Els reptes d’una complexa i difícil investidura

by

Contemplar l’espectacle visual de les entrades dels líders polítics espanyols al palau de “La Zarzuela” on el rei Felip VI els anava rebent ha estat alliçonador. I quan dic això no contemplo el verb “alliçonar” des d’un punt de vista positiu o negatiu, sinó en el sentit que ens permet extreure lliçons del comportament, tant del rei com dels polítics que el visitaven. Del rei, perquè, si us hi heu fixat, a la primera sèrie de consultes, primer entrava el polític dins la sala de rebre i, després, mentre aquell l’esperava davant un gran llenç mural, el cap de l’Estat apareixia per una altra porta mentre un ajudant militar de cambra feia el crit de “Su Majestad el rei!”. Aleshores el monarca s’acostava tot somrient al líder polític, li donava la mà, i tots dos se sotmetien a les fotografies de rigor.

A la segona ronda de consultes, el marc escenogràfic era el mateix, però la direcció escènica havia canviat. El rei entrava a la sala sense que ningú no fes cap crit, i era el monarca qui, davant el mural, esperava el polític que apareixia acompanyat d’un ajuda de cambra vestit de paisà.

Dues direccions d’escena diferents per a una comesa constitucional que, fins avui, sempre havia estat protocol·lària, ja que el rei mai no havia tingut cap dubte respecte del líder a qui havia d’encarregar la formació del govern, cosa que feia sense gairebé cap problema, ja sigui perquè el seu partit gaudia d’una còmoda majoria absoluta o bé perquè la minoria majoritària que presidia tenia prou cos per a permetre-li d’afrontar amb l’èxit la investidura.

Aquest cop les coses han canviat, i el mou monarca s’ha vist amb problemes reals per encarregar la formació de govern a un dels seus interlocutors. A Rajoy, perquè acostumat aquest a governar sol i contra tots, ara s’ha vist impossibilitat de concitar adhesions per formar una majoria; i a Sánchez, perquè tenia l’oposició dels líders socialistes regionals a un possible pacte amb Podemos. Diguem, però, que ell ha fet de la necessitat virtut i, amb una jugada de pòquer -la de sotmetre a la militància l’aprovació del possible pacte-, de moment capeja el temporal amb bona cara.

Quan jo estic escrivint aquestes notes no sé, per tant, si Sánchez o algun altre dels líders espanyols aconseguirà formar govern o ens veurem abocats a unes noves eleccions perquè siguem nosaltres, els electors, que facilitem les coses, però em fa la impressió que les polítiques que es proposen dur a terme -tant Rajoy com Sánchez- tindran sempre davant seu una mena de mur que els serà difícilment franquejable.

Rajoy, perquè en el seu pecat viu la pròpia penitència, i només Ciudadanos estaria disposat a facilitar-li la investidura, per bé que recança per allò de la corrupció que, vist des de València, on jo escric aquest article, és encara més comprensible. I Sánchez, perquè, amb 33 diputats menys que el PP, només pot obtenir la investidura si concerta amb Podemos, Esquerra Unida i Partit Nacionalista Basc, i obté, a més, una complaent abstenció d’Esquerra Republicana i de Democràcia i Llibertat, partits catalans de tall independentista que ja han dit que no estan per la labor d’afavorir l’accés al govern a una persona que no reconegui la “sobirania” de Catalunya, cosa que no poden reconèixer PP, Ciudadanos ni PSOE.

Només Podemos ha sostingut públicament el dret dels catalans a autodeterminar-se, i això els fa incompatibles amb Ciudadanos. En definitiva, que els nombres del Sudoku no surten, qualssevol que siguin les combinacions que s’intentin fer.

Cal també tenir en compte que, des de la recambra del PSOE, s’han escoltat les veus d’antics capitostos (d’aquests que, amb tota la mala llet del món, Iglesias va dir que havien estat un referent per als seus avis) els quals, d’acord amb altres antics polítics de l’UCD i del PP, han suggerit a Sánchez que afavorís un pacte “constitucionalista” (adjectiu que reclama la inamobilitat d’aspectes que, per a ells, són clau de la Constitució actual) amb Rajoy i Ciudadanos, convençuts que l’única sortida viable per al nostre país és -diuen- “la via d’una gran coalició d’aquests tres partits amb un programa concret i firmat, almenys per a mitja legislatura.”

Què els empeny a aquesta solució? Doncs que, en la seva manera de veure les coses, el problema més greu que té Espanya és el que ells qualifiquen d’ “órdago catalán” o bé de “desafío catalán”. En definitiva, el provocat per la opció que determinats partits han fet per la independència de Catalunya.

No seré jo qui negui la importància d’aquest escac que JxSí i la CUP estan fent a l’Estat, però em sembla que s’equivoquen quan pensen que el problema català és tan sols el resultat d’una fugida cap endavant del sobiranisme, tot afirmant que aquest posicionament es deu tan sols a la follia d’uns polítics eixelebrats, i es neguen alhora a veure que el dit “problema català” no és tan sols producte d’aquesta pèrdua de seny, sinó també –i en gran part- reflex (i, per tant, l’expressió) d’un problema netament espanyol que molts (no sols els independentistes) hem intentat denunciar reiteradament: la manca, a nivell estatal, d’un projecte col·lectiu (per tant espanyol), que sigui capaç de llegir els signes del temps i d’actualitzar l’esgotat pacte constitucional del 1978.

Per tant, i des del meu punt de vista, més que un govern de gran coalició, el que Espanya necessita és un pacte ambiciós al qual es convidi a tots els partits parlamentaris, sense apriorismes ni exclusions, per dur a terme una ponència de reforma constitucional i una taula social que sigui capaç de definir uns nous “pactes de la Moncloa” per al segle XXI.

En un article publicat el passat 23 d’agost, jo recollia una sèrie de punts que aquest pacte hauria de tenir en compte i que, molt encertadament, Rafael Jorba havia enunciat a les pàgines de La Vanguardia: «Regeneració: sistema electoral, corrupció sistèmica, finançament de partits i democràcia participativa. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques -les nacionalitats de la Constitució del 1978-, que no són nacions sense Estat, sinó que deleguen la seva sobirania en l’Estat compost que hauria de ser Espanya, com Espanya la té delegada en la UE; un federalisme simètric en drets i deures, i asimètric en competències, sobretot les que es desprenen dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil…), i la ciutadania com a fonament del model: no es tracta de regular el que els ciutadans se senten, sinó que tots comparteixin les regles del joc. Finançament: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca -no del concert-. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i quina fiscalitat necessitem per sustentar-lo.»

Em fa l’efecte que qualsevol govern que pugui constituir-se a partir de les eleccions del passat 20-D acabarà fracassant si no aborda seriosament i en profunditat aquestes qüestions. Per tant, no us sorprendreu si, a la vista del joc que poden donar els partits existents i els líders que els representen, us confesso que sóc francament pessimista.

 

Anuncis

%d bloggers like this: