Israel, Gaza… l’article d’Antoni Puigverd: “Cristians”

by

Dilluns passat, Antoni Puigverd abordava a La Vanguardia un tema tan greu com conflictiu per les reaccions viscerals que provoca, en parlar de la violència que sofreixen avui els cristians en algunes zones del planeta davant la indiferència dels països occidentals. Ell, però, no vol comparar la devastació i els morts causats pels bombardejos israelians de Gaza amb la persecució, les matances i l’èxode dels cristians de Mossul i el nord d’Iraq, a càrrec de les milícies islamistes. “El dolor per les tragèdies bèl·liques és igual a totes guerres –afirma, i això perquè- el sofriment humà és tan intens a les planures de Nínive com a les platges de Gaza. Totes les víctimes pateixen igual.” Per tant, no es pot “establir un rànquing de víctimes segons l’afecte que ens susciten o la pietat que ens provoquen, però, el fet és que unes víctimes ens fan mal al cor i d’altres ens rellisquen per l’esquena.”

Puigverd és molt gràfic quan diu que “veure cadàvers de nens palestins en braços d’un pare que brama envoltat de dones que ploren ha commogut tots els benintencionats del planeta, mentre que una sonora indiferència presideix l’èxode i la desaparició dels cristians orientals. Fa 50 anys, a bona part de l’Orient bíblic (Palestina inclosa), els cristians eren més del 25% de la població. Ara són residuals. Les bombes israelianes han estat descrites com l’obra d’un monstre sense entranyes, obsessionat a triturar els indefensos habitants de Gaza. Però no hi ha ningú que s’emocioni amb les víctimes de l’expeditiva neteja religiosa que estan imposant entre l’Iraq i Síria les milícies islàmiques.”

Puigverd no denuncia tan sols el fet sinó que va fins a l’arrel quan afirma –colpidorament per a nosaltres- que “una neteja tan radical no l’hem permesa, només, per falta d’imatges emotives. La permetem perquè també nosaltres, els països de tradició cristiana, considerem execrable, prescindible o superable la nostra herència religiosa. No ens fa res que es perdi. Girem el cap, potser fins i tot complaguts: si nosaltres ens hem alliberat de la tradició religiosa, ¿per què ens ha de preocupar que aquells vells cristians d’Orient en siguin alliberats per força?”

A més del que opina Puigverd –que subscric-, jo m‘he demanat quina altra raó hi pot haver que ens faci tan selectius a l’hora d’avaluar aquesta realitat. Ho vaig plantejar ahir a taula i el meu fill em va respondre:

-Perquè pensem en binari. En un món de bons i dolents. I aquí rau el nostre error.

-Explica’t més –que jo li faig.

-Observa que els palestins refugiats al Líban viuen a camps de refugiats de fa dècades –ell em respon-. De fet, la majoria hi han nascut. Però a pesar d’això no tenen dret a la ciutadania libanesa. La realitat és que els palestins del Líban no tenen cap dret, viuen com a subhumans, en un apartheit que no té res a envejar al que els israelians sotmeten els palestins dels territoris ocupats, convençuts que “el Senyor estima més els portals de Sió que totes les viles de Jacob”, com assegura el salm 86. Però t’asseguro –afegeix- que els àrabs de Palestina no són millors que els del Líban. Entre ells també es tracten pitjor de com cadascun d’ells tracta als animals. Recorda sinó com Hamàs tirava per la finestra militants del Fatah durant el cop d’estat que els va donar el control de Gaza. I també la cruent reacció de Fatah a Cisjordània. Però no és només això, perquè tampoc són millors els àrabs de Síria i de l’Iraq. Avui, la crucifixió de l’adversari o la decapitació d’aquest i l’exposició del cos a la plaça pública són armes de guerra usades per ISIS en la seva decisió de crear estats islàmics purs; i Bashar Al-Asad està emprant, a Síria, armes prohibides contra els seus propis ciutadans. I si vols et parlo també dels egipcis, que, al meu entendre, són tan culpables de l’inhumà bloqueig de Gaza com ho és Israel. I es tracten entre ells pitjor del que tracten els animals. Perquè… quants germans musulmans han estat condemnats a mort o directament eliminats pel nou règim del general Al-Sissi? Centenars. Segur que ompliria pàgines i pàgines amb més exemples com aquests.

-Què em vols dir amb això: que Israel s’està comportant com ho fa tothom a aquella regió del món?

-Sí, perquè el context israelià no és europeu. Nosaltres, els europeus (sobretot els d’esquerres), som molt durs amb Israel perquè creiem que és un estat de matriu europea i esperem que tingui un model republicà basat en el principi de ciutadania, no un model basat en l’ètnia. I ens equivoquem. D’acord que Israel és un estat “democràtic” (encara que es manté en els territoris ocupats contra el dret internacional), però la majoria dels jueus europeus que van anar a Israel provenien d’Europa de l’est, de l’antic imperi rus (Polònia, Lituània, Ucraïna…) un lloc molt poc exposat a les idees liberals, que no havien viscut les conseqüències de la Il·lustració. Israel, doncs, s’està comportant com es comporta tothom al seu entorn, aplicant una visió ètnica de l’estat, intentant aconseguir un espai vital mínim per als seus. Actua, per tant, com els països àrabs del seu entorn: com els alawites de Síria, com els sunnites de l’Iraq, com els kurds… I en la meva opinió, si els àrabs no fan el mateix contra els jueus és perquè no poden. És, simplement, una qüestió de capacitat, no de principis. Perquè estic segur que, si pogués, Hamàs degollaria els jueus a centenars.

-I què conclous, doncs?

-Doncs que trobo poc sensat analitzar l’actual conflicte a Gaza com si contempléssim un partit de futbol, amb una divisió clara entre bons i dolents (bons els palestins, dolents és israelians), i mesurant la bondat i la maldat d’aquests o d’aquells amb un simple marcador de víctimes. Un marcador, a més, que –com també observa Puigverd al seu article-, tan sols es posa en marxa quan el conflicte implica als israelians. Mala manera, doncs, d’analitzar el tema amb objectivitat.

-I quina solució aportes?

-Solucions, poques, perquè la qüestió fonamental a resoldre (però que ningú no es planteja) és què podem fer perquè la vida humana tingui valor al Pròxim Orient (no només entre els israelians). I si aquest és l’objectiu, hem de esquivar el plantejament simplista de dir qui (dels contendents) és pitjor: si Hamàs o Israel. Perquè aquest és un “concurs” que poden guanyar tots dos per igual, ja que tots dos valoren la vida segons criteris tribals. L’objectiu, doncs, seria d’aconseguir que, tan l’un com l’altre, passessin d’un principi de pertinença tribal (que comporta que hi hagi humans de primera i de segona que es poden –o que cal!- eliminar) a un principi de ciutadania (on l’home individualment tractat i la humanitat sencera són entesos com un valor universal). Tot altre exercici reforça només la tribalitat i esdevé inútil.

Anuncis

%d bloggers like this: