Josep Maria Quintana

Escric aquest article de diumenge quan encara no sé què succeirà amb la investidura de Pedro Sánchez a pesar que no és difícil predir que, si no canvien substancialment i inesperadament les circumstàncies que avui contemplem, després del “no” a la primera votació, el més probable és que seguim sense president de govern i, per tant, amb una situació d’interinitat que amenaça perllongar-se.

No és, però, la meva voluntat predir què passarà i sí, en canvi, m’importa ressaltar un aspecte sorprenent del pacte de governabilitat que, en un acte extremadament solemne (com si això fos suficient per fer-lo operatiu), van signar Sánchez i Rivera al Congrés dels Diputats.

S’hi diuen moltes coses, al pacte, però com en aquell agre debat que van mantenir Rajoy i Sánchez durant la campanya electoral, sorprèn ara que un dels principals problemes que té el país -em refereixo al desafiament a l’estat de Dret que protagonitza Catalunya-, amb prou feines s’hi remarqui.

A aquell debat, Rajoy i Sánchez també hi passaren de puntetes a pesar de la insistència del moderador Campo Vidal. Només hi van dedicar dues o tres frases, com si aquella qüestió, que teòricament podia unir-los, els cremés els dits. Quelcom semblant succeeix ara en aquest acord de mínims que han signat Sánchez i Rivera. Tots dos s’omplen la boca dient que el pacte és una garantia contra la ruptura d’Espanya (a pesar que la senyora de Cospedal segueixi atiant el fantasma de la por i asseguri que el pacte PSOE-C’s no garanteix aquesta unitat), però el cert és que, si bé l’acord la vol blindar, no aborda el problema real en el sentit d’arbitrar una resposta constitucional que doni una sortida adequada al descontentament força generalitzat que hi ha a Catalunya. O el que és el mateix, per tendir ponts entre les actuals posicions irreconciliables i cosir l’esbrell que s’ha fet en el teixit de la pell de brau.

Sánchez i Rivera (com també Rajoy) han sortit indefectiblement en defensa de la legalitat. ¡Constitución, Constitución, Constitución! Cosa lògica, però sembla que a hores d’ara ja haurien de saber que els problemes no es resolen només amb la defensa numantina del statu quo, sinó maldant per trobar solucions imaginatives. I res d’això s’observa al pacte per a la governabilitat, la qual cosa significa que, de fer-se efectiu aquest hipotètic govern de Sánchez amb el suport de Rivera, el greu problema que representa Catalunya per al conjunt de l’Estat espanyol seguiria essent el mateix i, per tant, un problema sense resoldre.

És possible que algú em digui que l’afirmació que es fa a la pàgina 65 del document que recull l’acord, on es parla d’ “oposar-se a tot intent de convocar un referèndum amb l’objectiu d’impulsar l’autodeterminació de qualsevol territori d’ Espanya” és el camí que ofereixen Sánchez i Rivera, però aquesta formulació negativa no representa cap solució, ja que no enclou cap intent de trobar una resposta i una sortida a la situació actual d’enrocament.

D’altra banda, cada dia que passa, els intents de solució seran més difícils pel fet que Rajoy ha afrontat sempre aquest problema des de la més absoluta passivitat i ha preferit traspassar-lo al Tribunal Constitucional que, com a intèrpret que és de la Constitució, no té cap marge de maniobra, ja que, en democràcia, les maniobres polítiques són competència exclusiva del Parlament.

És cert que, a la sentència de 13/2008, aquest Tribunal Constitucional es pronuncià contràriament la formulació de referèndums consultius sobre determinades qüestions com, per exemple, la independència de Catalunya. Però som molts els juristes que no compartim aquest plantejament i que, com molt bé raonava el catedràtic de Dret Constitucional, Xavier Arbós, pensem que en aquesta sentència el Tribunal Constitucional es va inventar uns límits que no marca el text de la Constitució. I entenem, per tant, que en algun moment els representants del poble sobirà haurien de recordar als magistrats que és als legisladors a qui es deu deferència en la presumpció de constitucionalitat de les seves decisions normatives.

Llàstima que la covardia dels polítics espanyols per afrontar aquest problema real els impedís de donar veu als catalans quan un 80 per cent dels parlamentaris autonòmics reclamaven el dret a decidir, i haurien acceptat de dur a terme un referèndum consultiu, legal i acordat. (Recordeu que al Regne Unit i al Canadà van anar encara més lluny acceptant un referèndum vinculant).

Jo puc comprendre el posicionament de Rivera contrari al referèndum perquè -no ho oblidin- el seu partit va néixer a Catalunya fa 10 anys amb l’únic objecte d’enfrontar-se radicalment al nacionalisme, molt abans que aquest nacionalisme hagués donat el pas al sobiranisme i a l’independentisme. Vull dir amb això que Rivera du el jacobinisme centralista a l’ADN. Però no hauria de ser així en els socialistes. Menys encara en els socialistes del PSC que, amb Iceta van cometre l’error (mortal per a ells) de renunciar al dret a decidir i, per tant, al referèndum que havien assumit com una qüestió essencial i pròpia.

Avui, però, mentre Podemos (i en Comú Podem) consideren que un referèndum sobre Catalunya no seria una tragèdia sinó una oportunitat per reformular el projecte d’Espanya, el socialisme oficial és incapaç d’intentar una operació que s’arrisqui a convèncer els catalans perquè no marxin. I que no s’enganyi ningú: no hi haurà un veritable “govern del canvi” a Espanya que no inclogui també un canvi de perspectiva sobre el procés català.

Curiosament, una de les veus que amb més encert i independència de criteri va demanar aquest referèndum va ser el catedràtic de dret constitucional Francesc de Carreras, de gran predicament en el partit de Rivera, però a qui ningú no va fer cas. “El més factible que se m’acut -deia en un article de 2012- és activar el tipus de referèndum previst a l’article 92 de la Constitució, segons el qual “les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”. Ell, per tant, també es mostrava en desacord amb la sentència esmentada del Tribunal Constitucional.

De Carreras parlava aleshores d’un referèndum consultiu, per tant, jurídicament no vinculant per als poders públics, que havia de ser autoritzat pel Congrés, proposat pel president del Govern central i convocat pel Rei. Però ni això va ser possible, perquè els polítics espanyols seguiren pensant que el més rendible per a ells era de seguir tancats en banda i deixar que la qüestió catalana -que alguns, despectivament, denominaven el suflé català– es desinflés.

Però no s’ha desinflat. I avui, crescut el sobiranisme, temo molt que aquest referèndum consultiu ja no serà acceptat pels partits nacionalistes. Cada dia que passa tot serà, per tant, més difícil i això fa que no s’arbitrin solucions. Però el silenci, o si tant voleu, l’escassa referència que trobem als programes de govern en relació al procés que ha endegat Catalunya per la independència és un mal símptoma, perquè demostra que cap dels qui intenten fer-se amb el poder és capaç d’afrontar la realitat. I mentrestant, el problema segueix i la qüestió degenera.

Com ha dit irònicament Enric Juliana, Catalunya s’està convertint en el gran implícit de la política espanyola. Ho condiciona gairebé tot, però en els moments més delicats esdevé innominable.

Una de les grans atraccions polítiques del passat cap de setmana ha estat, sens dubte, la visita a Madrid de l’exministre d’economia grec, Iannis Varufakis, amb míting inclòs, sempre vorejat per joves polítics de Podemos o d’Esquerra Unida que voldrien emular-lo, encara que això no sigui fàcil de fer.

Varufakis té tot el que es demana a un líder polític: és atractiu, intel·ligent, educat, parla l’anglès gairebé com un nadiu, atreu les multituds amb la paraula (fins i tot els qui no entenen l’idioma que parla –que a Espanya són molts-), està convençut de posseir gran part de la veritat i, més encara, creu (i assegura) que tots els altres són incompetents, mentiders i falsos.

No és una exageració per part meva, això que dic, perquè el grec ha carregat contra les institucions europees i, sense embuts, les ha acusat de mentir i d’ “amenaçar els països més febles” amb treure’ls de la Unió. Segons ell, la Troika ha infós “la por a Espanya i Portugal”, i nosaltres -portuguesos i espanyols- hem donat massa credibilitat a aquesta gent tan poderosa. Segons ell, nosaltres pensem que els polítics de Brussel·les són competents quan aquests, assegura, “no tenen ni idea [se suposa que d’economia], i estan actuant de manera incompetent”. Paraules que, dites en to de míting, van provocar el deliri del públic madrileny que l’escoltava.

Varufakis raona aquesta incompetència afirmant que Europa no va predir mai el col·lapse financer a què es va veure abocada, i explica que, quan aquest arribà, aleshores els polítics europeus es “van morir de por” i descarregaren la seva ràbia contra els països més febles. És a dir sobre nosaltres.

No són paraules menors ni de baix to, les de l’exministre grec, el qual pronosticà que “Europa s’està desintegrant, s’està morint”, i potser per això va fer una crida als partits europeus –a la gent d’aquesta Eurozona que “s’ha convertit en una comèdia”- per “crear unes brigades internacionals solidàries” que estiguin en condicions d’actuar. I com que l’home estava llençat i tenia un públic fidel que demanava joc dur, no s’estigué de llençar una consigna amb una gran càrrega de profunditat, i  evocà aquell eslògan comunista que es va fer famós a la defensa de Madrid el 1936: ¡No pasarán!, frase que va ser corejada amb entusiasme per tots els qui l’escoltaven, enardits i convençuts que estaven davant d’un nou líder, potser del gran líder europeu de la contra, un home que deixa petit Pablo Iglesias, tot i que aquest l’iguala en autoestima i fatxenderia, ja que no perd l’ocasió de perdonar-nos la vida i dir-nos als pobres mortals què hem (i hauríem) de fer.

No hi ha dubte que la dictadura dels mercats –d’aquest nou déu sense entranyes que avui adorem mansament i obstinada- explica que una gran part de la gent –la que ha sofert de manera més dura i directa les conseqüències de la injustícia social- intenti rebel·lar-se contra uns partits que, majoritaris a Europa, dirigeixen la política econòmica com si no hi hagués alternativa possible als seus plantejaments. En aquest sentit, doncs, es comprèn que sorgeixin partits i posicionaments polítics que vulguin construir el món a partir d’una nova manera d’entendre l’economia. De fet, Iglesias i Varufakis són fills d’aquesta manera de concebre la realitat. Però també hi ha altre gent compromesa amb la justícia social que no combrega exactament amb aquestes consignes, com per exemple el primer ministre de Grècia i líder de Syriza, Alexis Txipras, que es va veure forçat a treure del poder Varufakis, o com el primer ministre de Portugal, António Costa, que ha foragitat la dreta del poder sense optar, però, per aquesta mena de llenguatge. Potser són més humils, potser són més respectuosos amb el pensament dels altres, potser toquen més de peus a terra, no ho sé. Però tinc la impressió que aquestes persones serien incapaces de dir que els espanyols “vivim terroritzats” per la Troika, tot i ser conscients de la necessitat peremptòria d’un canvi. I confio que també serien incapaces de promoure l’organització d’unes noves “brigades internacionals per poder dur la democràcia a Europa”. Però… què entén aquesta gent per democràcia? Només la que els situï a ells en el govern?

Deu ser això, segurament, perquè no és fàcil interpretar d’altra manera l’afirmació de Varufakis quan assegura que “el fonamental és que hi hagi un Govern democràtic i que hi hagi democràcia”, frase que podríem acceptar fins i tot els qui no compartim la seva manera de veure les coses, però que ràpidament adquireix un altre interpretació semàntica quan, interpretant l’exministre grec, l’eurodiputat de Podemos, Miguel Urbán, crida –i ho fa al costat de Varufakis- a desobeir la Unió Europea i ens anima a construir una “nova Europa a través de la desobediència civil.”

Per poc que escoltem Iglesias i la gent de Podemos (una gent decidida a foragitar de les més altres magistratures de l’Estat les persones que no comparteixin la seva visió progressista del món), sembla que la democràcia només serà respectada quan tots ens pleguem als seus plantejaments, convençuts que “extra Ecclesiam nulla salus”, o el que és el mateix: que fora de la seva política no hi ha salvació.

¿No és això que ha volgut dir a Pedro Sánchez l’eurodiputada d’Esquerra Unida, Marina Albiol, quan ha advertit el presidenciable de la impossibilitat de pactar a Europa les polítiques d’austeritat amb la dreta (entenent, és clar, per dreta no sols la senyora Merkel, i la Troika, sinó també polítics com Hollande, Renzi i tants altres socialdemòcrates que, allunyats dels postulats conservators o neoliberals, no contemplen, però, la possibilitat d’imposar una política com la que volen Podemos, Varufakis i Esquerra Unida? Que pretenen exactament exigint al PSOE que sigui capaç de “replantejar la democràcia” per treure Europa d’una via que –¡no pasarán!- durà, segons ells, el continent al col·lapse i beneficiarà exclusivament “l’extrema dreta, els anarquistes (sic) i els partidaris de Le Pen”?

Segurament té raó Alberto Garzón quan assegura que el propòsit del diàleg entre els partits d’esquerra que intenten construir un nou govern ha de ser d’ “avançar en acords que permetin una alternativa clara al Partit Popular i a les seves polítiques regressives i corruptes”. Però és realment acceptable aquesta alternativa que proposa “replantejar la democràcia” en els termes que ells ho fan?

Què cerquen amb aquest plantejament? ¿Cerquen –com deia el programa de “Govern del Canvi” elaborat per Podemos (que a darrera hora ha estat lleugerament modificat)- que els alts càrrecs del poder judicial hagin d’estar “compromesos amb el seu programa de govern? ¿Pretenen que els principals càrrecs de les institucions econòmiques i fiscals, de justícia, de seguretat, d’educació i cultura, del cos diplomàtic o de ràdio i televisió els siguin fidels i obtinguin el seu vistiplau ideològic?

Quina diferència hi ha entre aquest tipus de propostes i aquell “centralisme democràtic” que defensava el PCUS soviètic i imposava després als partits satèl·lits del Comintern als anys trenta del segle XX? ¿Pot el PSOE de Pedro Sánchez acceptar aquesta mena d’imposicions només per foragitar del govern Mariano Rajoy i construir una alternativa política a l’actual?

Elias Canetti deia que la humanitat només està indefensa quan no té experiència ni memòria. I és, precisament, aquesta anàlisi del passat, del record conscient, l’únic mètode que ens pot garantir que no repetim en el futur els mateixos errors en què van caure generacions anteriors a la nostra.

La Il·lusió de crear un món nou, la creença que, a la fi, algú ha trobat la pedra filosofal per treure el món (l’Estat, el país, la regió, el municipi) del marasme on ens han dut els altres, de ser la solució a tots els mals no és nou (i amb això no cregueu que vull fer una definició de la gent que dirigeix Podemos, encara que no s’allunyaria gaire de la realitat).

D’aquesta manera de pensar, al llarg de la història n’han estat protagonistes persones i partits que, emmirallats en la pròpia imatge, convençuts de trobar-se entre els elegits per la fortuna, han dut la humanitat a situacions més que problemàtiques, fins i tot a experiències de naturalesa totalitària (penseu, per exemple, en els feixistes o bolxevics), perquè només ens pot salvar d’aquest perill el fet que –torno a Canetti- ens parapetem en l’experiència i aprofundim en la memòria, que ben aviat ens duran a una conclusió, que ja apuntava diumenge passat en referir-me al pensament de Gabriel Magalhães: el món que vivim és un món complex, és un món que no té res d’unívoc, és un món que ve marcat profundament per la diversitat. I això significa que, només si som capaços de copsar aquesta diversitat –i de respectar els drets i els deures dels homes i dels col·lectius- que se’n deriva, podrem trobar solucions viables. No miraculoses. No excepcionals. Només viables.

El filòsof Josep Ramoneda, parlant de l’esperit d’Europa (Qüestions de vida cristiana, 253), ens remarca la volatilitat que sempre ha mostrat el mapa europeu –basta que penseu en el segle XX-, la indefinició d’aquest a mesura que ens apropem a l’est, i la petitesa dels seus encontorns, per més que nosaltres sempre hàgim cregut que Europa és el centre de l’univers. I per damunt de tot, ens remarca la complexitat d’aquesta terra. “Terra gastada, escriu, una vertadera trama de nacions i estats-nació, amb un seguit de fronteres carregades de memòria i de conflictivitat. Trama que es complica amb dos factors que traspassen les fronteres que dibuixen els mapes i que estan en ple apogeu: el factor religiós i el factor migratori.”

Avui, en efecte, i a pesar que cada dia s’eixamplen entre nosaltres els col·lectius que voldrien fer de l’integrisme religiós, cultural i racial una frontera que barrés el pas a l’altre, és a dir del que no pensa, ni sent, ni vol el mateix que volen aquests col·lectius, a pesar, doncs, d’aquest sentiment cada cop més estès, Europa –el nostre món- és i serà (i ho serà cada dia més) un món complex i fonamentalment divers. “A Europa, escriu Ramoneda, la diversitat li és estructural”. Més encara, contràriament al que molts pensen o han pensat (i voldrien que fos), avui no trobem a Europa un sol principi fundador i unificador. “Ni Gràcia, ni Roma, ni el cristianisme, ni la Il·lustració [ho son. Europa] , assegura Ramoneda, és un precipitat de capes històriques.”

Certament que el cristianisme (amb totes les seves divisions internes) va tenir un paper clau en la configuració i desplegament d’aquest continent, però també la Il·lustració que, nascuda al sí d’una societat netament cristiana, va contradir aspectes que fins aleshores eren clau en el pensament cristià europeu, ja que fou, precisament, la Il·lustració que substituí Déu per la raó com a eix del coneixement humà. En efecte, foren els il·lustrats –molts dels quals mai no van deixar de ser cristians, els primers que van reconèixer que els homes disposem d’un instrument adequat per al coneixement, que permet la democratització de la veritat, fins aleshores revelada i, per tant, absoluta, objectiva i administrada exclusivament per l’Església. La veritat no és ja –des de la Il·lustració- un privilegi dels dipositaris de l’oracle o de la revelació, sinó que està a disposició d’aquell que, en l’ús correcte de la seva raó, utilitzi els mitjans necessaris per trobar-la.

Aquest canvi és fonamental, radical en la configuració de l’Europa moderna, ja que sotmetia totes les creences i conviccions al sedàs de la crítica. I això era nou. Nou del tot.

Doncs bé, Ramoneda desplega aquest pensament fonamental per entendre el món d’avui i observa que Europa és el resultat d’un procés de desmitificació d’aquest món. És el pas que va d’un univers màgic a un univers racional. Un procés, diu, que es tradueix en l’acceptació de la possibilitat del coneixement sobre base estrictament humana (ciència i filosofia), i l’afirmació de la capacitat de l’home de transformar el món per l’acció: pel treball, la tècnica i la política.

Curiosament, aquest pas no està, però, exempt de problemes, i més d’un cop l’home ha volgut substituir aquell Déu revelador i font del coneixement per altres déus teòricament fonamentats en la raó, però que no ho són. Sense anar més lluny, el supòsit que els agents econòmics actuen racionalment i tracten de maximitzar els seus objectius a través del mercat, escriu Ramoneda, deriva amb summa facilitat en ideologia dominant, i aquest eufemisme anomenat mercats (sempre en plural) esdevé un déu tan inefable com els altres, que, sense rostre, té capacitat normativa sobre les institucions i sobre les persones, substituint les antigues ideologies i creences.

El futur d’Europa exigeix, per tant, alguna cosa més que la dictadura dels mercats. Exigeix a ulls clucs la política, una política que, fonamentada en l’experiència i en la memòria, sigui capaç de pensar en les persones, en els col·lectius humans que configuren la societat europea actual; persones i societats que –mai no ho oblidem- mostren com a distintiu bàsic la diferència. Només, doncs, si, des de la política, som capaços d’articular la diferència, es podrà albirar un món més habitable.

Suposem, doncs, que acceptem que no són tan sols els mercats que marquen el futur de les nostres vides, de la mateixa manera que vam acceptar que fos la raó que regís les nostres conductes. Suposem, doncs, que hem decidit que sigui la política exercida en un marc democràtic i respectuós (el que sap cultivar la diversitat i es mostra, per tant, obert al pensament racional i a la crítica) la que configuri la nostra manera d’actuar. Sens dubte que això ens ajudarà molt. Però si ho fem, per poc que intentem desxifrar el món en què vivim –i ara baixo a la realitat actual espanyola-, per poc que analitzem dels polítics que han d’administrar la indiscutible diversitat que presenta avui el Parlament espanyol, fracturat com mai des de 1978, ens adonarem de seguida de la gran irracionalitat en què sembla que s’hagin instal·lat una gran majoria dels polítics que ens representen.

Puigvert ho raonava fa pocs dies des de les pàgines de La Vanguardia. Encarem, deia el pensador gironí, els nostres afers col·lectius pendents de l’arbre de la política polititzada, que no ens deixa veure l’amenaça del tsunami que es projecta sobre tot el bosc mundial. Dos fets més o menys anecdòtics de Madrid –la llista dels carrers suposadament franquistes i la detenció dels titellaires– demostra que les dues Espanyes continuen vivament enfrontades en un plet fratricida que fa més d’un segle que dura. Per si fos poc, la situació econòmica ha fragmentat generacionalment aquestes dues Espanyes en quatre: partits nous i vells. Finalment, la tercera Espanya, que representa Catalunya, és expressió d’un plet irresolt des del segle XIX. Mentrestant, ens barallem per abatre l’altre cadascú a la seva manera, incapaços de trobar una solució integradora, que hauria de passar pel reconeixement d’aquest altre i per l’assumpció de la nostra complexitat. O el que és el mateix, de la nostra diversitat.

La Fundació Joan Maragall ha dedicat a Europa el seu darrer número de “Qüestions de vida cristiana” (253) sota un títol ben suggerent: “Europa: trobar l’ànima”, que recull el text d’una conferència que l’escriptor i professor de la Universitat de Beira Interior, a Portugal, Gabriel Magalhães, va fer a Montserrat sota el títol “L’Espiral espiritual. Assaig sobre el sentit de la fe cristiana en la història d’Occident”.

Recordo que em vaig referir a aquest pensador catòlic en un article publicat fa gairebé un any (22.03.15), perquè sempre m’han semblat riques i suggerents les idees d’aquest professor de literatura que coneix molt bé la realitat espanyola –ha viscut a Euskadi, Galícia i Salamanca-, que acaba de publicar un llibre titulat, precisament, “Los españoles” (Elba Editorial) en el qual filtra, des d’una prudent distància, el que observa del nostre país.

Gabriel Magalhães diu que Espanya és un sistema de tensions, cosa que reafirma el que deia en aquell text que jo vaig comentar l’any passat quan assegurava que Espanya tenia un problema pendent amb la Veritat a causa d’haver fet la seva transició ajornant problemes de fons. “La transició –escrivia aleshores Magalhães- va ser un pacte de no agressió. Un pacte segurament necessari per evitar un altre gran drama. Vist des de fora, sembla clar que Espanya necessita renovar el seu pacte de convivència.”

“Renovar el seu pacte de convivència” era, doncs, allò que ens suggeria per abraçar –cercar, si més no- la veritat; o si ho volem dir d’una altra manera, per copsar la realitat del nostre país, que –assegura Magalhães- només podrem besllumar si som capaços d’albirar les diferències.

A “Los españoles”, Magalhães exposa una d’aquestes diferències que Espanya no sembla capaç d’advertir (o que si l’adverteix, no vol assumir ni acceptar): la que afecta a les diferents llengües que es parlen al llarg del seu territori. “És un drama –escriu- que el català no sigui sentit per tothom com una llengua de tothom. A Catalunya (i el mateix podríem dir de les Illes Balears i València) hi ha una enorme generositat amb el castellà que no és recíproca i que seria enormement útil. No hi ha espanyol que no senti la Sagrada Família o Gaudí com a propis, per què no la llengua?”.

Magalhães suggereix que les escoles espanyoles haurien d’afegir al seu cos acadèmic l’ensenyament de català, eusquera o gallec (s’imaginen?). “És important que tot espanyol sàpiga que pau significa paz”, diu. Per tant, lingüística i intenció. “Seria senzill perquè Espanya és un país molt reglamentari. Quan s’entengui que les llengües són de tothom –augura– el problema s’acaba”.

És més: “La solució al problema espanyol són les paraules, les llengües. Qui ho comenci haurà començat la solució”. L’ús partidista de la llengua ha estat, assegura Magalhães, un “error tràgic” de la política espanyola, però l’error “més gros” va ser “pensar que l’espanyol seria el gran idioma” del món, cosa que va dur a menysprear –menystenir, no reconèixer, insultar– les seves llengües minoritàries.

Ell detecta aquí la punta de l’iceberg d’una incomprensió desigual, a partir de la qual s’estableix una creixent divergència que s’ha traduït en aquest 48% dels vots que a les últimes eleccions van optar a Catalunya per la independència. “Les coses canviarien si a Catalunya la pertinença a Espanya no es veiés com una limitació sinó com una possibilitat”.

Abans d’exposar el pensament de l’escriptor portuguès sobre el gravíssim problema que per a Espanya representa el fet que molts espanyols siguin incapaços de copsar –i valorar degudament- la diversitat lingüística, m’he referit a la conferència dictada a Montserrat perquè és en aquesta on, després d’estudiar els valors cristians que ell detecta a la cultura occidental (la llibertat, la dignitat humana, la convivència, etcètera) fa una pausada reflexió que m’ha sobtat i que, certament agosarada i amb un remarcable perill de no ser interpretada bé, explica per què ens costa tant d’entendre la “diferència”, aquesta que, per posar un exemple recent, nega el senyor Albert Rivera quan reclama –i amb ell el seu partit- una igualtat absoluta de drets i deures, de règim jurídic i d’organització territorial per a tots els espanyols sense distinció.

Magalhães es refereix a la igualtat i, conscient que trepitja un camp de mines, assegura sense embuts, que aquesta no és un valor cristià. “Ho diem i nosaltres mateixos sentim angúnia del que hem dit –reconeix-. Però, en realitat, la mentalitat cristiana s’articula amb el respecte infinit, l’estima per la diversitat humana. En la paràbola dels talents, tots són milionaris, però cadascun ho és a la seva manera. La diferència és per al cristià el veritable rostre de la riquesa humana”.

Magalhães és conscient del que diu i de com fàcilment el poden posar als peus dels elefants per aquesta afirmació, més encara quan, des de Plató i Aristòtil, hem assumit que el tracte just dels homes implica la igualtat d’aquests davant la llei. Més encara, quan hem assumit que l’essencial en l’exigència d’igualtat és que els homes siguin tractats de manera igual encara que tots ells siguin diferents.

Tanmateix, Magalhães insisteix: “Si reflexionem una mica, ens adonem que el valor de la igualtat ha creat problemes immensos a Occident. Per exemple, en la nostra Península aquest imperatiu igualitari bloqueja la convivència perquè, a Ibèria, tots som diferents, i la manera de relacionar-nos s’ha de basar en el reconeixement d’aquestes diferències. Però, com reconèixer-les, com construir un cos de dret que reconegui i refermi aquestes diferències si, oficialment, tots som iguals?”

Probablement, aquest és el repte que hauríem d’afrontar: saber construir la diferència sense trencar el principi d’igualtat que –no ho oblidem- no significa uniformitat i, per tant, comporta la possibilitat de contemplar les diferències.

Aquesta és la causa que la jurisprudència (aplicació de la llei als casos concrets) hagi introduït una interpretació del principi d’igualtat en el sentit que, si vol mantenir el principi superior de la justícia, ha de tractar igual als iguals però desigual als desiguals. Certament que la Declaració Universal de Drets Humans i, sens dubte, la Constitució, contemplen el dret de tots els homes a néixer lliures i iguals davant la llei, però són precisament les diferències entre els homes que exigeixen sovint un tractament desigual d’aquests.

Això resulta fàcil d’entendre –fins els neoliberals sembla que ho entenguin (encara que els costi)- quan es tracta d’imposar una càrrega fiscal més gran als rics que als pobres, ja que aquesta desigualtat de tracte davant la llei es justifica per un interès superior: la justícia social. Però, curiosament, als neoliberals i als campions de la igualtat a què m’he referit abans, els costa –i com!- reconèixer el valor igual de les llengües d’un país i, per tant, la necessitat d’un tractament jurídic desigual en favor de les més dèbils per tal de reequilibrar (com en el cas dels impostos) els drets dels ciutadans que les parlen.

Sap Magalhães –i jo també en sóc conscient- que aquest és un tema escabrós que, en tractar-lo, per més que ho fem amb dignitat i respecte, sempre tenim la impressió de caminar sobre les brases. Però jo ho volia intentar, si més no per convidar-vos a repensar la problemàtica que genera el binomi igualtat/diferència. I si ho feu, observeu una cosa curiosa: ben sovint, sempre que es proclama axiomàticament la igualtat com a principi absolut i immutable, hi ha algú (o alguna cosa essencial) que sol deixar de tenir dret a l’existència.

Contemplar l’espectacle visual de les entrades dels líders polítics espanyols al palau de “La Zarzuela” on el rei Felip VI els anava rebent ha estat alliçonador. I quan dic això no contemplo el verb “alliçonar” des d’un punt de vista positiu o negatiu, sinó en el sentit que ens permet extreure lliçons del comportament, tant del rei com dels polítics que el visitaven. Del rei, perquè, si us hi heu fixat, a la primera sèrie de consultes, primer entrava el polític dins la sala de rebre i, després, mentre aquell l’esperava davant un gran llenç mural, el cap de l’Estat apareixia per una altra porta mentre un ajudant militar de cambra feia el crit de “Su Majestad el rei!”. Aleshores el monarca s’acostava tot somrient al líder polític, li donava la mà, i tots dos se sotmetien a les fotografies de rigor.

A la segona ronda de consultes, el marc escenogràfic era el mateix, però la direcció escènica havia canviat. El rei entrava a la sala sense que ningú no fes cap crit, i era el monarca qui, davant el mural, esperava el polític que apareixia acompanyat d’un ajuda de cambra vestit de paisà.

Dues direccions d’escena diferents per a una comesa constitucional que, fins avui, sempre havia estat protocol·lària, ja que el rei mai no havia tingut cap dubte respecte del líder a qui havia d’encarregar la formació del govern, cosa que feia sense gairebé cap problema, ja sigui perquè el seu partit gaudia d’una còmoda majoria absoluta o bé perquè la minoria majoritària que presidia tenia prou cos per a permetre-li d’afrontar amb l’èxit la investidura.

Aquest cop les coses han canviat, i el mou monarca s’ha vist amb problemes reals per encarregar la formació de govern a un dels seus interlocutors. A Rajoy, perquè acostumat aquest a governar sol i contra tots, ara s’ha vist impossibilitat de concitar adhesions per formar una majoria; i a Sánchez, perquè tenia l’oposició dels líders socialistes regionals a un possible pacte amb Podemos. Diguem, però, que ell ha fet de la necessitat virtut i, amb una jugada de pòquer -la de sotmetre a la militància l’aprovació del possible pacte-, de moment capeja el temporal amb bona cara.

Quan jo estic escrivint aquestes notes no sé, per tant, si Sánchez o algun altre dels líders espanyols aconseguirà formar govern o ens veurem abocats a unes noves eleccions perquè siguem nosaltres, els electors, que facilitem les coses, però em fa la impressió que les polítiques que es proposen dur a terme -tant Rajoy com Sánchez- tindran sempre davant seu una mena de mur que els serà difícilment franquejable.

Rajoy, perquè en el seu pecat viu la pròpia penitència, i només Ciudadanos estaria disposat a facilitar-li la investidura, per bé que recança per allò de la corrupció que, vist des de València, on jo escric aquest article, és encara més comprensible. I Sánchez, perquè, amb 33 diputats menys que el PP, només pot obtenir la investidura si concerta amb Podemos, Esquerra Unida i Partit Nacionalista Basc, i obté, a més, una complaent abstenció d’Esquerra Republicana i de Democràcia i Llibertat, partits catalans de tall independentista que ja han dit que no estan per la labor d’afavorir l’accés al govern a una persona que no reconegui la “sobirania” de Catalunya, cosa que no poden reconèixer PP, Ciudadanos ni PSOE.

Només Podemos ha sostingut públicament el dret dels catalans a autodeterminar-se, i això els fa incompatibles amb Ciudadanos. En definitiva, que els nombres del Sudoku no surten, qualssevol que siguin les combinacions que s’intentin fer.

Cal també tenir en compte que, des de la recambra del PSOE, s’han escoltat les veus d’antics capitostos (d’aquests que, amb tota la mala llet del món, Iglesias va dir que havien estat un referent per als seus avis) els quals, d’acord amb altres antics polítics de l’UCD i del PP, han suggerit a Sánchez que afavorís un pacte “constitucionalista” (adjectiu que reclama la inamobilitat d’aspectes que, per a ells, són clau de la Constitució actual) amb Rajoy i Ciudadanos, convençuts que l’única sortida viable per al nostre país és -diuen- “la via d’una gran coalició d’aquests tres partits amb un programa concret i firmat, almenys per a mitja legislatura.”

Què els empeny a aquesta solució? Doncs que, en la seva manera de veure les coses, el problema més greu que té Espanya és el que ells qualifiquen d’ “órdago catalán” o bé de “desafío catalán”. En definitiva, el provocat per la opció que determinats partits han fet per la independència de Catalunya.

No seré jo qui negui la importància d’aquest escac que JxSí i la CUP estan fent a l’Estat, però em sembla que s’equivoquen quan pensen que el problema català és tan sols el resultat d’una fugida cap endavant del sobiranisme, tot afirmant que aquest posicionament es deu tan sols a la follia d’uns polítics eixelebrats, i es neguen alhora a veure que el dit “problema català” no és tan sols producte d’aquesta pèrdua de seny, sinó també –i en gran part- reflex (i, per tant, l’expressió) d’un problema netament espanyol que molts (no sols els independentistes) hem intentat denunciar reiteradament: la manca, a nivell estatal, d’un projecte col·lectiu (per tant espanyol), que sigui capaç de llegir els signes del temps i d’actualitzar l’esgotat pacte constitucional del 1978.

Per tant, i des del meu punt de vista, més que un govern de gran coalició, el que Espanya necessita és un pacte ambiciós al qual es convidi a tots els partits parlamentaris, sense apriorismes ni exclusions, per dur a terme una ponència de reforma constitucional i una taula social que sigui capaç de definir uns nous “pactes de la Moncloa” per al segle XXI.

En un article publicat el passat 23 d’agost, jo recollia una sèrie de punts que aquest pacte hauria de tenir en compte i que, molt encertadament, Rafael Jorba havia enunciat a les pàgines de La Vanguardia: «Regeneració: sistema electoral, corrupció sistèmica, finançament de partits i democràcia participativa. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques -les nacionalitats de la Constitució del 1978-, que no són nacions sense Estat, sinó que deleguen la seva sobirania en l’Estat compost que hauria de ser Espanya, com Espanya la té delegada en la UE; un federalisme simètric en drets i deures, i asimètric en competències, sobretot les que es desprenen dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil…), i la ciutadania com a fonament del model: no es tracta de regular el que els ciutadans se senten, sinó que tots comparteixin les regles del joc. Finançament: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca -no del concert-. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i quina fiscalitat necessitem per sustentar-lo.»

Em fa l’efecte que qualsevol govern que pugui constituir-se a partir de les eleccions del passat 20-D acabarà fracassant si no aborda seriosament i en profunditat aquestes qüestions. Per tant, no us sorprendreu si, a la vista del joc que poden donar els partits existents i els líders que els representen, us confesso que sóc francament pessimista.

“El resultado de las elecciones del 20-D puso fin al sistema del turno en España. Se abrió así la posibilidad histórica de que en nuestro país haya un Gobierno que no esté dominado en exclusiva por las viejas maquinarias partidistas que se han repartido el poder durante las últimas décadas.” Aquesta era la primera i gran afirmació amb què Pablo Iglesias encetava l’article que va publicar diumenge passat a les pàgines d’El País. Una opinió que –ho diré ja d’entrada- és radicalment falsa.

Llicenciat en Dret i doctor en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid, de la qual n’és professor, Pablo Iglesias va néixer l’octubre de 1978, dos mesos abans que els espanyols majors de 18 anys donéssim un vot positiu en referèndum a una Constitució que, com tots sabem, s’ha mantingut vigent amb molt poques reformes. Comprenc, per l’edat –Iglesias té 37 anys-, que no mitifiqui una llei que tampoc mitifiquem molts dels qui la vam votar, però que, a diferència d’ell, sabem –perquè vam viure l’època- què va significar per a un país com el nostre que sortia de la fèrria i llarga dictadura del general Franco.

Que Iglesias estimi (o valori) menys que nosaltres, que som més vells, la Constitució espanyola de 1978 ho puc entendre, i fins i tot em sembla molt bé que vulgui trencar amb la mitificació que, del text constitucional, en fan els dirigents del PP, oblidant que l’única manera viable de mantenir les coses que estimem és adaptant-les a les necessitats del present; ara bé, no puc admetre que un home amb els estudis i la formació política i constitucional d’Iglesias afirmi el que assevera al text transcrit.

A més, Iglesias ho sap, d’aquí que sigui encara més greu una afirmació com la seva que no pretén, sinó, desacreditar injustament els partits democràtics que, amb tots els vicis i les virtuts que vulguem, han estat protagonistes de la política espanyola durant els darrers 37 anys. I també un marc constitucional que, fruit del consens entre forces polítiques molt diverses (des del Partit Comunista a Aliança Popular, passant pels nacionalistes catalans i bascs –encara que aquests darrers es van abstenir-), fundà un sistema polític homologable amb els principals sistemes democràtics europeus. Un sistema que no té res en comú amb la Constitució de 1876 que, elaborada per Cánovas del Castillo, propicià la Restauració borbònica en la persona d’Alfons XII.

És cert que, al llarg d’aquests darrers anys, a Espanya han governat tan sols tres partits polítics: UCD, PSOE i PP, i que tots ho han fet en solitari (tinguessin o no majoria absoluta d’escons) a pesar d’haver regit sempre un sistema electoral proporcional que, tot i les correccions que li fa la dita Llei d’Hont, no es pot comparar als sistemes de caire majoritari, que, com sabem, afavoreixen sempre aquell tipus de govern. Però això no justifica, ni de prop, l’afirmació d’Iglesias.

És cert que els resultats del 20-D han format un parlament més plural i divers que mai. Però això no vol dir que aquests hagin acabat amb un sistema de turno, perquè aquest sistema mai no ha existit. El sistema de turno pacífico –com el denominen pròpiament els historiadors- és el derivat del mecanisme constitucional de 1876 a causa dels usos que Cánovas i Sagasta van fer arrelar a la democràcia de la Restauració.

Cánovas, en efecte, era conscient que Espanya havia viscut al llarg del segle XIX en un sistema polític on només les revoltes militars decidien el canvi de constitució, que els colpistes imposaven –era el famós trágala– als seus adversaris. A més, després de fracassades la revolució de 1868, l’experiència monàrquica del rei importat d’Itàlia pel general Prim i la republicana de 1873, Cánovas estava convençut que el poble espanyol era incapaç de viure en un sistema democràtic real. Tanmateix, ell admirava el règim britànic, que considerava com l’únic mecanisme eficaç per a una monarquia parlamentària estable. Però atès que desconfiava radicalment de la societat espanyola, propicià la creació de dos partits artificials que, per mitjà d’una sèrie de pactes hipòcrites, es tornarien en el poder. Aquests pactes, recolzats en la manipulació electoral, constituïren el turno pacífico que dominà la vida política i la història dels governs entre 1876 i 1923.

Cánovas no podia fabricar els dos partits, però va ser prou hàbil per convèncer Práxedes Mateo Sagasta, que constituí l’Agrupación Liberal Fusionista, que venia a ser l’hereva dels antics progressistes, mentre ell constituïa el Partido Liberal-Conservador, que descendia dels unionistes liberals i dels moderats.

És cert que Cánovas lluità sempre contra els liberals fusionistes com a cap dels conservadors, però, encara que odiava el programa dels seus adversaris, sempre va estar disposat a recórrer a les prerrogatives de la Corona per facilitar una “situació liberal” quan els conservadors es trobaven políticament esgotats, o quan els interessos vitals de la monarquia exigien una orientació més liberal de la política. En això radicava el sistema del turno.

Ens trobem, doncs, amb una monarquia liberal on cap partit podia esperar que l’opinió pública li donés el poder polític mitjançant un triomf electoral, perquè era la prerrogativa règia del nomenament i destitució dels caps de govern que s’utilitzava (en col·laboració amb la influència electoral del ministre de la Governació i dels governadors civils) per “fabricar” unes Corts adequades al nou govern. I això perquè Cánovas (a diferència dels militars colpistes) creia que no s’havia de permetre que cap partit monopolitzés el favor de la Corona. Però haurem de convenir que el sistema constitucional creat era, de fet, una oligarquia, no una democràcia. Un sistema on els oligarques havien de tornar-se en els càrrecs per donar a la nació política la il·lusió que s’autogovernava. La artificialitat, doncs, no residia en la creació dels partits, sinó en l’estrident manipulació de les crisis ministerials per mitjà de les quals s’accionava el mecanisme del torn.

A diferència del sistema de la Restauració de 1876, en el marc constitucional de 1978 no s’han manipulat les eleccions, ni el rei ha tingut cap prerrogativa a l’hora de formar o cessar els governs, ja que aquests sempre s’han constituït després d’unes eleccions la puresa democràtica de les quals ningú no ha qüestionat. Si Felipe González va assolir el poder l’any 1982 va ser després d’obtenir una inqüestionable majoria absoluta. Si José Maria Aznar l’obtingué el 2000, va ser perquè havia dut a terme una notable acció de govern després de quatre anys de govern amb minoria. I si Rajoy va perdre les eleccions de 2004 davant un poc conegut José Luis Rodríguez Zapatero, no va ser perquè els governadors civils de l’època manipulessin l’electorat, sinó perquè els ciutadans s’adonaren que, des del govern, Aznar i el seu ministre de l’Interior, Acebes, els havien mentit i intentat manipular barroerament després l’atemptat del Metro de Madrid.

Res a dir, doncs, si volem canviar aspectes clau de la Constitució de 1978. Sóc el primer a defensar-ho, però no puc acceptar que Iglesias manipuli la història. La Constitució de 1978 no va establir un sistema de torn per accedir al poder. La nostra és i ha estat una constitució netament democràtica.

He de reconèixer que se’m fan difícils d’acceptar afirmacions com la que vaig sentir al número dos de Podemos, Ínigo Errejón, quan, en una rèplica televisiva, afirmava que les coses han canviat a la política espanyola des que al parlament hi ha entrat la “gent normal”. I em demano: què vol dir això de “gent normal”? Vol dir que no ho eren els qui, des de 1977, ocupen els escons del Congrés i del Senat? Era gent “especial” aquella? I em cenyeixo a aquest darrer adjectiu per no acudir a d’altres que serien força menyspreatius.

Evidentment que ell no deuria pensar en aquesta mena d’adjectius, però sí que era una gent que, a diferència d’ells, vull dir dels de Podemos, no sorgia del poble. D’on deuria sorgir, doncs? De les elits? És possible que tots els polítics espanyols sorgissin de les elits poderoses econòmicament o socialment?

És clar que no, i que seria molt fàcil fer un llistat inacabable de noms de diputats i senadors espanyols que no emanaven de les elits sinó dels moviments obrers i de la lluita antifranquista, cosa que no succeeix amb la major part dels actuals líders de Podemos, simplement perquè són joves i van néixer després de mort el dictador. Tan joves són que fins i tot algunes dirigents es troben en plena edat de tenir fills, que duen, per cert, als plenaris i converteixen la criatura –innocent ella- en el centre d’atenció mediàtica, amb la qual cosa aconsegueixen atreure els flashos de tots els fotògrafs, els objectius de les càmeres de televisió i, en definitiva, les mirades de la gent que els contempla a les pantalles, i així, en lloc de parlar de Patxi López, que era la persona que es va elegir per presidir el Congrés, parlaven de la senyora Bescansa, que ens ha donat –així almenys ho han venut els portaveus de Podemos- una lliçó de naturalitat i, a més, ens ha conscienciat dels problemes que provoca la conciliació laboral, a pesar que, segons van assegurar diputades d’altres partits que també són o han estat mares, entre els serveis del Parlament dedicats als nostres representants hi ha una esplèndida guarderia.

Amb menys transcendència que això, però suposo que també amb la mateixa intenció de demostrar-nos que ells són “gent normal” es deuria haver fet circular entre els diputats de Podemos la consigna que tots entressis els capots, les gavardines, els anoracs, les parques i altres robes d’abric a l’hemicicle, per tal d’estendre’ls als respatllers de les seves butaques, fent que allò semblés un casino de poble, on només hi mancava per aconseguir un autèntic “reality show” que traguessin de les seves carteres uns entrepans embolicats amb paper de diari, com feia el senyor Lerroux quan baixava del tren a Barcelona després d’haver viatjat en primera classe. Perquè Lerroux –no ho oblidem- també pretenia formar part de la “gent normal”. Més encara, de la “classe treballadora”, i potser per això, quan, a retrets de Manuel Azaña i de José Giral, se li feia ja ben difícil amagar el seu trànsit a la dreta, ho negà dient: “Yo no me he hecho conservador sino gubernamental”.

Dit això, i a diferència del que han fet molts polítics que es reconeixen conservadors, jo no criticaré l’estètica dels diputats de Podemos, ni tampoc la seva manera de vestir, perquè aquestes formen part dels gustos de cadascú i, per tant, em sembla molt bé que vagin com vulguin. Com ho fa també la gent del carrer, que es vesteix i es pentina com vol. A més, tots sabem que “el hábito no hace al monje”, i que, no pel fet de no posar-se gairebé mai la corbata, no per això, dic, Bill Gates i Mark Zuckerberg deixen de ser dues persones de les més riques del món.

Segurament que –vaja, n’estic segur- ni Pablo Iglesias, ni Íñigo Errejón, ni Juan Carlos Monedero formen part del que podríem qualificar com l’ “elit econòmica”, però tampoc són gent tan i tan normal com ells ens volen fer veure. D’entrada, els tres són professors universitaris, cosa que diu molt a favor seu, però que els distancia de l’obrer que pica pedra, per entendre’ns. A més, dos d’ells han aconseguit l’estatus d’assessors de governs estrangers, cosa que remarca la seva vàlua, però que no aconsegueix tampoc la gent normal. I si això no fos suficient per diferenciar-los d’aquest tipus de gent, diguem que Pablo Iglesias s’ha fet un nom com a tertulià d’una important televisió privada, mèrit que també és seu, no hi ha dubte, però que el distancia -i no poc- de la gent del carrer, que no és actora, sinó espectadora passiva del que li ofereixen les televisions, les quals s’han convertit avui en una important força constructiva de l’opinió pública i d’orientació del vot de molts ciutadans.

Vist tot això, podem estar segurs que, ara per ara, Podemos està guanyant la batalla mediàtica a tots els altres partits, i especialment als partits d’esquerra. Al PSOE, perquè, per a desgràcia seva (i dels qui sempre hem reconegut la importància cabdal d’aquesta formació política), estan a punt de brega i en una pertorbadora guerra civil; i a Esquerra Unida, perquè les eleccions la deixaren pràcticament sense representants i això la fa invisible. Ara bé, molt em temo que les victòries mediàtiques no seran suficients per mantenir-los ferms en la batalla política, per més que, avui, en la democràcia representativa que tenim, la veu i el discurs sembla que hagin cedit el seu protagonisme a la imatge, cosa que, al meu entendre, és tan certa com perillosa. Més encara quan, també en el potentíssim món de les xarxes de comunicació, la força d’aquestes radica més aviat en la imatge que en el discurs.

Ho dic perquè em sembla evident que la democràcia de la xarxa no ha romput amb la democràcia televisiva, sinó que n’és més aviat continuadora, ja que en lloc de seguir el model discursiu de l’àgora s’acosta més al model vieocràtic de la societat dels mitjans visuals d’informació, que prefereix la visió a la paraula. En efecte, avui, per més que els usuaris d’internet no són merament passius, ja que interactuen, el tipus d’interactuació que fan servir s’acosta molt al model apodíctic (aquell que expressa o enclou una veritat necessària) propi de les imatges. Vull dir amb això que, al meu entendre, el vertader “diàleg democràtic” –aquell que exigeix profunditat- té ben poc a veure amb l’intercanvi de declaracions que es fa habitualment via twitter, la qual cosa suposa un declivi de la política de les idees i de la discursivitat, que passen a ser categories secundàries respecte de l’imperi de la visió que tot ho ensenyoreix.

Ara bé, no hi ha dubte que, davant l’encarcarament dels partits tradicionals, davant la poca credibilitat a què els han dut els escàndols, la corrupció i la poca transparència, aquests nous actors omplen l’escenari amb unes imatges i amb un llenguatge que contrasten amb el suat encartonament que mostren els discursos tradicionals, la qual cosa exerceix un indubtable atractiu sobre bona part de l’electorat, per bé que els de Podemos hauríem de saber que la política de gestos i de promeses fetes en campanya (i Podemos segueix en plena campanya electoral) és tant o més atractiva com més desproveïda està d’un pla de viabilitat.

De tota manera, això no ens autoritza a menysprear aquesta nova força que ha despertat la il·lusió en un sector de la ciutadania que havia perdut la fe en els polítics i se sentia menystingut per “la democràcia”. En aquest sentit, doncs, la gent de Podemos mereix el mateix reconeixement que tots els altres polítics elegits. Però no més. I no hauríem d’oblidar que l’aparició de coses noves és una constant a la història de la humanitat. I que allò que és nou sol crear sempre entusiasme, per més que la història, per bé que impredictible, ens mostra sovint que, tot el que un dia irromp com a nou és susceptible de ser degradat pel pas del temps i pels defectes intrínsecs a la seva pròpia naturalesa.

“El resultado de las elecciones del 20-D puso fin al sistema del turno en España. Se abrió así la posibilidad histórica de que en nuestro país haya un Gobierno que no esté dominado en exclusiva por las viejas maquinarias partidistas que se han repartido el poder durante las últimas décadas.” Aquesta era la primera i gran afirmació amb què Pablo Iglesias encetava l’article que va publicar diumenge passat a les pàgines d’El País. Una opinió que –ho diré ja d’entrada- és radicalment falsa.

Llicenciat en Dret i doctor en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid, de la qual n’és professor, Pablo Iglesias va néixer l’octubre de 1978, dos mesos abans que els espanyols majors de 18 anys donéssim un vot positiu en referèndum a una Constitució que, com tots sabem, s’ha mantingut vigent amb molt poques reformes. Comprenc, per l’edat –Iglesias té 37 anys-, que no mitifiqui una llei que tampoc mitifiquem molts dels qui la vam votar, però que, a diferència d’ell, sabem –perquè vam viure l’època- què va significar per a un país com el nostre que sortia de la fèrria i llarga dictadura del general Franco.

Que Iglesias estimi (o valori) menys que nosaltres, que som més vells, la Constitució espanyola de 1978 ho puc entendre, i fins i tot em sembla molt bé que vulgui trencar amb la mitificació que, del text constitucional, en fan els dirigents del PP, oblidant que l’única manera viable de mantenir les coses que estimem és adaptant-les a les necessitats del present; ara bé, no puc admetre que un home amb els estudis i la formació política i constitucional d’Iglesias afirmi el que assevera al text transcrit.

A més, Iglesias ho sap, d’aquí que sigui encara més greu una afirmació com la seva que no pretén, sinó, desacreditar injustament els partits democràtics que, amb tots els vicis i les virtuts que vulguem, han estat protagonistes de la política espanyola durant els darrers 37 anys. I també un marc constitucional que, fruit del consens entre forces polítiques molt diverses (des del Partit Comunista a Aliança Popular, passant pels nacionalistes catalans i bascs –encara que aquests darrers es van abstenir-), fundà un sistema polític homologable amb els principals sistemes democràtics europeus. Un sistema que no té res en comú amb la Constitució de 1876 que, elaborada per Cánovas del Castillo, propicià la Restauració borbònica en la persona d’Alfons XII.

És cert que, al llarg d’aquests darrers anys, a Espanya han governat tan sols tres partits polítics: UCD, PSOE i PP, i que tots ho han fet en solitari (tinguessin o no majoria absoluta d’escons) a pesar d’haver regit sempre un sistema electoral proporcional que, tot i les correccions que li fa la dita Llei d’Hont, no es pot comparar als sistemes de caire majoritari, que, com sabem, afavoreixen sempre aquell tipus de govern. Però això no justifica, ni de prop, l’afirmació d’Iglesias.

És cert que els resultats del 20-D han format un parlament més plural i divers que mai. Però això no vol dir que aquests hagin acabat amb un sistema de turno, perquè aquest sistema mai no ha existit. El sistema de turno pacífico –com el denominen pròpiament els historiadors- és el derivat del mecanisme constitucional de 1876 a causa dels usos que Cánovas i Sagasta van fer arrelar a la democràcia de la Restauració.

Cánovas, en efecte, era conscient que Espanya havia viscut al llarg del segle XIX en un sistema polític on només les revoltes militars decidien el canvi de constitució, que els colpistes imposaven –era el famós trágala– als seus adversaris. A més, després de fracassades la revolució de 1868, l’experiència monàrquica del rei importat d’Itàlia pel general Prim i la republicana de 1873, Cánovas estava convençut que el poble espanyol era incapaç de viure en un sistema democràtic real. Tanmateix, ell admirava el règim britànic, que considerava com l’únic mecanisme eficaç per a una monarquia parlamentària estable. Però atès que desconfiava radicalment de la societat espanyola, propicià la creació de dos partits artificials que, per mitjà d’una sèrie de pactes hipòcrites, es tornarien en el poder. Aquests pactes, recolzats en la manipulació electoral, constituïren el turno pacífico que dominà la vida política i la història dels governs entre 1876 i 1923.

Cánovas no podia fabricar els dos partits, però va ser prou hàbil per convèncer Práxedes Mateo Sagasta, que constituí l’Agrupación Liberal Fusionista, que venia a ser l’hereva dels antics progressistes, mentre ell constituïa el Partido Liberal-Conservador, que descendia dels unionistes liberals i dels moderats.

És cert que Cánovas lluità sempre contra els liberals fusionistes com a cap dels conservadors, però, encara que odiava el programa dels seus adversaris, sempre va estar disposat a recórrer a les prerrogatives de la Corona per facilitar una “situació liberal” quan els conservadors es trobaven políticament esgotats, o quan els interessos vitals de la monarquia exigien una orientació més liberal de la política. En això radicava el sistema del turno.

Ens trobem, doncs, amb una monarquia liberal on cap partit podia esperar que l’opinió pública li donés el poder polític mitjançant un triomf electoral, perquè era la prerrogativa règia del nomenament i destitució dels caps de govern que s’utilitzava (en col·laboració amb la influència electoral del ministre de la Governació i dels governadors civils) per “fabricar” unes Corts adequades al nou govern. I això perquè Cánovas (a diferència dels militars colpistes) creia que no s’havia de permetre que cap partit monopolitzés el favor de la Corona. Però haurem de convenir que el sistema constitucional creat era, de fet, una oligarquia, no una democràcia. Un sistema on els oligarques havien de tornar-se en els càrrecs per donar a la nació política la il·lusió que s’autogovernava. La artificialitat, doncs, no residia en la creació dels partits, sinó en l’estrident manipulació de les crisis ministerials per mitjà de les quals s’accionava el mecanisme del torn.

A diferència del sistema de la Restauració de 1876, en el marc constitucional de 1978 no s’han manipulat les eleccions, ni el rei ha tingut cap prerrogativa a l’hora de formar o cessar els governs, ja que aquests sempre s’han constituït després d’unes eleccions la puresa democràtica de les quals ningú no ha qüestionat. Si Felipe González va assolir el poder l’any 1982 va ser després d’obtenir una inqüestionable majoria absoluta. Si José Maria Aznar l’obtingué el 2000, va ser perquè havia dut a terme una notable acció de govern després de quatre anys de govern amb minoria. I si Rajoy va perdre les eleccions de 2004 davant un poc conegut José Luis Rodríguez Zapatero, no va ser perquè els governadors civils de l’època manipulessin l’electorat, sinó perquè els ciutadans s’adonaren que, des del govern, Aznar i el seu ministre de l’Interior, Acebes, els havien mentit i intentat manipular barroerament després l’atemptat del Metro de Madrid.

Res a dir, doncs, si volem canviar aspectes clau de la Constitució de 1978. Sóc el primer a defensar-ho, però no puc acceptar que Iglesias manipuli la història. La Constitució de 1978 no va establir un sistema de torn per accedir al poder. La nostra és i ha estat una constitució netament democràtica.

Dissabte passat, 9 de gener, les ràdios i la televisió esbombaven la notícia inesperada que, al darrer minut, JxSí i la CUP havien arribat a un acord per investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat de Catalunya. Mas, que era el gran sacrificat, apareixia davant els periodistes en una roda de premsa televisada per explicar les bases de l’acord i desgranar per què ell accedia a fer-se al costat i deixar pas a un acord que trencava totes les hipòtesis efectuades fins aleshores i posava fi a tres mesos agònics de negociacions.

En aquell moment vaig estar dubtant si telefonava al diari Menorca per retirar l’article que havia escrit el dia abans –els col·laboradors hem d’enviar a la redacció els nostres articles amb un mínim dos dies- conscient que la realitat dels fets superava els punts de vista que jo havia tingut presents alhora d’escriure’l, però finalment vaig decidir que no el retiraria i que, tot i ser conscient que jo partia d’unes premisses que no eren les que finalment es van dar –hi hagué acord i no ruptura, i per tant hi hauria govern i no eleccions anticipades- molts dels raonaments de fons que es feien a l’article seguien vigents. I de manera especial aquell que feina referència a la representativitat que JxSí i la CUP ostenten, que no sobrepassa el 47’8 per cent dels electors catalans, a pesar que –com va dir Mas en una frase certament desafortunada- ha calgut “corregir” mitjançant l’esmentat acord “allò que les urnes no ens van donar”.

Dit això, i essent molt conscients que el camí que van elegir els partits majoritaris al Parlament de Catalunya no seria fàcil, no hi ha dubte que l’acord signat, a pesar d’haver-se aconseguit oferint el cap de Mas a la CUP en safata d’argent, s’ha de veure com una victòria in extremis del president, que es decantava de la política (però no l’abandonava) i d’alguna manera tutelarà el nou govern, ja que és ell qui va imposar la figura de Puigdemont (també contra tot pronòstic), qui esquarterà el moviment independentista obligant-lo a entregar incondicionalment dos diputats al grup de JxSí i a fer fora del Parlament dos diputats cupaires (no sabem encara si homes o dones, perquè, quan parlen en plural, tant la senyora Gabriel com la senyora Reguant sempre ho fan en femení). Poca broma, doncs, si analitzem el fons del pacte!

El fet incontestable és que Mas ens va sobtar a tots. A mi el primer. Però que em deixés descol·locat a mi no té cap mena de transcendència, i sí en té, en canvi, que agafés amb el peu esquerra els principals dirigents del país, ja que l’acord de darrera hora va deixar K.O. tècnic l’oposició d’Arrimadas i d’Iceta, que després d’haver dit i repetit durant les darreres setmanes que el pitjor que podia passar-li a Catalunya era anar novament a unes eleccions, ja que al país li calia un govern que fos capaç d’abordar els problemes “reals”, van haver de canviar de discurs com qui gira un calcetí, tot afirmant que Mas ha tingut por a les eleccions (cosa que segurament és veritat) i que recórrer al vot era l’única sortida digna després de tres mesos d’incapacitat per arribar a acords. Potser tenien raó, però en què quedem? Calia un govern per governar o calien eleccions? No es pot opinar una cosa i tot seguit la contrària, i això és el que, desconcertats, van fer Arrimadas i Iceta el dissabte vespre, poques hores després que Mas hagués exposat públicament el per què de tot plegat.

Però si el desconcert d’Arrimadas (que es va traduir en amarga rèplica) i d’Iceta (molt més dialogant en les formes) va ser gran, tant o més ho va ser el dels grans dirigents dels partits que a Espanya en diuen “nacionals”. Aquests, que, seguint les prediccions d’Aznar, han anat assegurant des de Madrid que els catalans serien incapaços de posar-se d’acord i pensaven que, per això mateix, no calia immutar-se, ara s’adonen que la pilota ha passat al seu taulat i comencen les presses.

En efecte, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera, i tots els poders terrenals espanyols es van trobar de sobte davant un nou escenari que no havien imaginat: aquell que feia possible a Catalunya un govern netament sobiranista decidit a aconseguir la independència. Un govern que, a més –si hem de creure que, pacta sunt servanda- el president Mas havia blindat.

Bastava llegir els titulars de la premsa que a Madrid va sortir diumenge per copsar el desconcert: “La renuncia del ‘president’ [Mas] se explica con medias verdades y augura volatilidad” (El País); “El desafío soberanista fulmina a Artur Mas para seguir adelante” (ABC); “Pujol y los duros de CDC pidieron a Mas dar ‘el paso a un lado’” (cal dir que –no podia ser d’altra manera- aquest diari ja ha començat a carregar contra Puigdemont pels seus comentaris independentistes publicats al twitter).

Estem, per tant, ben distrets amb aquest nou panorama que obria la porta a un camí que Catalunya gairebé s’havia acabat tancant ella sola i que, quan ningú no ho preveia, el president Mas va fer possible traient un conill del copalta. Camí, però, que no serà gens fàcil per a ells mateixos a pesar del placatge que JxSí ha fet a la CUP i del discurs ple de promeses i il·lusions que va fer Puigdemont a la investidura, perquè, com molts observadors hem assenyalat, aconseguit ara l’acord de govern, els catalans, haurien de ser conscients dels seus límits i, per tant, haurien de saber oferir a la ciutadania un ventall de compromisos creïbles que vagin més enllà de les promeses d’obtenir un paradís a la Terra (que és el que fins ara han ofert i reiterà el nou president de la Generalitat). I dubto molt que estiguin en condicions d’oferir aquest paradís, atesa la reacció que generarà (de fet ja l’ha generada) entre les forces polítiques d’àmbit nacional.

I això perquè, com apuntava jo el passat diumenge, no hem d’oblidar que, des del costat espanyol, els polítics que avui dirigeixen els grans partits estatals, difícilment són capaços d’adoptar una actitud crítica respecte de la complexa realitat d’Espanya, i es mouen empesos –en això com els catalans- per un factor emocional molt fort que dificulta –gairebé fa impossible- el diàleg quan la matèria a tractar fa referència a una “nova concepció” de l’Estat.

Tenim, doncs, davant nostre uns dies de gran pressió que, més que cap altre polític, sofrirà en primera persona Pedro Sánchez, ja que el desafío catalanista, el órdago catalán –que és com a Espanya es qualifica sempre el que està succeint a Catalunya- ha fet que, des del primer minut, Mariano Rajoy, que tenia pràcticament impossible de ser reelegit president del Govern, intenti de nou la gran coalició PP-PSOE-C’s que ja donava per perduda, per enfrontar-se amb solidesa a les decisions que emanin del nou govern de Catalunya (aquest que ja no ha jurat fidelitat al Rei ni a la Constitució) i del parlament català. I no hi ha dubte que es reduiran encara més –si és que en tenia cap- les possibilitats d’una aliança d’esquerres al voltant de Sánchez, que, no ho dubtin, ho passarà malament. Des del meu punt de vista, és el que ho té més difícil a pesar d’haver aconseguit situar un dels seus alfils a la presidència del Congrés dels Diputats.

En contemplar el desenllaç humiliant, encara que previsible, de la política catalana després de les eleccions del passat 27-S, totes les interpretacions són possibles. Sobretot si tenim en compte que, en la majoria dels casos, les que fem els qui ens dediquem a parlar de política, sovint reflecteixen més la nostra manera de ser i de pensar que la realitat objectiva. Però essent això inevitable, tampoc no les podem menysprear, perquè és llegint aquestes interpretacions fetes des de la subjectivitat que el lector intel·ligent (el que sap llegir entre línies i destriar el gra de la palla) pot aproximar-se a l’objectivitat dels fets.

Baixant, doncs, a la realitat que observo –i que consti que he escrit aquest text divendres 8 de gener, per tant sense saber com acabaran realment les negociacions entre JxSí i la CUP a Catalunya-, potser que la paraula més adequada per definir el resultat final d’aquests tres mesos de diàleg (diàleg?) sigui “decepció”, ja que les expectatives creades per un procés que tots els partidaris de la independència de Catalunya havia viscut com “allò definitiu”, com “el més transcendent”, com “el vot de la teva vida”, amb la consciència creada de l’ “ara o mai”, només podien abocar a un èxit estrepitós (per bé que plegat d’incògnites atesa la unilateralitat de la via escollida per assolir la independència) o a un fracàs decebedor que, en el cas que ens ocupa, és encara més sonat pel fet que no s’ha produït per l’oposició dels adversaris, sinó per la impossibilitat d’arbitrar un acord entre els qui havien qualificat aquest objectiu com un desideràtum absolut.

I tanmateix és en moments com aquest –quan tot sembla confós i esbordellat- que les societats han de demostrar la seva maduresa política, perquè, com diu molt bé Innerarity, “una societat és democràticament madura quan ha assimilat l’experiència que la política és sempre decebedora”, la qual cosa no impedeix, però, a aquesta mateixa societat de ser exigent amb ella mateixa i maldar per refer-se. I què significa refer-se? Doncs forjar un nou camí envers l’objectiu desitjat que sigui transitable, que sigui possible, un camí que defugi plantejaments que només sosté la utopia i que no tenen en compte la realitat.

Innerarity ens diu també que la política és inseparable de la disposició al compromís, i que aquest no és sinó la capacitat de donar per bo “el que no satisfà completament les aspiracions pròpies”. En aquest sentit, doncs –i seguint aquest autor basc-, haurem de considerar incapacitat per a la política “qui no té la capacitat de conviure amb aquest tipus de frustracions i de respectar el propis límits”. I no hi ha dubte que, ara més que mai, són aquests límits que s’haurien de tenir en compte.

El primer, que només un 48 per cent d’electors optaven clarament per la independència, mentre que un 40 per cent n’estava radicalment en contra i un 12 per cent creia que, com a pas previ, s’havia d’aconseguir un marc legal que fes possible un referèndum pactat sobre la secessió.

El segon, que entre els partidaris decidits de la independència hi havia unes diferències de model d’Estat i d’ideologia tan diversos, tan contradictoris, que s’han acabat imposant com a essencials i han fet impossible l’acord definitiu.

De fet, la política de bloqueigs i de vetos (cosa que és probable que veiem també durant les pròximes setmanes a la política espanyola) és la que més bé reflecteix la incapacitat dels actors per a fer política. Dit d’una manera positiva: és la que ens demostra més clarament que els polítics de torn només són capaços de fer una política molt bàsica, aquella a la qual podria aplicar-se la caracterització que Michel Foucault feia del poder, definint-lo com a “pobre en recursos, parc en els seus mètodes, monòton en les tàctiques que utilitza i incapaç d’invenció”.

Té, doncs, cap mena de sortida digna la situació en què ens trobem?

Des del meu punt de vista, la resposta no és fàcil perquè depèn de molts factors: uns endògens a la política catalana; d’altres exògens, que depenen del comportament que tinguin respecte d’això els partits espanyols.

Del costat dels catalans, diguem que potser només es podrà sortir de l’atzucac en què es troben si els polítics del país assumeixen, com he dit abans, que la societat només és democràticament madura quan ha assimilat l’experiència que la política sempre és decebedora i entenen que només podran superar la decepció si són capaços d’escoltar i comprendre la plausibilitat dels arguments de l’altra part. I això significa que han de mantenir-se vius en els ses propòsits –vull dir que han de saber aguantar-, però també que haurien de ser capaços d’oferir a l’electorat un ventall de compromisos creïbles que vagin més enllà de les promeses d’obtenir un paradís a la Terra (que és el que fins ara han ofert).

No hem de parlar, però, només dels polítics catalans, perquè també em sembla indispensable advertir que, des del costat espanyol, caldria que els polítics fossin capaços d’adoptar, per primer cop a la vida, una actitud crítica respecte de la complexa realitat d’Espanya. Ja que, si bé és cert que hi ha a la política catalana un factor emocional molt fort, aquest hi és també a l’espanyola, i la política hauria de consistir, precisament, a civilitzar aquestes emocions, i a impedir també la instrumentalització de les passions que provoquen. I això passa perquè, d’una vegada per totes, es replantegi el concepte d’Espanya com a Estat.

En un article modèlic, l’historiador Borja de Riquer (La Vanguardia, 31/12/15) deia que, al llarg dels darrers 75 anys, i en bona part condicionats per l’experiència de la Guerra Civil i la dictadura franquista, els historiadors i els polítics espanyols han hagut d’enfrontar-se amb el concepte d’Espanya. Però així com entre els primers, amb no poques picabaralles, s’han anat imposant visions obertes sobre “la invenció” de la nació, entre els polítics, en canvi, no hi ha hagut mai un debat sincer sobre aquesta idea. Per a ells, la temàtica “nacional” forma part de les creences, d’aquestes “veritats” que s’han d’acceptar i imposar com a inqüestionables. “La realitat –escriu Borja de Riquer- és que els polítics, des de la transició ençà, no han volgut revisar mai a fons el concepte d’Espanya fabricat per l’ortodòxia nacionalista conservadora a finals del segle XIX”. De fet, quasi tots s’han identificat més amb la tesi essencialista d’Antonio Cánovas del Castillo –“Espanya, obra de Déu o de la natura”– que en la visió positivista de Francesc Pi i Margall.

De fet, l’article 2 de la Constitució espanyola de l’any 1978 va significar una contundent reafirmació en la visió més ortodoxa del nacionalisme espanyol, que van assumir els socialistes a pesar que no dubtaren a limitar-lo en allò que feia referència al procés d’integració europeu. Ara bé, quan a partir de 2000 es produí la contraofensiva nacionalista de José María Aznar amb aquella segona transició que havia de corregir “els excessos autonomistes i esquerranistes” de la primera, el cert és que les esquerres van ser incapaces de reaccionar. Aznar –diu Borja de Riquer- recuperava “la veritat” de la nació espanyola configurada en temps remots. Allò era, per tant, el nacionalisme espanyol més desacomplexat, davant del qual els socialistes només van saber refugiar-se en la tradició jacobina i fer costat a la dreta. I el més lamentable és que encara són allí, a pesar de la reforma constitucional que diuen que volen impulsar.

—–

Us recomano vivament la lectura de l’article d’Enric Juliana publicat el passat divendres, a La Vanguardia:

http://www.lavanguardia.com/politica/20160108/301257736731/regresa-el-catala-emprenyat.html