Escric aquest article sota l’impacte de la confessió –tan colpidora com insuficient- de Jordi Pujol, un home que vaig conèixer a casa del meu sogre, Mateu Seguí, quan, acompanyat de Josep Melià, va visitar-lo (deuria ser l’any 1976) per demanar si donaria suport a una eventual candidatura d’aquest darrer a diputat per les Balears; un home amb qui vaig tenir una relació institucional (quan jo presidia l’Ateneu de Maó), i que he admirat per la seva intel·ligència, per la seva tenacitat en la defensa de la llengua catalana, d’un determinat concepte de país (fins i tot va sofrir penes de presó per demanar l’autonomia de Catalunya) i perquè és un dels pares en què es va assentar la democràcia a Espanya, que no hauria estat possible sense el suport de forces polítiques com la que ell havia creat, com també –naturalment!- d’altres com el Partit Nacionalista Basc, el PC i el PSOE, que, des d’una oposició lleial, van fer possible el projecte que capitanejà Adolfo Suárez.
Res no hi ha de més dur que veure com un dels teus referents morals s’esberla. Perquè a nivell personal, els qui ens sabem pecadors, som conscients de les nostres pròpies limitacions. Sabem en què hem fallat a la vida, en què no hem estat fidels, quan hem trencat els nostres compromisos i fins hem avaluat el mal que hem fet (quan n’hem fet), alhora que també hem pogut atresorar el valor de la conversió –no gens fàcil de vegades- i la grandesa magnànima del perdó, quan aquest ens ha estat concedit per Déu i/o per la persona ofesa.
Però mentre la mirada interna depèn d’un mateix, la mirada de l’altre és sempre subjectiva, perquè ningú no pot entrar en l’ànima del pròxim, ni ens és lícit intentar-ho. Per això ens commou i ens causa un dolor immens quan, ja sigui perquè l’altre confessa el pecat o aquest és revelat per mitjans externs (però sense engany i mentida), i descobrim que res no és el que nosaltres pensàvem o bé que en l’altre hi ha un mal que no podíem tan sols imaginar.
I és curiós com, vistes les coses des d’una perspectiva humana –per confirmar el que ara vaig a dir basta que llegim el que han publicat aquests dies els diaris-, acabem per reconèixer que deurien tenir certa raó els escolàstics quan van formular com a sentència el “bonum ex integra causa, malum ex quoqumque defectu”. O el que és el mateix: que per avaluar la bondat d’una cosa, la societat exigeix que aquesta bondat s’estengui a la integritat del seu ésser, mentre que per determinar la maldat integral d’un ésser, basta que hi trobem un únic defecte.
Pujol ens ha fallat. El referent moral que encarnava s’ha fet bocins, i fins és probable que ara s’hagi descobert tan sols la punta d’un iceberg que, ajuntat a l’acció dubtosa d’alguns dels seus fills, acabi per avergonyir-nos, si és que encara no ens hem avergonyit prou. Perquè ara és la confessió la que –per insuficient que sigui- marca el procés, i l’expresident ja no podrà emparar-se en la senyera (com va fer el 1984, en ser acusat per la desfeta de Banca Catalana), assegurant que un atac contra ell era un atac contra Catalunya.
No, aquest cop no ho podrà fer, sortosament per a Catalunya, perquè Catalunya és molt més que Jordi Pujol, com també Espanya és molt més que els tres darrers tresorers del Partit Popular citats pel jutge Ruz, o que l’expresident de la diputació castellonenca i que l’expresident i exministre Jaume Matas, persones que tots els companys de partit defensaven com un sol home i que avui només mereixen l’escarni dels seus.
Certament que el mal ja està fet i que res no pot evitar l’enderroc d’un mite, per bé que no hauríem d’oblidar el bé que haurà fet al llarg dels darrers quaranta anys, perquè jo no accepto com una veritat absoluta la segona part de la proposició llatina a què abans he fet referència. Potser per això demanaria a Jordi Pujol que completés la confessió. Que tragués motu propio tot allò respecte del qual ha de passar comptes a la societat. Tot allò de dolent que ha fet per lucrar-se o evadir les lleis del país, perquè només així podrà d’alguna manera redimir-se, ja que rehabilitar-se no ho aconseguirà mai.
I novament (ja ho vaig fer en el meu passat article) citaré David González per acabar, perquè res no ve més a tomb que les paraules que, a La Vanguardia, extreu de les “Confessions” de Sant Agustí, quan aquest, posat davant Déu, es demanava: “Per què si Tu ho saps tot, encara m’he de confessar a Tu?” Doncs és molt simple: perquè només de la confessió pot néixer el perdó i la comprensió de l’Altre. I també dels altres!, encara que el confessant haurà d’assumir ell sol el feix, suposo que terrible –d’aquí la compassió que jo sento avui per Jordi Pujol-, de la que serà ben segur una dura penitència.
Josep Maria Quintana 