Regeneració de la política?

by

Les derrotes i les crisis solen conduir els pobles a una reflexió, de vegades profunda i d’altres més superficial i aparent, que sol acabar amb un propòsit d’esmena que descriu molt bé la paraula regeneració. De fet, quan Espanya va viure la pèrdua de les darreres colònies l’any 1898 (conegut popularment com “l’any del Desastre”), va néixer un moviment que es va definir com a regeracionisme, que va tenir com a capdavanter un notari aragonès de nom Joaquín Costa. Per dir-ho molt esquemàticament, el regeneracionisme és una doctrina política que els seus defensors aixequen com alternativa a la política de la restauració. En definitiva, a la democràcia falsificada que havia dissenyat el conservador Cánovas del Castillo en entronitzar Alfons XII a la corona d’Espanya, amb la col·laboració de Sagasta, líder aleshores del Partit Liberal.

Però el més descoratjador per als regeneracionistes va ser que, malgrat les idees expressades pels seus defensors (entre els quals cal remarcar la figura del també aragonès Basilio Paraíso), res no semblava canviar al país. Acabada la regència de Maria Cristina, la succeí el jove Alfons XIII l’any 1902. L’any anterior, Sagasta, el polític més desprestigiat pel Desastre, havia format nou govern. Però ja en aquell moment el concepte de regeneracionisme havia estat expropiat pel sistema establert i buidat de contingut. Com a eslògan polític estava en boca de tothom i podia aplicar-se a qualsevol cosa. I com a exemple del que dic, afegiré que, fins en una novel·la publicada l’any 1903, Pío Baroja descriu que, en el rètol d’un sabater de banqueta, hi havia escrites aquestes paraules: “se regenera calzado”.

Potser us demanareu per què he començat el meu article d’avui amb aquesta referència al regeneracionisme de finals de segle XIX i principis del XX. Doncs perquè les paraules que ha dirigit Mariano Rajoy als seus correligionaris a la darrera reunió de l’elit dels conservadors, han estat no sé si una imitació o un succedani del regeneracionisme, ja que ha parlat de regenerar la democràcia i, com a possibles maneres de fer-ho s’ha referit a l’elecció directa dels alcaldes i a una reducció dels aforaments dels polítics, entre d’altres mesures menys importants.

Jo sé que és molt lleig fer judicis d’intencions, però no ho és de valorar raonablement les propostes dels polítics quan aquests tenen ja un gran bagatge (un historial) a la seva esquena. Això no ho podria fer dels líders de Ciutadans o de Podemos, que acabem de conèixer, als quals hem d’aplicar, com a mínim, el benefici del dubte, però sí que ho puc fer d’un personatge com Mariano Rajoy i d’un partit com el Popular, dels quals tots en coneixem la història

L’any 2004, Rodríguez Zapatero va dur al seu programa l’elecció directa dels alcaldes, una proposta que té aspectes positius i negatius (com totes les que fan referència als sistemes electorals). L’elecció directa implica una major proximitat entre l’elector i l’elegit, com també una possibilitat de control posterior de l’acció de govern, ja que, ho vulgui o no, l’alcalde elegit directament es deu molt més als ciutadans. Però també comporta la possibilitat de donar el poder municipal a una persona que, tot i que ha estat la més votada, pot no tenir la representació de la gran majoria d’electors del municipi.

Aleshores, el Partit Popular no va acceptar la proposta de Rodríguez Zapatero  i aquest (convençut que aquestes reformes demanen un suport majoritari) la va retirar.

És creïble, per tant, que ara Mariano Rajoy la defensi? És clar que pot haver canviat de criteri, però m’heu de permetre que ho dubti. Per què? Doncs perquè encara que a les eleccions locals no s’han de reproduir necessàriament (i mimèticament) els resultats de les europees, no hi ha dubte que aquestes són, com a mínim, una estadística molt fiable de com està avui distribuït el vot a Espanya. I per més que se’ns faci difícil dir si Ciutadans o UPyD són partits d’esquerra o de dreta (encara que, pel que fa a aquest darrer ho tinc més clar), la veritat és que el retrat que ens mostren les darreres eleccions és que a Espanya tenim una esquerra majoritària, però molt fraccionada, i una dreta que es concentra bàsicament en el Partit Popular.

No seria, doncs, estrany que, si seguim amb l’actual sistema proporcional d’elecció dels regidors municipals (que són els qui, en un segon torn, elegeixen l’alcalde), a molts ajuntaments, la suma dels partits d’esquerra tinguessin més vots que els trets pel Partit Popular, que, això no obstant, seria el més votat al municipi. Amb l’actual sistema, el pacte entre les esquerres (més enllà que aquesta mena de pactes ens agradi o no, i siguin o no convenients, que ara no parlo d’això) podria obtenir moltes alcaldies que avui són a mans del Partit Popular, el qual formaria una majoria minoritària però quedaria a l’oposició. I aquest és, em sembla, el raonament que ha dut a terme Rajoy quan diu que l’elecció directa dels alcaldes comportaria una regeneració de la democràcia.

En definitiva, que jo no em crec les seves bones intencions, perquè Rajoy no és Joaquín Costa ni Basilio Paraíso. S’assembla més aviat un Sagasta, que representava sens dubte tots els vicis el sistema que, segons ell, pretenia regenerar.

———-

Parlaré de l’aforament un altre dia per manca d’espai. De tota manera, vegeu d’entrada la diferència que hi ha entre les presses que nosaltres hem tingut per aforar l’anterior rei i el que està succeint a la veïna França on, aquests dies, s’ha produït la detenció del darrer cap d’estat, que allí no té cap mena de protecció ni cap aforament. A França, l’expresident de la República és avui el ciutadà Sarkozy. Per tant, com vostè i com jo, amic lector. Simplement una persona humana amb l’habeas corpus que tenim la immensa majoria dels mortals.

Anuncis

%d bloggers like this: