Europa: experiència, memòria i acceptació de la diversitat

by

Elias Canetti deia que la humanitat només està indefensa quan no té experiència ni memòria. I és, precisament, aquesta anàlisi del passat, del record conscient, l’únic mètode que ens pot garantir que no repetim en el futur els mateixos errors en què van caure generacions anteriors a la nostra.

La Il·lusió de crear un món nou, la creença que, a la fi, algú ha trobat la pedra filosofal per treure el món (l’Estat, el país, la regió, el municipi) del marasme on ens han dut els altres, de ser la solució a tots els mals no és nou (i amb això no cregueu que vull fer una definició de la gent que dirigeix Podemos, encara que no s’allunyaria gaire de la realitat).

D’aquesta manera de pensar, al llarg de la història n’han estat protagonistes persones i partits que, emmirallats en la pròpia imatge, convençuts de trobar-se entre els elegits per la fortuna, han dut la humanitat a situacions més que problemàtiques, fins i tot a experiències de naturalesa totalitària (penseu, per exemple, en els feixistes o bolxevics), perquè només ens pot salvar d’aquest perill el fet que –torno a Canetti- ens parapetem en l’experiència i aprofundim en la memòria, que ben aviat ens duran a una conclusió, que ja apuntava diumenge passat en referir-me al pensament de Gabriel Magalhães: el món que vivim és un món complex, és un món que no té res d’unívoc, és un món que ve marcat profundament per la diversitat. I això significa que, només si som capaços de copsar aquesta diversitat –i de respectar els drets i els deures dels homes i dels col·lectius- que se’n deriva, podrem trobar solucions viables. No miraculoses. No excepcionals. Només viables.

El filòsof Josep Ramoneda, parlant de l’esperit d’Europa (Qüestions de vida cristiana, 253), ens remarca la volatilitat que sempre ha mostrat el mapa europeu –basta que penseu en el segle XX-, la indefinició d’aquest a mesura que ens apropem a l’est, i la petitesa dels seus encontorns, per més que nosaltres sempre hàgim cregut que Europa és el centre de l’univers. I per damunt de tot, ens remarca la complexitat d’aquesta terra. “Terra gastada, escriu, una vertadera trama de nacions i estats-nació, amb un seguit de fronteres carregades de memòria i de conflictivitat. Trama que es complica amb dos factors que traspassen les fronteres que dibuixen els mapes i que estan en ple apogeu: el factor religiós i el factor migratori.”

Avui, en efecte, i a pesar que cada dia s’eixamplen entre nosaltres els col·lectius que voldrien fer de l’integrisme religiós, cultural i racial una frontera que barrés el pas a l’altre, és a dir del que no pensa, ni sent, ni vol el mateix que volen aquests col·lectius, a pesar, doncs, d’aquest sentiment cada cop més estès, Europa –el nostre món- és i serà (i ho serà cada dia més) un món complex i fonamentalment divers. “A Europa, escriu Ramoneda, la diversitat li és estructural”. Més encara, contràriament al que molts pensen o han pensat (i voldrien que fos), avui no trobem a Europa un sol principi fundador i unificador. “Ni Gràcia, ni Roma, ni el cristianisme, ni la Il·lustració [ho son. Europa] , assegura Ramoneda, és un precipitat de capes històriques.”

Certament que el cristianisme (amb totes les seves divisions internes) va tenir un paper clau en la configuració i desplegament d’aquest continent, però també la Il·lustració que, nascuda al sí d’una societat netament cristiana, va contradir aspectes que fins aleshores eren clau en el pensament cristià europeu, ja que fou, precisament, la Il·lustració que substituí Déu per la raó com a eix del coneixement humà. En efecte, foren els il·lustrats –molts dels quals mai no van deixar de ser cristians, els primers que van reconèixer que els homes disposem d’un instrument adequat per al coneixement, que permet la democratització de la veritat, fins aleshores revelada i, per tant, absoluta, objectiva i administrada exclusivament per l’Església. La veritat no és ja –des de la Il·lustració- un privilegi dels dipositaris de l’oracle o de la revelació, sinó que està a disposició d’aquell que, en l’ús correcte de la seva raó, utilitzi els mitjans necessaris per trobar-la.

Aquest canvi és fonamental, radical en la configuració de l’Europa moderna, ja que sotmetia totes les creences i conviccions al sedàs de la crítica. I això era nou. Nou del tot.

Doncs bé, Ramoneda desplega aquest pensament fonamental per entendre el món d’avui i observa que Europa és el resultat d’un procés de desmitificació d’aquest món. És el pas que va d’un univers màgic a un univers racional. Un procés, diu, que es tradueix en l’acceptació de la possibilitat del coneixement sobre base estrictament humana (ciència i filosofia), i l’afirmació de la capacitat de l’home de transformar el món per l’acció: pel treball, la tècnica i la política.

Curiosament, aquest pas no està, però, exempt de problemes, i més d’un cop l’home ha volgut substituir aquell Déu revelador i font del coneixement per altres déus teòricament fonamentats en la raó, però que no ho són. Sense anar més lluny, el supòsit que els agents econòmics actuen racionalment i tracten de maximitzar els seus objectius a través del mercat, escriu Ramoneda, deriva amb summa facilitat en ideologia dominant, i aquest eufemisme anomenat mercats (sempre en plural) esdevé un déu tan inefable com els altres, que, sense rostre, té capacitat normativa sobre les institucions i sobre les persones, substituint les antigues ideologies i creences.

El futur d’Europa exigeix, per tant, alguna cosa més que la dictadura dels mercats. Exigeix a ulls clucs la política, una política que, fonamentada en l’experiència i en la memòria, sigui capaç de pensar en les persones, en els col·lectius humans que configuren la societat europea actual; persones i societats que –mai no ho oblidem- mostren com a distintiu bàsic la diferència. Només, doncs, si, des de la política, som capaços d’articular la diferència, es podrà albirar un món més habitable.

Suposem, doncs, que acceptem que no són tan sols els mercats que marquen el futur de les nostres vides, de la mateixa manera que vam acceptar que fos la raó que regís les nostres conductes. Suposem, doncs, que hem decidit que sigui la política exercida en un marc democràtic i respectuós (el que sap cultivar la diversitat i es mostra, per tant, obert al pensament racional i a la crítica) la que configuri la nostra manera d’actuar. Sens dubte que això ens ajudarà molt. Però si ho fem, per poc que intentem desxifrar el món en què vivim –i ara baixo a la realitat actual espanyola-, per poc que analitzem dels polítics que han d’administrar la indiscutible diversitat que presenta avui el Parlament espanyol, fracturat com mai des de 1978, ens adonarem de seguida de la gran irracionalitat en què sembla que s’hagin instal·lat una gran majoria dels polítics que ens representen.

Puigvert ho raonava fa pocs dies des de les pàgines de La Vanguardia. Encarem, deia el pensador gironí, els nostres afers col·lectius pendents de l’arbre de la política polititzada, que no ens deixa veure l’amenaça del tsunami que es projecta sobre tot el bosc mundial. Dos fets més o menys anecdòtics de Madrid –la llista dels carrers suposadament franquistes i la detenció dels titellaires– demostra que les dues Espanyes continuen vivament enfrontades en un plet fratricida que fa més d’un segle que dura. Per si fos poc, la situació econòmica ha fragmentat generacionalment aquestes dues Espanyes en quatre: partits nous i vells. Finalment, la tercera Espanya, que representa Catalunya, és expressió d’un plet irresolt des del segle XIX. Mentrestant, ens barallem per abatre l’altre cadascú a la seva manera, incapaços de trobar una solució integradora, que hauria de passar pel reconeixement d’aquest altre i per l’assumpció de la nostra complexitat. O el que és el mateix, de la nostra diversitat.

 

Advertisements

%d bloggers like this: