La Fundació Joan Maragall ha dedicat a Europa el seu darrer número de “Qüestions de vida cristiana” (253) sota un títol ben suggerent: “Europa: trobar l’ànima”, que recull el text d’una conferència que l’escriptor i professor de la Universitat de Beira Interior, a Portugal, Gabriel Magalhães, va fer a Montserrat sota el títol “L’Espiral espiritual. Assaig sobre el sentit de la fe cristiana en la història d’Occident”.
Recordo que em vaig referir a aquest pensador catòlic en un article publicat fa gairebé un any (22.03.15), perquè sempre m’han semblat riques i suggerents les idees d’aquest professor de literatura que coneix molt bé la realitat espanyola –ha viscut a Euskadi, Galícia i Salamanca-, que acaba de publicar un llibre titulat, precisament, “Los españoles” (Elba Editorial) en el qual filtra, des d’una prudent distància, el que observa del nostre país.
Gabriel Magalhães diu que Espanya és un sistema de tensions, cosa que reafirma el que deia en aquell text que jo vaig comentar l’any passat quan assegurava que Espanya tenia un problema pendent amb la Veritat a causa d’haver fet la seva transició ajornant problemes de fons. “La transició –escrivia aleshores Magalhães- va ser un pacte de no agressió. Un pacte segurament necessari per evitar un altre gran drama. Vist des de fora, sembla clar que Espanya necessita renovar el seu pacte de convivència.”
“Renovar el seu pacte de convivència” era, doncs, allò que ens suggeria per abraçar –cercar, si més no- la veritat; o si ho volem dir d’una altra manera, per copsar la realitat del nostre país, que –assegura Magalhães- només podrem besllumar si som capaços d’albirar les diferències.
A “Los españoles”, Magalhães exposa una d’aquestes diferències que Espanya no sembla capaç d’advertir (o que si l’adverteix, no vol assumir ni acceptar): la que afecta a les diferents llengües que es parlen al llarg del seu territori. “És un drama –escriu- que el català no sigui sentit per tothom com una llengua de tothom. A Catalunya (i el mateix podríem dir de les Illes Balears i València) hi ha una enorme generositat amb el castellà que no és recíproca i que seria enormement útil. No hi ha espanyol que no senti la Sagrada Família o Gaudí com a propis, per què no la llengua?”.
Magalhães suggereix que les escoles espanyoles haurien d’afegir al seu cos acadèmic l’ensenyament de català, eusquera o gallec (s’imaginen?). “És important que tot espanyol sàpiga que pau significa paz”, diu. Per tant, lingüística i intenció. “Seria senzill perquè Espanya és un país molt reglamentari. Quan s’entengui que les llengües són de tothom –augura– el problema s’acaba”.
És més: “La solució al problema espanyol són les paraules, les llengües. Qui ho comenci haurà començat la solució”. L’ús partidista de la llengua ha estat, assegura Magalhães, un “error tràgic” de la política espanyola, però l’error “més gros” va ser “pensar que l’espanyol seria el gran idioma” del món, cosa que va dur a menysprear –menystenir, no reconèixer, insultar– les seves llengües minoritàries.
Ell detecta aquí la punta de l’iceberg d’una incomprensió desigual, a partir de la qual s’estableix una creixent divergència que s’ha traduït en aquest 48% dels vots que a les últimes eleccions van optar a Catalunya per la independència. “Les coses canviarien si a Catalunya la pertinença a Espanya no es veiés com una limitació sinó com una possibilitat”.
Abans d’exposar el pensament de l’escriptor portuguès sobre el gravíssim problema que per a Espanya representa el fet que molts espanyols siguin incapaços de copsar –i valorar degudament- la diversitat lingüística, m’he referit a la conferència dictada a Montserrat perquè és en aquesta on, després d’estudiar els valors cristians que ell detecta a la cultura occidental (la llibertat, la dignitat humana, la convivència, etcètera) fa una pausada reflexió que m’ha sobtat i que, certament agosarada i amb un remarcable perill de no ser interpretada bé, explica per què ens costa tant d’entendre la “diferència”, aquesta que, per posar un exemple recent, nega el senyor Albert Rivera quan reclama –i amb ell el seu partit- una igualtat absoluta de drets i deures, de règim jurídic i d’organització territorial per a tots els espanyols sense distinció.
Magalhães es refereix a la igualtat i, conscient que trepitja un camp de mines, assegura sense embuts, que aquesta no és un valor cristià. “Ho diem i nosaltres mateixos sentim angúnia del que hem dit –reconeix-. Però, en realitat, la mentalitat cristiana s’articula amb el respecte infinit, l’estima per la diversitat humana. En la paràbola dels talents, tots són milionaris, però cadascun ho és a la seva manera. La diferència és per al cristià el veritable rostre de la riquesa humana”.
Magalhães és conscient del que diu i de com fàcilment el poden posar als peus dels elefants per aquesta afirmació, més encara quan, des de Plató i Aristòtil, hem assumit que el tracte just dels homes implica la igualtat d’aquests davant la llei. Més encara, quan hem assumit que l’essencial en l’exigència d’igualtat és que els homes siguin tractats de manera igual encara que tots ells siguin diferents.
Tanmateix, Magalhães insisteix: “Si reflexionem una mica, ens adonem que el valor de la igualtat ha creat problemes immensos a Occident. Per exemple, en la nostra Península aquest imperatiu igualitari bloqueja la convivència perquè, a Ibèria, tots som diferents, i la manera de relacionar-nos s’ha de basar en el reconeixement d’aquestes diferències. Però, com reconèixer-les, com construir un cos de dret que reconegui i refermi aquestes diferències si, oficialment, tots som iguals?”
Probablement, aquest és el repte que hauríem d’afrontar: saber construir la diferència sense trencar el principi d’igualtat que –no ho oblidem- no significa uniformitat i, per tant, comporta la possibilitat de contemplar les diferències.
Aquesta és la causa que la jurisprudència (aplicació de la llei als casos concrets) hagi introduït una interpretació del principi d’igualtat en el sentit que, si vol mantenir el principi superior de la justícia, ha de tractar igual als iguals però desigual als desiguals. Certament que la Declaració Universal de Drets Humans i, sens dubte, la Constitució, contemplen el dret de tots els homes a néixer lliures i iguals davant la llei, però són precisament les diferències entre els homes que exigeixen sovint un tractament desigual d’aquests.
Això resulta fàcil d’entendre –fins els neoliberals sembla que ho entenguin (encara que els costi)- quan es tracta d’imposar una càrrega fiscal més gran als rics que als pobres, ja que aquesta desigualtat de tracte davant la llei es justifica per un interès superior: la justícia social. Però, curiosament, als neoliberals i als campions de la igualtat a què m’he referit abans, els costa –i com!- reconèixer el valor igual de les llengües d’un país i, per tant, la necessitat d’un tractament jurídic desigual en favor de les més dèbils per tal de reequilibrar (com en el cas dels impostos) els drets dels ciutadans que les parlen.
Sap Magalhães –i jo també en sóc conscient- que aquest és un tema escabrós que, en tractar-lo, per més que ho fem amb dignitat i respecte, sempre tenim la impressió de caminar sobre les brases. Però jo ho volia intentar, si més no per convidar-vos a repensar la problemàtica que genera el binomi igualtat/diferència. I si ho feu, observeu una cosa curiosa: ben sovint, sempre que es proclama axiomàticament la igualtat com a principi absolut i immutable, hi ha algú (o alguna cosa essencial) que sol deixar de tenir dret a l’existència.
Josep Maria Quintana 