Estat Espanyol, Societat anònima (II)

by

Nicolau Rubió no creu en la viabilitat de cap de les que ha definit com les dues posicions radicals del catalanisme (la materialista, que ho sacrifica tot a l’interès econòmic, i la romàntica, que comporta sacrificar l’interès al sentiment), i s’adscriu més aviat a una tercera via que permet assumir –sense abandonar-ne cap- ambdós sentiments i contribuir alhora a l’eficàcia de l’Estat. Aquesta posició és –diu- la que ha de ser capaç de posar el catalanisme en marxa vers un objectiu clarament definit. Rubió aposta, així, per una via que denomina “d’equilibri racional” que impliqui un catalanisme actiu i estimulant, que no sigui una “nosa” econòmica (que no sacrifiqui, per tant, l’interès material al sentiment), ni meni tampoc a l’antipatriotisme sentimental (el que sacrifica el sentiment a l’interès econòmic del país i dels ciutadans de Catalunya). Quan el principi que guia una conducta política és la voluntat de construir un gran poble, el que mai no s’ha de fer –diu Rubió- és sacrificar aquest poble, obligant-lo a empobrir-se en nom d’aquell mateix principi.

Rubió i Tudurí observa la realitat amb una mirada freda i sincera que el porta a l’afirmació que ha utilitzat per a intitular el seu assaig: El matrimoni de Castella i Catalunya és, diu, “un matrimoni de conveniència”. I afegeix: “La unió política d’ambdós pobles no es féu ni existeix per efusió sentimental, sinó per juxtaposició geogràfica, per reciprocitat en molts dels llurs interessos, i per un respectable principi superior de política col·laboracionista, que ja hem vist que Catalunya havia servit amb constància, el qual tendeix a construir organismes internacionals que englobin en un equilibri pacífic, pobles diversos que, independents, estarien en guerra.”

Rubió no tem que el titllin de cínic quan convida els catalans a la conquesta de l’Estat Espanyol (a pesar del fracàs de Cambó), creu més aviat que serà precisament l’assalt d’aquest Estat allò que podrà transformar radicalment la política catalana. Catalunya, doncs, a més d’una realitat, és una personalitat que es manifesta en un pacte amb l’Estat; per tant l’Estat ha de respondre, a través d’Espanya, a aquest pacte entre dos països. Per expressar això, Rubió utilitza el títol provocatiu d’Espanya, societat anònima, com a símbol d’un acord societari que defensa els interessos de tots. I aquesta idea, com ha observat Isidre Molas, el porta a situar-se en la percepció d’una certa tradició federal, en la mesura que, essent –com és- un catalanista radical, tanmateix és moderat en els mitjans que utilitza.

Rubió, en efecte, sempre defensa el criteri de funcionar amb socis perquè d’aquesta manera hi ha més possibilitats d’interrelació. Això implica, doncs, viure junts en allò que calgui viure conjuntament i diferenciar-se en tot allò que exigeixi un distanciament. I és aquesta concepció política la que, en una persona com Rubió -que no prové directament de la tradició federalista catalana-, li permet d’arribar a l’esquema de la relació federal per una via racional. Rubió, doncs, defensa el federalisme no tant per raons de principi, com per raons d’utilitat. Des d’aquest punt de vista, hem de cercar la seva raó federal en un federalisme que apunta més cap a la legitimació utilitària que no pas a la històrica. L’únic que Rubió demana a l’Estat és que defensi els socis que l’han creat i que el mantenen.

Rubió és clar en la necessitat de mantenir Catalunya unida a Espanya: “La balcanització ibèrica, l’esmicolament de la Península, no pot ésser un ideal de cap política. L’Europa occidental la consideraria com un greu perill, i miraria d’evitar-la a tot arreu. No hi hauria tractadista polític que no la mirés amb inquietud; i nosaltres, els catalans, que ens envanim de seny polític, no ens decantarem més que per força, cap a fórmules de regressió, cap a processos de disgregació d’un organisme polític superior, com l’Estat espanyol; només la desesperança, o la confusió política ocasionada per un desgovern absolut a Madrid, o per grosses injúries als sentiments catalans, han fet possible que alguns acceptessin, com a mal menor, la perspectiva de la destrucció de l’Estat Espanyol.”

Amb aquest posicionament que basa en la llibertat i en el respecte mutus, Rubió intenta refer, a partir d’una nova fórmula, el vell “Pacte federatiu” de la Corona d’Aragó, heretat per la Corona d’Espanya. Es tracta, doncs, d’una proposta política força original que no pretén recolzar-se en el sentiment, perquè –com dirà ell mateix- ni aquest pacte, ni la Constitució de l’Estat, ni el Codi Penal, no exigeixen del súbdit català l’adhesió de cor, sentimental, a l’Estat Espanyol.

Assolit aquest punt, Rubió es planteja les premisses sobre les quals s’ha de recolzar la seva posició política. Sintèticament, són aquestes: a) el catalanisme ha de ser entès com una voluntat col·lectiva inapropriable singularment; b) la política catalana ha de formular un compromís amb la política mediterrània (…) i de solidaritat amb Europa; c) la llibertat s’ha d’entendre a Catalunya com una inalienable qüestió de principi; d) els catalans han de participar necessàriament en les tasques de govern de l’Estat; i e) la llengua castellana i la bandera espanyola es poden acceptar, respectivament, com a eina de treball conjunt i com a símbol comú. Però que s’accepti el castellà com a llengua administrativa comuna en el marc de l’Estat no significa que els catalans l’hagin d’estimar com a llengua pròpia: “Una condició de cortesia liberal i de convivència és el no intentar assimilacions ni menys imperialismes lingüístics (en el cas concret, no voler eixamplar l’àrea del castellà) ni voler fer-lo estimar per força; no voler veure en cada rètol en català, una injúria al castellà, perquè no hi ha injúria en recloure el castellà dins el marc purament oficial, en el lloc d’Esperanto Espanyol que li és propi.”

Rubió, doncs, irromp a l’opinió política l’any 1930 amb un assaig força original, clarament de “tercera via”. “No escolteu –escriu- el catalanisme mendicant i ploraner, que fa llàstima ni el catalanisme cridaner i eixorc, que fa vergonya. No engruixiu els rengles dels que, com a suprem desig, esperen les “concessions” dels altres. Creguem en nosaltres mateixos. Amb les voluntats tenses, i amb els ulls fits en una Catalunya més forta, més noble i més lliure, posem tot el nostre esforç a la feina d’enfortir-la, d’ennoblir-la, i de convertir-la, més i més, en terra de llibertat i de civilització.”

Anuncis

%d bloggers like this: