En contemplar el desenllaç humiliant, encara que previsible, de la política catalana després de les eleccions del passat 27-S, totes les interpretacions són possibles. Sobretot si tenim en compte que, en la majoria dels casos, les que fem els qui ens dediquem a parlar de política, sovint reflecteixen més la nostra manera de ser i de pensar que la realitat objectiva. Però essent això inevitable, tampoc no les podem menysprear, perquè és llegint aquestes interpretacions fetes des de la subjectivitat que el lector intel·ligent (el que sap llegir entre línies i destriar el gra de la palla) pot aproximar-se a l’objectivitat dels fets.
Baixant, doncs, a la realitat que observo –i que consti que he escrit aquest text divendres 8 de gener, per tant sense saber com acabaran realment les negociacions entre JxSí i la CUP a Catalunya-, potser que la paraula més adequada per definir el resultat final d’aquests tres mesos de diàleg (diàleg?) sigui “decepció”, ja que les expectatives creades per un procés que tots els partidaris de la independència de Catalunya havia viscut com “allò definitiu”, com “el més transcendent”, com “el vot de la teva vida”, amb la consciència creada de l’ “ara o mai”, només podien abocar a un èxit estrepitós (per bé que plegat d’incògnites atesa la unilateralitat de la via escollida per assolir la independència) o a un fracàs decebedor que, en el cas que ens ocupa, és encara més sonat pel fet que no s’ha produït per l’oposició dels adversaris, sinó per la impossibilitat d’arbitrar un acord entre els qui havien qualificat aquest objectiu com un desideràtum absolut.
I tanmateix és en moments com aquest –quan tot sembla confós i esbordellat- que les societats han de demostrar la seva maduresa política, perquè, com diu molt bé Innerarity, “una societat és democràticament madura quan ha assimilat l’experiència que la política és sempre decebedora”, la qual cosa no impedeix, però, a aquesta mateixa societat de ser exigent amb ella mateixa i maldar per refer-se. I què significa refer-se? Doncs forjar un nou camí envers l’objectiu desitjat que sigui transitable, que sigui possible, un camí que defugi plantejaments que només sosté la utopia i que no tenen en compte la realitat.
Innerarity ens diu també que la política és inseparable de la disposició al compromís, i que aquest no és sinó la capacitat de donar per bo “el que no satisfà completament les aspiracions pròpies”. En aquest sentit, doncs –i seguint aquest autor basc-, haurem de considerar incapacitat per a la política “qui no té la capacitat de conviure amb aquest tipus de frustracions i de respectar el propis límits”. I no hi ha dubte que, ara més que mai, són aquests límits que s’haurien de tenir en compte.
El primer, que només un 48 per cent d’electors optaven clarament per la independència, mentre que un 40 per cent n’estava radicalment en contra i un 12 per cent creia que, com a pas previ, s’havia d’aconseguir un marc legal que fes possible un referèndum pactat sobre la secessió.
El segon, que entre els partidaris decidits de la independència hi havia unes diferències de model d’Estat i d’ideologia tan diversos, tan contradictoris, que s’han acabat imposant com a essencials i han fet impossible l’acord definitiu.
De fet, la política de bloqueigs i de vetos (cosa que és probable que veiem també durant les pròximes setmanes a la política espanyola) és la que més bé reflecteix la incapacitat dels actors per a fer política. Dit d’una manera positiva: és la que ens demostra més clarament que els polítics de torn només són capaços de fer una política molt bàsica, aquella a la qual podria aplicar-se la caracterització que Michel Foucault feia del poder, definint-lo com a “pobre en recursos, parc en els seus mètodes, monòton en les tàctiques que utilitza i incapaç d’invenció”.
Té, doncs, cap mena de sortida digna la situació en què ens trobem?
Des del meu punt de vista, la resposta no és fàcil perquè depèn de molts factors: uns endògens a la política catalana; d’altres exògens, que depenen del comportament que tinguin respecte d’això els partits espanyols.
Del costat dels catalans, diguem que potser només es podrà sortir de l’atzucac en què es troben si els polítics del país assumeixen, com he dit abans, que la societat només és democràticament madura quan ha assimilat l’experiència que la política sempre és decebedora i entenen que només podran superar la decepció si són capaços d’escoltar i comprendre la plausibilitat dels arguments de l’altra part. I això significa que han de mantenir-se vius en els ses propòsits –vull dir que han de saber aguantar-, però també que haurien de ser capaços d’oferir a l’electorat un ventall de compromisos creïbles que vagin més enllà de les promeses d’obtenir un paradís a la Terra (que és el que fins ara han ofert).
No hem de parlar, però, només dels polítics catalans, perquè també em sembla indispensable advertir que, des del costat espanyol, caldria que els polítics fossin capaços d’adoptar, per primer cop a la vida, una actitud crítica respecte de la complexa realitat d’Espanya. Ja que, si bé és cert que hi ha a la política catalana un factor emocional molt fort, aquest hi és també a l’espanyola, i la política hauria de consistir, precisament, a civilitzar aquestes emocions, i a impedir també la instrumentalització de les passions que provoquen. I això passa perquè, d’una vegada per totes, es replantegi el concepte d’Espanya com a Estat.
En un article modèlic, l’historiador Borja de Riquer (La Vanguardia, 31/12/15) deia que, al llarg dels darrers 75 anys, i en bona part condicionats per l’experiència de la Guerra Civil i la dictadura franquista, els historiadors i els polítics espanyols han hagut d’enfrontar-se amb el concepte d’Espanya. Però així com entre els primers, amb no poques picabaralles, s’han anat imposant visions obertes sobre “la invenció” de la nació, entre els polítics, en canvi, no hi ha hagut mai un debat sincer sobre aquesta idea. Per a ells, la temàtica “nacional” forma part de les creences, d’aquestes “veritats” que s’han d’acceptar i imposar com a inqüestionables. “La realitat –escriu Borja de Riquer- és que els polítics, des de la transició ençà, no han volgut revisar mai a fons el concepte d’Espanya fabricat per l’ortodòxia nacionalista conservadora a finals del segle XIX”. De fet, quasi tots s’han identificat més amb la tesi essencialista d’Antonio Cánovas del Castillo –“Espanya, obra de Déu o de la natura”– que en la visió positivista de Francesc Pi i Margall.
De fet, l’article 2 de la Constitució espanyola de l’any 1978 va significar una contundent reafirmació en la visió més ortodoxa del nacionalisme espanyol, que van assumir els socialistes a pesar que no dubtaren a limitar-lo en allò que feia referència al procés d’integració europeu. Ara bé, quan a partir de 2000 es produí la contraofensiva nacionalista de José María Aznar amb aquella segona transició que havia de corregir “els excessos autonomistes i esquerranistes” de la primera, el cert és que les esquerres van ser incapaces de reaccionar. Aznar –diu Borja de Riquer- recuperava “la veritat” de la nació espanyola configurada en temps remots. Allò era, per tant, el nacionalisme espanyol més desacomplexat, davant del qual els socialistes només van saber refugiar-se en la tradició jacobina i fer costat a la dreta. I el més lamentable és que encara són allí, a pesar de la reforma constitucional que diuen que volen impulsar.
—–
Us recomano vivament la lectura de l’article d’Enric Juliana publicat el passat divendres, a La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.com/politica/20160108/301257736731/regresa-el-catala-emprenyat.html
Josep Maria Quintana 