura (que, en no ser elegida, no ha d’ostentar cap poder real). I tanmateix hem d’esperar i desitjar que el monarca –que no és un estaquirot cec, sord i mut- s’adoni dels problemes reals del país i intenti –sense perdre mai la neutralitat- que aquests es resolguin de la millor manera possible.

Anuncis

%d bloggers like this: