Els reptes del Papa Francesc

by

Per als que seguim de prop la vida de l’Església catòlica i ho fem des de la crítica a què ens obliga el compromís de la fe i de la fidelitat als seus principis (tot i les nostres mancances personals), la figura del Papa Francesc ha esdevingut una benedicció que no esperàvem, com una pluja d’abril sobre els sembrats que demanen afanyosament l’aigua de primavera.

La reflexió teològica és important, no seré jo qui ho negui, però l’Església necessitava d’un aggiornamento com aquell que predicà i experimentà amb el Papa Joan a l’inici dels anys seixanta, i d’una obertura clara a la societat, per tal que, de manera visible, els cristians puguem comprovar que el Papa coneix, comparteix, sofreix i vol afrontar els problemes de la gent i sentir-los en carn pròpia, alhora que també s’encara a alguns dels grans reptes que, fins ara, cap altra Papa havia intentat afrontar clarament. Un d’aquests és de clarificar les finances vaticanes, sovint objecte d’escàndols i, sens dubte, farcides també d’un obscurantisme que no compleix amb les mínimes exigències dels organismes internacionals. Un altre és el de la pedofília, que ha afectat a sectors prou importants del clergat. Problema que, si bé és cert que Benet XVI va ser el primer a reconèixer i denunciar, ningú no havia afrontat amb la fortalesa i la serenitat que ho està fent el papa Francesc.

Fa uns dies, el periodista italià Eugenio Scalfari publicava al diari La Reppublica una entrevista amb el Papa que ha provocat un gran enrenou. Scalfari és un periodista agnòstic ja molt gran (va néixer el 1924), que es va reunir amb el Papa sense papers ni magnetòfons. També sense testimonis. És –assegura- el que ha fet sempre a les entrevistes, que després escriu fiant-se tan sols de la memòria. Segons ell, mai no se li ha queixat ningú, i tampoc el papa Francesc, a pesar que –ho reconeix el mateix Scalfari- va fer dir al Papa coses que probablement no va dir amb la seva textualitat, però que –matisà- “ajudaven el lector a entendre més bé el seu pensament”.

El paràgraf més impactant per la seva contundència és aquell on diu que “molts dels meus col·laboradors que lluiten amb mi m’asseguren, amb dades fiables, que calculen la pedofília a l’Església al nivell del 2%. Aquesta dada m’hauria de tranquil·litzar, però li he de dir que no em tranquil·litza gens. Al contrari, ho trobo gravíssim. El 2% són sacerdots i fins i tot bisbes i cardenals. I n’hi ha d’altres, encara més, que ho saben però callen; castiguen però sense dir el motiu. Jo veig insostenible aquest estat de coses, i tinc la intenció de fer-hi front amb la severitat que requereix”.

El reconeixement d’aquest gran pecat que el Papa veu amb preocupació i que, segons Scalfari, compara a la “lepra”, és el primer pas que pot conduir a la seva superació, ja que la “conversió” (per dir-ho amb paraules de l’argot eclesial) no es pot produir si no hi ha, primer, un reconeixement clar de la falta comesa.

Fins fa ben poc, l’Església havia seguit la política de l’estruç davant aquesta mena d’actuacions, la qual cosa era un símptoma clar de no voler fer front al problema per resoldre’l. Amb Francesc la cosa ha canviat i el Papa és el primer a demanar perdó, com va fer davant unes persones que havien estat víctimes d’agressions en aquest sentit. Ara bé, després de demanar perdó caldrà trobar solucions, i aquí és on encara no coneixem quines seran aquestes.

A l’entrevista, Scalfari va confrontar el Papa amb la qüestió del celibat, la no acceptació del qual ha estat motiu que centenars de milers de sacerdots hagin abandonat el ministeri, i Francesc va dir –segons consta a l’entrevista- que el celibat és un problema, però no de gran entitat. “Fa falta temps –van ser les seves paraules-, però hi ha solucions i les trobaré”.

Un altre dels reptes de què es parla a l’entrevista és el referit a l’actuació de l’Església davant la màfia, a la qual el Papa ataca amb fermesa. Dues setmanes abans, a Calàbria, havia dit que la ‘Ndrangheta (la màfia calabresa) era l’adoració al mal, el menyspreu al bé comú i afirmava contundent que s’havia de combatre. Pocs dies després d’haver fet aquesta afirmació, els mafiosos de la presó d’alta seguretat de Larino decidien desafiar-lo no assistint als oficis religiosos, i alhora, la Mare de Déu de les Gràcies, patrona d’Oppido Mamertina (Reggio de Calàbria), un poble de 6.000 habitants, s’aturava en una processó davant la casa de Peppe Mazzagatti, un històric capo de la ’Ndrangheta, condemnat a cadena perpètua.

Coincideixo amb el director de La Vanguardia quan escrivia, parlant d’això mateix, que la nova condemna de Bergoglio a les associacions criminals des de les pàgines de La Repubblica és una prova que el Papa ha entès que l’Església catòlica ha de fer un pas endavant. “La denúncia a la màfia no serà un fet aïllat, sinó constant”, va declarar Francesc a l’entrevista amb Scalfari, afirmació que esdevenia una clara advertència als qui, des dels púlpits, no han demostrat prou coratge per oposar-se a aquesta lacra social.

I no deu ser fàcil enfrontar-se a uns mafiosos que, a zones d’Itàlia, en molts casos han actuat impunement. No diré que amb l’ajut de les esglésies locals, però sí amb la complicitat i el silenci d’aquestes que s’han mostrat incapaces d’enfrontar-se amb coratge a fets i actuacions que atempten no sols contra els drets civils, sinó clarament contra els drets humans.

Heus ací, doncs, per què m’ha agradat la valentia i el coratge del Papa Bergoglio, com també aquest deseiximent que mostra respecte d’ell mateix quan, preguntat si no tem per la seva vida, va respondre amb ironia que, a la seva edat, això ja no l’ha de preocupar.

Potser l’únic “però” que he de posar al que he dit fins ara és que, pocs dies després de publicada l’entrevista, la Secretaria d’Estat vaticana hagi decidit retirar-la de les web’s oficials de la Santa Seu, que se n’havien fet ressò, tot afirmant que “l’entrevista és fiable, però el text no va ser revisat paraula per paraula”. A pesar d’això, el Papa no s’ha pronunciat condemnant l’entrevista, i el pare Lombardi, portaveu de la Santa Seu, ha desmentit que la decisió d’esborrar-la de les web’s fos del Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Però és clar que algú ho ha decidit, la qual cosa demostra que el Papa no ho tindrà gens fàcil, perquè la inèrcia del poder és tan enorme que es fa molt difícil de contrarestar.

Anuncis

%d bloggers like this: