Miquel Iceta –al qual vull reconèixer una indiscutible intel·ligència, una agudesa molt superior a la de Pere Navarro i un olfacte polític gens comú- justifica la seva proposta alternativa a la doble pregunta formulada per Artur Mas en el fet que –diu ell- no es pot dissenyar ni tampoc plantejar una pregunta referendària en una consulta que s‘ha d’emparar en una llei de consultes «que només preveu consultes no referendàries». Per això ell en planteja una d’alternativa, que -segons ens assegura- sí que estaria emparada per la llei de consultes no referendàries del Parlament.
De fet i per simplificar, el que de veritat interessa a Miquel Iceta no és saber si els catalans volen ser un estat i si volen que aquest estat sigui independent (pregunta de Mas) sinó què opinen els ciutadans de Catalunya sobre un nou pacte entre Catalunya i Espanya (en la línia del pensament expressat per Nicolau M. Rubió el 1930, que vaig exposar en dos articles anteriors).
Doncs bé, estiguem o no d’acord en la proposta d’Iceta, el que jo voldria és donar resposta a una pregunta que em va fer la meva dona i no li vaig saber contestar immediatament: «Què és –em va demanar- una pregunta referendària?». «Per què, segons Iceta, la que planteja Mas ho és i, per tant, no pot quedar emparada per la Llei de Consultes que elabora el Parlament de Catalunya?».
Ara, que he estudiat la matèria, el primer que s’ha de dir és que el constituent de 1978 va configurar els mecanismes de democràcia directa d’una forma residual. La realitat és que ni els autors de la ponència constitucional (els anomenats «pares de la pàtria»), ni el Parlament que va aprovar el text definitiu, creien en la participació ciutadana directa en els assumptes públics. D’aquí, per exemple, que -a diferència de la Constitució republicana de 1931- l’actual text en vigor no reculli la figura del referèndum derogatori, pel qual la ciutadania pot revocar directament una llei aprovada al Parlament. I que, llevat dels casos de reforma constitucional i estatutària, el resultat del referèndum sigui merament consultiu, no vinculant per al subjecte convocant, i requereixi, a més, la prèvia autorització del Congrés.
És per això que, fins ara, el TC s’ha mostrat reticent en aquest sentit i, com ha argüit molt clarament (encara que la seva opinió és discutible) la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, la consulta que proposa Mas per al 9-N no és constitucional «perquè l’article 92 de la Constitució atorga al rei, mitjançant proposta del president del Govern prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats, la potestat per convocar referèndums consultius “sobre assumptes d’especial transcendència”. »
A aquest argument se li suma que l’art. 149.1.32 del text constitucional atribueix a l’Estat la competència per convocar consultes populars per via de referèndum. D’aquí que, si la Generalitat no obté l’autorització del Parlament espanyol, el Govern d’Espanya demanarà al Tribunal l’anul·lació immediata de la convocatòria de consulta.
Recordem que quan Ibarretxe va voler demanar a l’opinió de la ciutadania basca el seu parer sobre l’obertura d’un procés de negociació per, prèvia manifestació inequívoca d’ETA de posar fi a la violència, aconseguir la pau i la normalització política, el Govern de Rodríguez Zapatero va recórrer aquesta llei del Parlament Basc i afavorí una interpretació molt restrictiva del TC en tot el relacionat amb els referèndums, consultes populars i altres instruments de democràcia directa.
Va ser aleshores quan el TC va afirmar l’excepcionalitat del referèndum en el sistema constitucional espanyol. Un sistema basat –va dir- en els instruments de democràcia representativa i on aquest procediment excepcional que resulta ser el referèndum queda confinat als casos expressament previstos per la Constitució. És a dir, a la pròpia reforma constitucional i a les reformes dels estatuts d’autonomia, d’una banda; i de l’altra, als casos que preveu l’esmentat art. 92, supeditats a l’autorització del Congrés. Més enllà d’aquests supòsits, insisteix el TC, no hi ha competències implícites ni altres vies mitjançant les quals institucions com les comunitats autònomes puguin demanar l’opinió de la seva ciutadania en assumptes públics considerats transcendents.
Observem, doncs, una gran desconfiança per part del TC davant tot el que soni a participació no autoritzada pel Congrés. Més encara, en l’opinió del TC, la distinció entre referèndum i consulta és una mera disfressa, un artifici per evitar així la preceptiva autorització del Congrés. Per al TC, si l’objecte de la consulta es refereix a l’opinió del conjunt del cos electoral i s’articula a través dels mecanismes propis dels procediments electorals -per exemple, utilitzant el cens gestionat per l’administració i amb les típiques garanties jurisdiccionals-, aleshores aquesta consulta és un referèndum, al qual s’aplicaria el règim establert en els arts. 92 i 149 de la Constitució. En definitiva, que sense autorització no hi ha consulta, es digui com es digui aquesta.
Tenim, doncs, que la pregunta que em formulava la meva dona no té, al meu entendre, una resposta canònica, però si partim de la doctrina del TC haurem de concloure que estarem davant d’una pregunta «no referendària» quan aquesta no versi sobre «assumptes d’especial transcendència» per al país. I en aquest sentit, és evident que la pregunta plantejada per Mas n’és, de referendària, ja que, d’aprovar-se, implicaria –quasi res!- una alteració de l’actual territori d’Espanya (que es reduiria) i el naixement d’un nou estat independent.
Val a dir, però, que aquesta interpretació de la Constitució no és l’única possible (o no ho hauria de ser). No veig per què no se’n podria fer una altra que ajustés el text constitucional a les demandes d’una ciutadania que demana més i millor democràcia, més i millors instruments de participació directa en la gestió dels assumptes públics. Perquè fa de mal entendre –ens agradi o no, hi estiguem o no d’acord- que els partits que representen el 80 per cent del Parlament de Catalunya no puguin demanar als ciutadans d’aquella comunitat si volen ser un estat i si voldrien que aquest fos independent, deixant per a una discussió futura amb l’estat del que ara formen part la decisió final. Però no hi ha dubte que, atenent-nos a la legalitat vigent –i a la interpretació estricta que fins ara n’ha fet el TC- la pregunta prevista per al 9-N no serà viable (com prediu Miquel Iceta), i abocarà a una suspensió ordenada pel TC, a instàncies del govern espanyol.
Josep Maria Quintana 