Seguir les enquestes d’opinió és un ofici que serveix de poc, ja que aquestes ens mostren fotos fixes que no tenen resultats pràctics, però no hi ha dubte que ens situen (amb totes les prevencions que vulgueu) davant d’una possible realitat. I la d’avui a Espanya és que els ciutadans es mostren perplexos amb l’espectacle polític que tenen davant seu (un món massa abocat a la picaresca i a la corrupció) i molt preocupats per les dificultats diàries per guanyar-se el pa, la qual cosa fa que un gruix important d’aquests es radicalitzi.
La tendència a la moderació (al centre polític) sempre és fruit de la por als extrems, i aquesta por sol créixer quan els ciutadans tenen més o menys resolts els problemes de la vida diària. La por a perdre el que tenim (encara que sigui poc, però si aquest poc ens basta per viure relativament bé) ens fa conservadors. No volem perdre el nostre statu quo, i ens mostrem temorosos davant els canvis. Però quan hem perdut les esperances, quan el que tenim no ens basta, quan estem farts de mediocritat i/o de la corrupció, quan allò en què crèiem o pel què havíem apostat decididament ens falla, aleshores perdem la por als canvis i deixem de ser conservadors del que tenim. És quan els extrems creixen i quan el centre polític s’esllangueix.
Avui, a pesar que el president del govern ens digui que la crisi s’ha acomiadat del país i la recuperació econòmica ha vingut per a quedar-se, els ciutadans no acaben de tenir la mateixa percepció dels fets i això fa que es mostrin més proclius als extrems, no sols perquè viuen encara sota el fred i a la intempèrie, sinó també perquè estan cansats d’escoltar mentides i decebuts dels polítics en qui havien confiat.
Això explica, probablement, que creixi el percentatge de població que preferiria que Espanya fos un estat sense autonomies. Aquest segment poblacional encara és petit, però ha pujat del 19,2 % (mes de juny) al 20,7 % aquest darrer juliol, segons l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques, alhora que també explica que augmentin els partidaris de la independència de Catalunya (el passat mes de juliol han estat un 9,8 % d’espanyols enfront del 8,4 % al mes de juny).
Si sumem, doncs, els partidaris d’esborrar les autonomies del mapa amb els que voldrien dissoldre aquest estat per partir-lo com a mínim en dos (tot i que sóc conscient que sumem magnituds diametralment oposades) tenim que un 30,5 % d’espanyols estan en absolut desacord (per raons diverses) amb l’estat que tenim presidit per la Constitució del 1978.
El malestar a què he fet referència també explica la irrupció d’aquest nou moviment ciutadà –Podemos- que se situa com a tercera posició del rànquing de preferències dels ciutadans. En efecte, si a meitats de juliol s’haguessin celebrat unes eleccions generals, la formació que lidera Pablo Iglesias hauria aconseguit erigir-se en tercera força política de l’Estat, desbancant IU-ICV i superant UPyD, i gairebé doblant el percentatge de vot que va obtenir als comicis per elegir el Parlament Europeu. Tot això es veu a l’enquesta del CIS, que manté com a partits més votats PP i PSOE, malgrat que tots dos perden suport, i a la qual els populars augmenten l’avantatge sobre els socialistes malgrat que experimenten un descens de gairebé dos punts. Per cert, a l’enquesta, els socialistes marquen el mínim d’intenció de vot de tota la seva història electoral recent.
Si acudim a altres dades que ens ofereix l’enquesta, tenim que el PP hauria guanyat les eleccions amb un 30% dels vots; el PSOE s’hauria mantingut com a segona força amb un suport del 21,2 % i Podemos hauria irromput al panorama electoral com a tercera força amb un 15,3% dels sufragis, gairebé el doble del suport que va obtenir a les eleccions europees, quan va aconseguir el 7,97% dels vots amb un total de 1.246.000 paperetes.
Com veieu, no només el PSOE té problemes davant el panorama actual, també en tenen altres partits, com per exemple Esquerra Unida-ICV i UPyD, els quals ocupaven fins ara la tercera i la quarta posició. En efecte, segons les dades que ens ofereix l’enquesta, el partit de Cayo Lara, que a les europees va aconseguir el 10% dels vots, s’hauria quedat ara amb un 8,2%, tres dècimes menys que el resultat que li atorgava el CIS al baròmetre de l’abril, i el partit de Rosa Díez, que va ser la força emergent en les dues últimes eleccions generals, perdria tres punts en intenció de vot respecte a fa tres mesos, en situar-se en el 5,9% de suport en el sondeig.
Què succeirà, doncs, quan arribin les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2015 i les generals de 2016 (si Rajoy no decideix avançar-les)? Això no ho sabem, perquè davant les urnes no valen les enquestes anteriors. Valen els vots emesos, però no hi ha dubte que les enquestes marquen la tendència actual i aquestes ens diuen que creixen els extrems i es va fonent la moderació.
¿Serà Podemos qui rebrà el vot dels emprenyats, dels castigats per la situació crítica passada i actual en detriment dels partits tradicionals que ocupen l’esquerra i aquells, com UPyD, que no sabem quin lloc ocupen però es nodrien darrerament del vot dels emprenyats i dissidents de l’ statu quo ante?
Tot sembla que ha de ser així, però jo em vull mostrar una mica escèptic davant la magnitud del canvi, perquè encara hi ha moltes cartes tapades sobre la taula d’aquest gran casino que és el país. Caldrà, doncs, que valorem què ha incorporat Pedro Sánchez (i la inevitable Susana Díaz) a la refacció del PSOE, caldrà veure també com es despleguen els esdeveniments polítics i, especialment, els judicials que estan en procés actualment i afecten el PP (cas Gurtel), CDC (cas Pujol & sons), el PSOE andalús (cas ERES) etcètera, etcètera.
Però per damunt de tot, el que hem de veure és com pairà Podemos la transformació de moviment en partit polític, única manera que té per implicar-se en el sistema electoral. Fins avui, això dels cercles oberts ha estat un èxit, però ells saben –Pablo Iglesias el primer- que així no arribarà enlloc quan s’hagi d’enfrontar als seus contrincants per la pugna a la presidència del govern. No, Podemos haurà de transformar-se en partit, amb un president i un secretari general (procés que ja han iniciat), amb comitès nacionals y regionals (es diguin com es diguin), i amb una estructura que l’aproximarà –agradi o no als seus partidaris- als partits de la “casta”, encara que no ha de caure necessàriament en els errors, en la corrupció o en l’estratègia de la mentida que, en molts casos, han afectat aquests darrers.
El futur, doncs, encara no està escrit i l’escriurem entre tots quan exercim el vot i configurem el que seran les noves majories.
Josep Maria Quintana 