Els Pujol han decidit embolicar la troca

by

Cada dia que passa des de la confessió (del tot insuficient) de Jordi Pujol sobre la possessió d’uns diners a un banc Andorrà que provenien d’una suposada “herència” del pare, que no ha declarat mai i respecte de la qual no ha satisfet cap mena d’impost (algun dels quals, com el de successions, és competència de la Generalitat de Catalunya), contribueix a desfigurar i malmetre la imatge que molts teníem del patriarca, un home que, després de desvetllar l’error comès, sembla més decidit a embolicar la troca que a afrontar la realitat (i les conseqüències) del fet.

Un home que confessa un pecat i demana públicament perdó tot al·ludint a l’expiació del mal causat pot esperar comprensió i fins i tot compassió si ell mateix es presta de seguida a aclarir la malifeta i col·labora a la transparència pública dels fets, però no sembla que sigui aquesta l’actitud de Jordi Pujol ni –encara menys- de la seva família, de la qual tots ja tenim la impressió que ha decidit atrinxerar-se en l’error i usar tots els mecanismes jurídics que tenen a l’abast per a la seva defensa personal; mecanismes als què, sens dubte té dret la família, però que no contribueixen a restablir la Justícia (i poso aquesta paraula en majúscula) perquè aquesta no es restableix tan sols amb una sentència (condemnatòria o absolutòria) sinó amb un acte de reparació del mal causat.

El sistema judicial espanyol permet, és clar, que l’acusat d’un delicte faci servir tots els mitjans legals possibles per defensar-se. Pot no declarar en contra seva, pot perseguir la nul·litat de les proves, no és precís que digui la veritat si aquesta el perjudica, etcètera, etcètera, però això, que pot ser extremadament útil per aconseguir una sentència benèfica o fins i tot absolutòria, no restableix la Justícia ni, en el cas d’un polític, el rehabilita davant l’opinió pública, que demana un altre tipus de reparació. Recordin si no el cas d’aquell tresorer del Partit Popular de nom Rosendo Naseiro que va ser absolt del delicte de suborn, en grau de conspiració, perquè el Tribunal Suprem va anul·lar com a prova de càrrec les converses telefòniques gravades, que revelaven clarament els fets delictius, argumentant, però, que l’autorització judicial s’havia demanat per a investigar un presumpte delicte de tràfic de drogues, i el delicte del que finalment se’ls acusava era un altre distint.

Dic això perquè Jordi Pujol hauria pogut esperar alguna mena de comprensió i fins i tot de compassió si, a la confessió (repeteixo que insuficient) feta el 25 de juliol, hagués seguit una contrició sincera i una voluntat manifesta de reparar el dany causat, però la decisió d’ell i de la seva família d’iniciar la defensa als jutjats d’Andorra no sols amb arguments jurídics, sinó també polítics, esdevé un escarni per a la Justícia i una prova inequívoca de la insinceritat d’aquella confessió.

Segons han informat els diaris, una representant legal de la família Pujol va formalitzar dilluns passat una denúncia en nom de Jordi Pujol Ferrusola “per vulneració del secret bancari”, denúncia a la qual –asseguren aquestes fonts- s’afegirà aviat la resta de la família. A més, el fill gran de l’expresident de la Generalitat també va presentar un recurs contra les comissions rogatòries enviades a Andorra des de l’Audiència Nacional i el jutjat d’instrucció número 31 de Barcelona. Els arguments contra l’acompliment d’aquestes comissions rogatòries parteixen –segons explica La Vanguardia– de l’incompliment dels requisits de la legislació andorrana per donar resposta a les peticions, però tampoc no defugen el debat polític català. Segons fonts judicials, la denúncia contra les comissions rogatòries subratlla que hi ha una motivació política evident, i recorda que el jutge Ruz va iniciar les investigacions quan a Catalunya es perfilava la possibilitat de celebrar una consulta sobre la independència. Fins i tot es refereix al fet que l’expresident Pujol es va pronunciar a favor d’aquesta possibilitat.

Novament, doncs, Jordi Pujol intenta embolicar-se amb la senyera per tapar les seves vergonyes (com va fer el 1984 amb el “cas Banca Catalana”), per més que en fer-ho –i ell n’ha de ser conscient- fa mal a l’opció política que sempre ha defensat, malmet greument la política de la Generalitat, fa un mal increïble al procés sobiranista, que tan decididament defensava, i, el que és encara pitjor, no li servirà de res, perquè ningú –ni CDC- no mourà un dit per defensar Pujol des de les institucions, ja que, amb aquesta actitud ell mateix es condemna.

He de confessar que aquest és un cas lamentable on no hi ha bons i dolents. Ho dic perquè, més enllà del que he afirmat respecte de Jordi Pujol i de la seva família- he de dir també que les actuacions de l’antiga companya de Jordi Pujol Ferrusola em semblen denigrants, indignes i miserables; i també l’acció de Manos Limpias –no sols en el cas Pujol sinó en tots els casos en què actua- ja que aquest pretès sindicat d’ultra dreta cerca molt més desmuntar el sistema democràtic que no restablir la Justícia al país. Ara bé, que jo pensi això de la senyora Victoria Alvarez i de Manos Limpias no és excusa per justificar els fets que envolten els Pujol, els quals, en cercar l’anul·lació de la prova (ja que si demostrés que hi ha hagut una revelació del secret bancari, els Pujol segurament evitarien l’accés de la justícia espanyola als seus comptes, o almenys als de Jordi Pujol Ferrusola) és probable –no ho sé- que evitin o disminueixen les condemnes (penals i/o administratives), però del que no hi ha dubte és que que faran encara més gran el menyspreu i la decepció que senten els ciutadans respecte de l’expresident de la Generalitat i contribuiran a malmetre el llegat de la seva vida política. I això darrer encara és més lamentable.

Anuncis

%d bloggers like this: